Pel dit molí de Los Peirós, el Millars penetra al País Valencià. Ha nascut Aragó endins, a la serra de Gúdar, entre les seues muntanyes eternes, elevades —amb el Peñarroya que supera per poc els 2.000 metres d’altitud—; una terra de clima intransigent i rigorós, poblada d’una humanitat que es dilueix inexorablement amb el pas dels anys. Des d’ací, el Millars perd cota i penetra en un cosmos mineral de calcari impetuós, amb profunds engorjats que l’empresonen, que ell mateix ha excavat amb el corrent persistent de les seues aigües. I travessa la frontera administrativa, que no la lingüística, perquè les primeres terres castellonenques són de parla castellana amb la inconfusible tonada aragonesa. La Pobla d’Arenós i Montanejos; i Arañuel i Cirat, capital de l’Alt Millars, i més enllà Torre-xiva.
El Millars enceta el seu viatge pel País Valencià amb una regulació indefugible de les seues aigües. El pantà d’Arenós ocupa una geografia hermètica, entre parets, penyals i crestes esmolades que presideix la Pobla d’Arenós. Amb la construcció de l’embassament, a principis de la dècada dels setanta del segle passat, al poble li foren arrabassats tres barris —la Rambla Alta, Los Arcos de Arriba i Los Arcos de Abajo—, mentre que de Camps d’Arenós i els petits nuclis de Torcas, la Masadica i les Viñas Viejas no se’n salvà ni un pam.
Les terres altes de Castelló, igual que les del Maestrat de Terol, pateixen la plaga irreversible del despoblament: l’èxode als centres industrials —en el cas que ens ocupa, provocat també per la inundació dels pobles a causa de la construcció del pantà—, un desequilibri territorial cada vegada més acusat, i la manca de relleu generacional en conformen els principals pilars. El llogaret de la Monzona, a tocar del límit autonòmic, il·lustra aquest fenomen: quatre cases, com qui diu, i una quinzena d’ànimes. Una estampa que es repeteix més endavant, a Los Cantos. I arriba la Pobla d’Arenós que, amb 150 habitants i no pocs segles d’història, capitaneja la zona. Elevada sobre les aigües, ocupa una proa orogràfica, un interludi benevolent enmig del cataclisme calcari. La Pobla d’Arenós afiançà la seua població des del segle XIII gràcies a la presència d’una fortalesa musulmana. El castell apareix ja documentat en un fur de Terol de la segona meitat del segle XII, però restes ibèriques i de l’edat del bronze delaten una ocupació anterior. A més, a l’emplaçament del castell, hi trobareu l’ermita dels Àngels, de finals del XIII o principis del XIV, que ocupa l’espai on es trobava l’accés a la fortificació. Si ens atenem a la llegenda, el petit temple hauria estat edificat en honor a la Verge, que, gràcies a la seua acció, va permetre a les tropes cristianes conquerir la fortalesa.
D’ermites, el municipi en posseeix una mostra amanida, variada i rica: hi ha la del Loreto, la de Sant Critòfol i la de Sant Tomàs. I fa una dècada i mitja, es creà al poble l’Asociación Ermitas Medievales de Arenoso que tenia com a finalitat recuperar i valoritzar aquest patrimoni local. D’altra banda, aquesta entitat ha creat un itinerari —la Ruta Natural— per a fer descobrir al visitant el patrimoni natural que, juntament a l’històric i cultural, conformen la identitat del poble.
Aviat arribem a la presa d’Arenós, responsable del desastre humà d’aquests pobles i alhora del miracle del cítric a la plana castellonenca.