Més enllà de la gestualitat precuinada i de les declaracions grandiloqüents, els petits detalls denoten el grau de vitalitat d’una relació política. En el darrer debat de política general de les Corts Valencianes, celebrat el 27 de setembre, vam tenir-ne la demostració fefaent.
Després d’una de les rèpliques del president, Ximo Puig, la vicepresidenta, Mónica Oltra, va agafar-li la mà per baix de l’escó. A penes un segon. Una imatge fugissera, gairebé imperceptible… Zas!
El contacte semiclandestí de la mà dreta d’ella i la mà esquerra d’ell era habitual a les sessions de control parlamentàries de la primera etapa del Govern del Botànic, però es prolongava dos o tres segons més i transmetia un afecte sincer. A poc a poc va deixar de ser així i ara resulta ocasional, cridaner i fins i tot incòmode. Perquè la relació entre Puig i Oltra, efectivament, es troba sota mínims.
L’aprovació dels pressupostos de la Generalitat ha arribat en el temps de descompte, fora dels terminis recollits a la llei. Uns marges temporals que en els sis exercicis anteriors sí que s’havien respectat i que enguany obligaran a alleugerir el calendari parlamentari per tal que puguen entrar en vigor l’1 de gener.
I ha estat possible, en bona mesura, gràcies a la introducció d’una partida reivindicativa de 1.000 milions d’euros que hipotèticament hauria d’aportar l’Estat per contribuir a l’eixida de la crisi pandèmica. Una reedició del fons COVID de 2020 i 2021 que el Govern de Pedro Sánchez no té previst implementar de cara a 2022 i que es fonamenta, per tant, en desitjos eteris més que no en realitats palpables.
Ara bé, sense aquests 1.000 milions d’euros extraordinaris —sumats als 1.336 que s’incorporen cada any en concepte d’infrafinançament, que l’Estat fa com qui no veu i que injecta via FLA—, l’acord pressupostari hauria estat una altra odissea homèrica.
De res no ha servit la creació d’una comissió política —amb alts càrrecs de les diferents formacions que integren el Consell—, que negociara globalment els pressupostos. Un òrgan superposat a la Conselleria d’Hisenda, que, en teoria, havia d’apaivagar els ànims i evitar les corredisses d’última hora.
Ara fa un any, Oltra va acusar Vicent Soler de retallar assignacions de la seua àrea de manera unilateral. Des del departament del conseller d’Hisenda van insistir-li que era necessari quadrar els comptes —com ja s’havia fet amb la resta de conselleries— però la proposta de retallada no es materialitzava.
Siga com siga, allò que finalment ha permès donar llum verd als comptes públics no ha estat el nou modus operandi, sinó uns boirosos 1.000 milions —qualificats de “fons de transició cap a la nova normalitat”— que Andalusia, governada per PP i Cs, també ha inclòs en el seu pressupost. En el seu cas, per valor de 942,8 milions d’euros.
Tenint en compte que Puig va reunir-se el proppassat 21 de setembre a Sevilla amb el seu homòleg de la Junta, José Manuel Moreno Bonilla, és plausible que aquell dia decidiren mancomunar l’estratègia amb l’objectiu de visualitzar l’infrafinançament que arrosseguen i que els dificulta de fer front a les despeses associades a la pandèmia. S’han decantat per la via dels fets consumats.
Tanmateix, la setmana passada, durant una intervenció al Congrés dels Diputats, la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, li va retreure a Pablo Casado els artificis comptables de la comunitat andalusa, en haver “unflat” els seus comptes amb els 942,8 milions d’euros provinents d’“un suposat fons COVID que no existeix”, alhora que s’hi anuncien reduccions impositives.
Un joc suïcida
La desconfiança mútua que ha presidit el procés d’elaboració de la llei més important de cada període de sessions ha confirmat que els protagonistes del Botànic II estan immergits en una mena de joc del calamar. Les sèries de tàctica i estratègia política han quedat enrere i ara opten —visca les emocions fortes!— per les de contingut suïcida.
I és que, així com els participants de la famosa sèrie coreana de Netflix encadenen una prova de supervivència perillosíssima rere una altra, els concursants del Botànic estan fent igual en aquesta segona legislatura de convivència a la Generalitat.
Des de les files de Compromís tenen clar que la convocatòria d’eleccions per part de Ximo Puig, el 4 de març de 2019, és l’arrel de la desconfiança mútua.
El president va consultar amb diverses persones la dissolució anticipada de les Corts per fer coincidir els comicis valencians amb els del Congrés. Moltes d’elles pertanyien al PSPV, algunes altres a Podem i, fins i tot, n’hi havia de fora de la vida política, però cap ni una era de la coalició valencianista.
De fet, aquella mesura va ser l’única de la legislatura anterior en què el ple del Consell no va posicionar-se de manera unànime. El vot de qualitat del president, això sí, desfeia l’empat a cinc.
Tothom convenia que l’escenari d’unes eleccions unificades perjudicava Compromís i beneficiava el PSPV, i en menor mesura, Unides Podem. Les expectatives de Compromís d’efectuar el sorpasso als socialistes i arrabassar-li la presidència a Puig ja feia temps que havien quedat sepultades, però era obvi que una convocatòria com les de tota la vida —acompanyada de les municipals— resultava més benèvola per a Oltra i els seus.
En canvi, el repartiment final d’escons va multiplicar per més de dos la diferència entre PSPV i Compomís de la legislatura anterior: del 23 a 19 va passar-se al 27 a 17 de l’actualitat.
Fins aquell moment, les disputes al si del Botànic havien estat més aviat soterrades, amb algun episodi esporàdic sorollós. Oltra havia denunciat la designació del marit de l’aleshores consellera Carmen Montón al capdavant de l’empresa pública Egevasa —encarregada del subministrament hídric de la província de València i depenent de la Diputació— en no considerar-lo “ètic ni estètic”: “En política, la dona del Cèsar ha de ser honesta i semblar-ho, i el seu home, també. Igual com som honorables per al càrrec, tenim unes limitacions que coarten les trajectòries professionals de les nostres famílies.”
Més endavant, quan Pedro Sánchez va situar Montón al front del Ministeri de Sanitat, la tria d’Ana Barceló com a substituta va sorprendre-la de nou. En declaracions a Europa Press, Oltra va afirmar que se sentia “perplexa” i “incrèdula” per haver tingut notícia d’aquest nomenament a través dels mitjans de comunicació i no, de manera directa, de boca del president.
En qualsevol cas, a banda de les disputes pròpies de la negociació pressupostària de cada tardor i de les pugnes competencials entre departaments de color diferent, els dos punts de fricció més destacables del mandat anterior van tenir a veure amb la posició del Govern valencià davant la fixació del sostre de dèficit per part de l’Estat i amb l’obertura, o no, d’una comissaria d’atenció a les víctimes de violència de gènere a la Ciutat de la Justícia de València. Una iniciativa pionera que la consellera de Justícia, Gabriela Bravo, va anunciar de bracet de qui era secretària d’Estat de Seguretat, la també socialista Ana Botella, i que va provocar la reacció irada de la vicepresidenta.
Segons Oltra, la ubicació més propícia de la comissaria no era aquella, sinó el Centre Dona 24 Hores impulsat per la seua Conselleria. La raó? Que les dones afectades hi trobarien un espai més amable, menys intimidatori, a l’hora de registrar la denúncia corresponent.
En un fil de Twitter, Oltra expressava el seu malestar de manera planera: “Me resulta incomprensible y se me escapan las razones por las cuales la consellera de Justicia no conoce sus competencias ni las ajenas y se salta a la torera el Pacto Valenciano contra la Violencia de Género y Machista. No tengo palabras. O las tengo y me las callo”.
La topada es remunta al mes d’agost de 2018, quan ja era públic que el president i la titular de Justícia mantenien una relació personal, una circumstància que, sens dubte, ha tingut les seues implicacions en el funcionament del Botànic. I es produïa, a més, en paral·lel a la negociació del sostre de dèficit en el Consell de Política Fiscal i Financera, en què el conseller socialista, Vicent Soler, havia votat afirmativament en nom de la Generalitat —de manera telemàtica— a canvi de la condonació dels 350 milions d’euros de deute de la Marina de València i de la no devolució d’una part de l’IVA a les arques estatals.
Llavors, qui era la número 2 de la Conselleria en representació de Compromís, la secretària autonòmica Clara Ferrando, va irrompre amb un altre tuit incendiari: “El que estava pactat amb Compromís i pel conseller directament amb mi, era l’abstenció. Ja està bé.”
Després dels primers dos anys de relació plàcida, la proximitat de la convocatòria electoral tensava els ànims.
Quatre mesos abans, en abril de 2018, Oltra ja havia evidenciat la seua indignació per una campanya informativa del PSPV de la ciutat de València que pretenia informar els ciutadans interessats sobre els tràmits que havien de seguir per accedir a la renda d’inclusió emanada del departament liderat per Oltra i que el Consell acabava d’aprovar.
Visiblement molesta, Oltra contestava els socialistes del cap i casal, que havien publicitat a Twitter el seu oferiment: “Algú s’ha colat a les vostres xarxes i ha posat aquest tuit. Perquè aquest tipus de coses les fan els partits ultres per generar acataments aprofitant-se de la necessitat de la gent. La renda d’inclusió la tramiten les i els professionals qualificats dels serveis socials.”
Un ‘in crescendo’ permanent
Allò que era ocasional a la legislatura en curs s’ha convertit en un element quotidià. Els estira-i-arronses ja són consubstancials al Botànic i projecten una imatge de divisió que l’oposició de PP i Vox espera traduir en un relleu al Consell.
Els desencontres van iniciar-se en el minut zero. La investidura de Puig no va consumar-se el dia previst, sinó 24 hores més tard. El debat parlamentari va quedar suspès, perquè els tres socis no van ser capaços de tancar una entesa durant el mes i mig anterior. Unides Podem exigia una vicepresidència i la tutela de les polítiques ambientals del Consell. En darrera instància, ni que fora aigualides, va obtenir ambdues atribucions.
Certament, les condicions en què s’està desenvolupant aquest segon mandat són bastant dramàtiques. La DANA de setembre de 2019 va negar el Baix Segura com no es recordava, provocant unes pèrdues multimilionàries i acusacions dels socialistes a Compromís per haver-se “esborrat” de la gestió en els moments més crítics. Uns retrets concentrats en Mireia Mollà, la titular de la Conselleria d’Agricultura, Desenvolupament Rural, Emergència Climàtica i Transició Ecològica.
Tot seguit, en gener de 2020, va produir-se la tempesta Gloria, que va arrasar el litoral valencià i també va plasmar la concepció diferent de cada força política. Mentre els socialistes parlaven de reconstrucció dels entorns afectats, a Compromís advertien que aquestes inversions serien destruïdes per la següent tempesta potent i obrien el debat de regenerar la costa sense algunes de les infraestructures actuals, com ara els passeigs marítims. Compromís volia que cada consistori emprara els diners arribats de l’Estat com considerara escaient.
I quan els estralls del Gloria continuaven visibles a la costa, la pandèmia de la COVID-19 va capgirar-ho tot. Una de les poques coses que no va capgirar va ser, precisament, el deteriorament de la relació dels socis botànics, que va mantenir la velocitat de creuer.
El 10 de març, en una reunió urgent, el Consell suspenia les Falles i la Magdalena, les dues festes principals de València i Castelló de la Plana, que entraven en la seua setmana gran. En el primer cas, ho feia amb la contrarietat de Compromís. “Ens diran que els catalanistes han suspès les Falles”, va escoltar-se aquell dia al Palau de la Generalitat. Ningú no intuïa l’abast real del virus. Fins que, de sobte, el vicepresident segon, Rubén Martínez Dalmau, va proclamar que “totes les Falles no valen una vida”. I va fer-se el silenci.
La posició coincident de PSPV i Unides Podem, sumada a la bona sintonia que Dalmau exhibia amb Puig i Bravo, va alterar els equilibris preexistents. Hi jugava a favor, també, que les dues formacions compartiren el Govern espanyol des de gener de 2020. Això encara els feia sentir-se més units.
A Compromís ni oblidaven ni perdonaven l’avançament unilateral de les eleccions i lamentaven l’“excés de presidencialisme” que, al seu entendre, va caracteritzar la gestió dels mesos més durs de la pandèmia. Des del PSPV, al seu torn, tornaven a acusar Compromís d’esborrar-se d’una tragèdia.
La comissió interdepartamental, creada la segona setmana de març per seguir l’evolució de la pandèmia i estudiar les mesures que calia implantar, va convocar-se per última vegada el 23 de març. En formaven part una dotzena de persones, la majoria de les quals consellers, però fins al mes de novembre no se’n va celebrar cap. El ple del Consell esdevenia l’únic àmbit de reunió.
Sense aquest òrgan de discussió, les diferències de criteri van substanciar-se a les xarxes socials. Puig i Oltra van entrar en una espiral del silenci demolidor, sense a penes comunicació directa. Mentre ell adoptava una posició netament institucional, situant-se al marge dels conflictes que es reproduïen entre els socis de govern, ella no va dubtar a dir la seua quan va considerar-ho oportú.
Va ser al novembre, amb motiu de les restriccions dirigides a aturar la propagació de la COVID-19 amb vista a Nadal. Unes mesures comunicades per Puig i Barceló després de conversar amb el grup d’experts que els assessoraven i que Oltra va considerar clarament insuficients. Va expressar-ho de manera nítida a la conferència de premsa setmanal com a portaveu del Consell —celebrada pocs minuts després que Puig i Barceló efectuaren l’anunci—, però encara més rotundament a À Punt, en el programa A la Ventura: “M’estime més unes mesures més estrictes ara, que no un col·lapse d’ací a unes setmanes”, va dir. “Aquest és diagnòstic”, va asseverar després de llegir unes dades sobre l’agreujament de la situació, “i davant això la resposta no pot ser quíteme usted una mesa del bar”.
“La meua dona també està entestada que tanquem no sé què, però és l’opinió del Govern valencià, que està actuant amb rigor”, va respondre-li per la premsa Manolo Mata, síndic del PSPV. A continuació, a Twitter, Oltra acusava Mata de “masclista” per no respectar l’opinió de la seua dona, “que té més trellat que alguns”.
La consellera Bravo, de la seua banda, va incrementar la pressió ambiental amb una màxima dirigida a la vicepresidenta a través d’À Punt: “Aporta o aparta”.
La guerra freda de València ja s’havia estès a Madrid, on Joan Baldoví, que fins aleshores s’havia mostrat un soci amable, va endurir la seua postura i va votar negativament a la pròrroga de l’estat d’alarma. També va oposar-se al decret dels romanents, cosa que va enfurismar la vicecalcaldessa de València, la socialista Sandra Gómez: “El minut de glòria de Joan Baldoví pot costar-li a València més de 90 milions d’euros”.
A l’hemicicle valencià, Compromís ha seguit la mateixa línia i el seu síndic, Fran Ferri, sotmet Puig a un marcatge seriós en cada sessió de control. Per cada pregunta en safata —com la darrera, sobre la corrupció del PP— n’hi ha quatre d’enverinades que situen el cap del Consell en una conjuntura complicada. Tot sovint guarden relació amb la reforma del finançament autonòmic que mai no arriba i que depèn de l’Estat, però també amb temes polèmics com l’ampliació del port de València o la possible implantació d’un impost turístic.
Són les tres banderes amb què Compromís pretén desgastar els socialistes i atraure electors d’Unides Podem en l’escenari preelectoral que ja s’albira.
No debades, el 21 de setembre, mentre Puig s’entrevistava amb Moreno Bonilla, Oltra es reunia amb el nou vicepresident d’Unides Podem, Héctor Illueca, i compareixien conjuntament reclamant la implantació de l’impost en qüestió per afavorir —amb els diners obtinguts— l’accés dels joves a un habitatge de lloguer.
Les fotos somrients de Puig amb els representants de la patronal valenciana CEV o dels hotelers aplegats a Hosbec desagraden cada cop més Compromís. L’avantatge que pot representar per al conjunt del Botànic la capacitat de Puig i el PSPV d’atreure electors pel centre és menystinguda pels seus socis.
Quan els socialistes van tractar d’aconseguir el “sí” de Ciutadans als pressupostos de 2021, per exemple, Compromís va retreure-li la voluntat de fer-se “una foto amb Toni Cantó”. Pilar Lima, la nova secretària general de Podem, va anar més enllà i va definir així Ciutadans a Twitter: “Pacta con fascistas, gobierna con fascistas, acuerda con fascistas y desvía la atención de los fascistas para encubrir su fascismo. ¿Cómo se llama el partido?”
Perquè els pressupostos sempre mostren les costures del Botànic. Fins i tot els d’enguany, amb la comissió política proposada per Compromís que Oltra va defensar aferrissadament a Les Notícies del Matí d’À Punt: «No és el conseller Soler qui em diu a mi quina retallada he de fer al pressupost i jo obeïsc com si fora una xiqueta xicoteta. Això no funciona així. Soc la vicepresidenta del Consell i represente una part important del que s’ha de votar. [....] Qui és el conseller Soler? Els pressupostos són del Consell. Es presenten quan hi ha acord i s’han de negociar. No val que el conseller vinga, em done un carxot i em diga: ‘Has de llevar més diners’. Això què vol dir?”
Per primera vegada, però, no s’han presentat l’últim minut de l’últim dia després d’una última nit d’infart, sinó fora de temps. I amb 1.000 milions inexistents que l’Estat podria tombar.
Una jugada arriscada, una més, d’un Botànic la vida del qual corre perill, però que continua obsessionat a practicar el joc del calamar.