La salsa de nadal és una recepta eivissenca i formenterenca, indubtablement d’origen medieval, relacionada amb el menjar blanc. A les famílies eivissenques i de Formentera de soca-rel encara es prepara per Nadal, fins i tot amb força quantitat per poder-ne fer obsequi. Antigament també es feia a Mallorca. És una menja feta a partir d'ametlles moltes, generalment brou de carn, mel, sucre i espècies. Tot i que hi ha cases on no s'hi posa mel, o només es fa amb aigua, o el brou pot ser de pollastre, pollastre i anyell, etc. Coses que, juntament amb el gruix de la molta de l'ametlla i les espècies, en fa canviar molt el gust. Tradicionalment era amb brou d'anyell i pollastre, i la menja del dia de Nadal n'era el subproducte, com qui diu, la carn del brou, amb la qual se'n feia un sofrit pagès. La salsa és una menja molt laboriosa, cal coure-la durant entre tres i quatre hores, remenant perquè no s'aferri. Se sol acompanyar d'un bescuit pagès, un pa anisat dolç.
És un dels plats més remarcable de la cuina del dolç-salat, força característica dels Països Catalans. Inclou un altre plat remarcable, els macarrons de Sant Joan, també de les Pitiüses. Els macarrons de Sant Joan són unes postres eivissenques que sembla que des del municipi de Sant Joan de Labritja s’han escampat a totes les Pitiüses. Són uns “macarrons” dolços preparats amb una pasta especial que es compra a granel i que s'assemblen a uns tallarins i cintes planes i arrissades trossejades. S’elaboren per Sant Joan, com el seu nom indica.
Aquests macarrons són un format de pasta especial, que es comercialitza amb el nom de cinta o tallarina arrissada. De fet, tant a Nàpols com al Magrib, la paraula macarró no designa el format que a Catalunya coneixem amb aquest nom, sinó altres formats de pasta. Hi ha formats de pasta similars, com les mafalde, les reginette, les tripoline i alguns tipus de macheroni. Els macarrons són les penne, incloent els macarrons llargs o penne di Natale (macarrons de Nadal).
Tant a Itàlia com al Magrib trobem pasta –o cuscús– dolços, que es mengen com a postres. També tenim l’arròs amb llet, que es troba de Portugal a Istanbul, en versió espanyola, en la qual es veuen els grans en en forma de púding (fet al forn). O les coques, galetes i pastissos de patata de Mallorca i Menorca. Es fan fent bullir macarrons de Sant Joan, que ja hem dit que no són el que correntment entenem per macarrons, amb llet, sucre pels de llimona, més canons de canyella i a vegades aigua i colorant. Es cou la pasta en una olla amb aigua i la pell de la llimona, els bastonets de canyella, una mica de colorant i un pessic de sal. Quan està mig feta s'afegeix la llet i una tercera part del sucre. Quan la pasta estigui bullida –no pas grenyal, sinó ben cuita, uns 15 minuts– es posa en un recipient a refredar. En un altre recipient petit posem a foc lent una mica del brou anterior, la canyella en pols, llet i la resta del sucre i es barreja uns cinc minuts. Això s’aboca sobre els macarrons i se serveix fred. Com a mínim han d’estar dues hores a la nevera. Han de quedar sucosos, però sense líquid. Hi ha qui els col·loca per capes i empolsa cada capa amb sucre i canyella en pols, i a l’última capa hi empolsa canyella i formatge ratllat eivissenc. També s’elaboren amb aigua: n’hi ha que en prepara de bullida amb canyella i sucre per servir amb els macarrons, si han quedat eixuts.
Dintre els plats salats-dolços tenim també la coca o ensaïmada mallorquina amb sobrassada i albercocs confitats –si no n’heu menjat mai us la recomano, és deliciosa. Se sol fer per Carnaval i es troba a la major part de forns de Mallorca. Va intrigar l’escriptora francesa Georges Sand (1804-1876) quan va estar a Mallorca, on no s’estava de criticar l’abús, segons ella, del porc en la cuina mallorquina, fins que li varen portar aquest pastís que ella creia que era una abellidora coca de fruites... fins que va descobrir que també tenia porc!
En aquest elenc també hi tenim la botifarra dolça de Girona –que a més, se sol menjar amb poma caramel·litzada–, les pomes farcides amb carn –relleno– de l’Empordà, el Gironès o el Maresme, el Farcit de Carnaval del Pallars, etc.
Les pomes farcides –dites també capçades, de relleno, etc.– encara se solen fer per la Festa Major de diversos pobles de l’Empordà i el Maresme. Se sol fer amb pomes de ciri, que vénen per Sant Maurici, o bé pomes de carn dura com les caçades o les reinetes. Antigament, aquest plat també es feia amb peres o préssecs, i fins i tot n’hi havia versions farcides amb peix –tal com apareixen al llibre La cuiynera catalana, de vers 1835. És un plat sorprenent, que si es tasta sol agradar molt, malgrat l’estranya mescla de carn i fruita. És laboriós de fer. Es fa en una cassola de terrissa segons la tècnica de els confitures: apagant el foc i tornant-lo a engegar l’endemà, a vegades durant dos o més dies. N’hi ha versions amb un farcit sense carn: en aquest cas se solen anomenar pomes amb tap.
El codony també és una excel·lent guarnició de plats salats: l’ànec, per exemple, a l’estil d’una recepta del segle VIII d’unes monges mallorquines, treta segurament del receptari barroc de Montiño, el cuiner del rei espanyol del segle XVII. En les cuines àrabs i islàmiques, d’Iran al Marroc, el codony és emprat, encara avui, en deliciosos guisats de carn, arròs, tagins, etc. En la cuina iraniana la fruita és molt present en els plats salats, així com també en la del Marroc –prunes panses, codonys, dàtils, etc. A Catalunya també en tenim mostres, com el xai amb prunes, l’ànec o l’oca amb peres, amb cireres, préssecs, nectarines, etc., el pollastre amb prunes i pinyons –a vegades dit a la catalana– i d’altres, també presents a Mallorca.
La cuina francesa i les nòrdiques en això no són tan sofisticades, i es limiten a acompanyar un plat de carn o de caça amb una compota o confitura de fruita. També hi ha les amanides que inclouen fruites –maduixes, pomes o gerds–, però solen ser creacions modernes, així com sopes de fruites, com cireres i gaspatxos amb fruites i verdures.