-Observant les dades de l’evolució de la població, es pot dir que a Balears s’ha experimentat un procés de substitució demogràfica?
—Sí. Està clar que la població preturística que existia abans —estem parlant de fa uns seixanta anys— no ha evolucionat com ho hauria fet sense la immigració. La d’avui no té pràcticament res a veure amb la d’aleshores. El cos social històric ha estat substituït per un altre, fruit del creixement demogràfic, que, a la vegada, és el resultat del gran impacte de la immigració que és conseqüència directa del model de producció turístic. Avui una gran part de la població balear no és nascuda a les Illes, el 47%, i en alguns anys anteriors arribà a ser més del 50%.
—Aquest procés s’inicià ara fa uns seixanta anys?
—Sí, aproximadament començà amb el boom del turisme de masses dels anys seixanta. Des de llavors ençà hem tengut una important pressió immigratòria continuada. Amb la crisi de mitjan de la dècada dels setanta es va reduir; després en els anys vuitanta es tornà revifar, però amb no gaire intensitat, i fou a principis dels anys noranta quan s’experimentà una vertadera explosió demogràfica. Amb la guerra provocada per la invasió de Kuwait per part d’Iraq, la que fou coneguda com la del Golf, el 1991, tot el panorama turístic es va alterar. Els fluxos de turistes que anaven tradicionalment cap a la Mediterrània oriental vingueren en una part important cap a Balears, cosa que generà necessitat de mà d’obra i la immigració es va disparar a l’alça. Aquesta era la immigració laboral, que venia de les altres comunitats autònomes, sobretot d’Andalusia. Però resultà que al mateix temps també en començà a créixer una altra, la d’estrangers europeus que venien a residir aquí. Posteriorment la laboral s’ha vist també influïda per un flux creixent d’immigració llatinoamericana. Entre una cosa i l’altra hem arribat a la situació actual.
—La forta immigració ha permès tenir una piràmide de població que no és tan envellida com la d’altres bandes, com és ara la de Catalunya o el País Valencià.
—Sí, des del punt de vista de l’estricta anàlisi demogràfica sens dubte té una part positiva com és l’augment de la natalitat, al contrari del que passa a Catalunya i el País Valencià, on l’envelliment de la població és superior al de Balears. El nostre problema, en aquest sentit, vindrà d’aquí uns deu anys, i sobretot a partir de quinze i vint, quan la població més nombrosa d’ara, la que té en aquests moments entre 40 i 55 anys, arribi a la jubilació. Aleshores tendrem una piràmide de població que s’haurà invertit gairebé totalment: les franges d’edat més amples, si les coses no canvien, seran les de més amunt, les superiors als 65 anys.
—El procés de substitució demogràfica que s’ha viscut a Balears té paral·lelismes en altres territoris semblants?
—No. Si ens fixam amb tota la resta de les illes mediterrànies, amb les quals ens podríem comparar més fàcilment, els seus processos demogràfics són totalment diferents. De fet, som un arxipèlag únic en aquest sentit. La resta d’illes mediterrànies tenen estabilitat o decreixement demogràfic. I això té una relació directa amb el turisme. De fet, si t’hi fixes han existit moviments seriosos contra el turisme en algunes de les altres illes —com a Còrsega, per exemple— i en general solen tenir zones turístiques però localitzades, enlloc passa igual que a Eivissa o Mallorca on gairebé tot està destinat al turisme. En lògica conseqüència, el comportament demogràfic també és prou diferent. Nosaltres creixem en població sense parar i les altres illes mediterrànies, no.
—El fenomen demogràfic a les Illes tampoc té paral·lelisme en la història pròpia.
—Per suposat. De cap de les maneres hem viscut mai a les Illes quelcom semblant. Hem de pensar que en la dècada dels cinquanta estaven en uns 400.000 habitants i ara en 1,2 milions. La progressió està ben a la vista.
—És el fenomen social més important de la història balear?
—Sí, amb molta diferència sobre qualsevol altre. La societat balear de fa seixanta anys era més semblant a la d’un o dos segles abans que a l’actual. Tot s’ha capgirat. No hi ha cap espai físic del territori ni àmbit social que no s’hagi vist afectat de forma rotunda. Aquí el turisme ha estat el gran factor de canvi social. A Balears hi ha hagut indústria, sí, i en algun indret molt localitzat fou relativament important, però globalment el gran canvi ve pel turisme, que ho ha capgirat tot i en molt poc temps, perquè parlam de cinquanta o, a tot estirar, seixanta anys.
—Si es relaciona el nombre de persones que avui viuen formalment a les Illes —a més caldria afegir-hi la població flotant i turistes— amb els recursos disponibles, es podria dir que això no és sostenible, com diuen els ecologistes, o és una exageració?
—Si s’analitza la relació població-recursos, a Balears la situació és a punt de superar la línia roja. O sigui: és clarament insostenible. De fet, ja hauríem superat aquesta línia roja si no apliquéssim les tecnologies: dessalar aigua, importar electricitat... Però, així i tot, amb les tecnologies incloses, la situació és de màxim risc. El problema és greu perquè el grau de dependència de recursos exteriors és tan gran que ens converteix en una societat molt fràgil.
—A pesar de la importància del fenomen demogràfic, les institucions polítiques no pareix que se n’hagin preocupat gaire, o gens.
—És vera. Discursos plens de bona voluntat, sempre mediatitzats per la correcció política i poca cosa, molt poc a l’hora d’actuar. Puntualment hi hagut alguna cosa... però els partits tenen por d’enfrontar-se de bon de veres als reptes enormes que suposa el fenomen.
—I mentrestant passen els anys, les dècades, i la immigració majoritàriament no s’integra.
—No existeix una altra fórmula d’integració més eficient que l’ascensor social. I no està funcionant. La recepta és molt clara: educació, educació i més educació. Si no és així, desgraciadament no hi ha estratègies globals fetes per les institucions amb l’objectiu d’assolir la integració.
—En resulta cridaner que la immigració rica, per així dir-ho, la de països europeus, s’integri tan poc o menys que la que ve a fer feina.
—Nosaltres (el grup d’estudis demogràfics del Departament de Geografia de la Universitat de les Illes Balears) férem un estudi sobre aquesta immigració en concret, ja fa uns anys, i el resultat era molt clar: no tenien cap interès cap a la cultura ni per res més que no fos gaudir del paisatge i clima. Sempre hi ha excepcions, naturalment, però en general el retrat és aquest.
—El País Valencià i, menys, Catalunya també han crescut prou en població en els últims cinquanta anys, però molt per sota del que ho han fet les Illes. Quin és el factor diferencial?
—El turisme, òbviament. Tant al País Valencià com a Catalunya el canvi social motivat per la immigració els arribà per la industrialització. Això és important, perquè els ha permès diversificar les seves economies. Si mires els diferents sectors econòmics a cada territori, veus tot d’una que els catalans i valencians estan molt més equilibrats que en el nostre cas. El seu problema demogràfic és l’envelliment de la població, cosa que, com he dit abans, nosaltres començarem a patir, si les coses no canvien, d’aquí una dècada. Per una altra banda, no estan subjectes al nostre fet geogràfic, l’insular, que ens determina: per exemple a Catalunya i al País Valencià amb bons transports la gent pot tenir línies de fuga per anar a buscar habitatges a més bon preu fora de les zones més cares, cosa que aquí no passa.
—Parlem de les conseqüències del fenomen balear. Ja ha comentat que per ara no hi haurà un augment desaforat de la població que entri en edat de jubilació.
—No per ara. Però, quan el gruix dels boomers —nascuts entre 1957 i 1977— arribi a la jubilació, si no hi ha hagut canvis, les coses empitjoraran força. Els que ara tenen entre 50 i 54 anys, la tercera franja més nombrosa, i entre 55 i 59, la cinquena en importància quantitativa, canviaran prou la situació d’ara, però és que quan arribi el moment de jubilar-se als immigrats arribats durant els anys noranta, aleshores —com he dit abans— la piràmide s’invertirà. Serà quan les franges d’edat amb més gent, que són les de 40 a 44 i de 45 a 49, comencin a jubilar-se, cosa que passarà a partir d’aquí uns quinze anys. I, al cap de cinc anys més, la piràmide de població balear ja estarà totalment invertida: el gruix estarà a partir dels 65 anys. Si no canvia molt, tindrem un problema seriós.
—Un dels aspectes curiosos respecte a la immigració és que la dreta nega que la immigració interna de l’Estat sigui immigració i que l’esquerra hagi imposat el terme 'migrant' en lloc d’'emigrant' o 'immigrant', quan no són el mateix...
—Sí, entre això del políticament correcte i el fet que des d’alguns sectors es carrega negativament la immigració per interès polític, resulta difícil parlar-ne. Però tècnicament és molt clar: un emigrant és aquell que se’n va d’allà on resideix a residir a una altra banda, l'immigrant és aquell que arriba a residir i el migrant és el que està en trànsit. I cap de les paraules té connotació negativa. Altra cosa és que n’hi hagi que n’hi vulguin posar. També s’ha de dir que com que en anglès es parla de migrants, n’hi ha que ho donen per bo així. Però tècnicament és com he dit. Ara bé, és ver que avui en dia a vegades resulta difícil emprar paraules que han pres una connotació estranya, com passa amb 'immigrat' i 'emigrat'. Hi ha gent que s’ofèn molt fàcilment. També m’ha passat quan explic les franges d’edat en demografia i dic que hi ha joves, adults i vells: un dia, en una classe, un alumne que tenia la meva edat, es va molestar perquè vaig dir “vells”, i li vaig haver d’explicar que jo també soc vell, que això no té res a veure a com ens sentim. Això que ara es diu, 'majors', no és correcte, som vells. I això és molt semblant al que passa quan ens referim al fet migratori; hi ha molta gent que s’ofèn per coses que, en el fons, demostren no conèixer.
—Amb les dades d’immigració que hi ha a Balears és factible recuperar l’ús social del català tal com existia fa uns cinquanta anys?
—A veure... La veritat és que... És molt, molt difícil. En teoria seria possible a través de l’educació i si el català fos percebut socialment com a necessari. Però tots sabem que no passa així. Si coneixent l’idioma oficial de tot l’Estat, basta per viure a Baleares —i està clar que basta—, aleshores no és necessari conèixer el català, i per tant... aquesta és la realitat.
—El canvi demogràfic també ha estat de costums socials.
—Totalment. Si comparam els costums socials de fa cinquanta anys amb els actuals, es pot percebre la importància del canvi social. Per suposat que es mantenen tradicions. Però el canvi ha estat radical, intens i en relativament poc temps. Per això l’impacte ha estat tan enorme.
—Un dels problemes més greus del canvi demogràfic és el de la manca d’habitatge.
—El procés d’urbanització des de mitjans dels anys noranta ha estat molt intens. Una part important s’ha focalitzat en la construcció per a gent d’alt poder adquisitiu, cosa que ha afectat moltíssim tot el sòl rústic, a pesar de les restriccions per construir-hi. A la vegada, el flux important de mà d’obra immigrada ha necessitat, com és lògic, habitatges. Però, és clar, es tracta d’un nivell de renda molt més baix que el de l’anterior grup d’immigrats i, per tant, els problemes són molt més seriosos. Hi ha hagut construcció per a aquest grup social, però no suficient. En especial, falta habitatge social, cosa que provoca que hi hagi zones, com Eivissa i bona part de Mallorca, on molta gent no pot pagar els preus que es demanen. I no em referesc a comprar, que està fora de tot somni, sinó a llogar. Això és una vergonya. Perquè es podria redreçar, aquesta situació. Se’n parla molt i es fa molt poc. Es tracta de decisió política. En altres països les administracions públiques han fet decidides polítiques a favor de l’habitatge de lloguer. Aquest és el camí.
—A vostè o a algú del seu grup d’estudi, els successius governs autonòmics de Balears els han encarregat estudis per tenir clar cap on anirà la demografia balear per, així, poder establir estratègies polítiques i fer front millor als reptes que suposa tot això del que estam parlant?
—No. Hem fet alguna cosa puntual per al Consell (de Mallorca) i per a departaments governamentals de serveis socials i medi ambient, però no ens han demanat mai assessoria per entendre millor el fenomen global demogràfic, motivat, és clar, pel flux immigratori.
—Tenen por de parlar d’això els polítics de partits democràtics?
—Sí, és clar, els terroritza, clarament, per les implicacions òbvies que té, l’ús que en fa la ultradreta, etc. Molts pocs s’hi atreveixen.
—El Parlament mai ha dedicat a la qüestió un plenari monogràfic, a pesar de ser el fenomen social més important de la història contemporània de les Illes.
—No, per això que et dic, perquè els fa por o com a mínim no s’hi senten còmodes, no s’atreveixen a parlar-ne públicament.