Els principals mandataris del món es reuneixen aquests dies per combatre el canvi climàtic. Glasgow, que acull la cimera COP 26, s’omple de bones voluntats ecologistes. Davant d’això, hom podria pensar que tot està fet i que la victòria és a tocar si s’aconsegueix convèncer quatre Estats díscols com ara la Xina, Brasil o l’Índia.
Res més lluny de la realitat. El cert és que si alguna cosa representa Glasgow i la COP 26 són les negociacions i els equilibris que fan els diferents països per regatejar alguna de les concessions necessàries si es volgués frenar el canvi climàtic. Una cosa és dir i una altra fer.
Prova d’això és el fet que part dels deures que es van posar els diferents països a la COP21 de París queden lluny d’haver-se complert. En aquella ocasió els diferents països van establir contribucions estatals, de forma independent, per reduir les seves emissions de carboni. «Hem entrat en aquesta COP amb unes previsions força negres pel que fa al compliment d’objectius. L’informe del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) de les Nacions Unides diu que la reducció de les emissions que s’havia informat no s’està complint i que estem augmentant un 16% les emissions en comptes de baixar-les», explica l’investigadora de l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG), Nicola Shere.
L’objectiu d’aquestes contribucions estatals seria limitar l’escalfament global a 1,5 o 2 graus. Andreu Escrivà, doctor en Biodiversitat i responsable de l’Observatori del Canvi Climàtic de la fundació València Clima i Energia, assenyala que «amb les contribucions que hi ha sobre la taula a final de segle tindríem 2,7 graus més i les emissions augmentarien fins el 2030. Ens passem moltíssim del marge de seguretat de París». És a dir, que ni tan sols amb les contribucions proposades sobre paper, que no s’estan arribant a complir, es podria contenir l’escalfament global tant com seria necessari. «Només un país aprova en les contribucions: Gàmbia. És preocupant que només un país hagi presentat contribucions d’acord amb el que marca París», rebla Escrivà.
A més, Shere indica que «els països del nord s’havien compromès a finançar amb 100.000 milions d’euros anuals els països del sud global més afectats per les conseqüències del canvi climàtic. Això no s’està complint». Segons dades de l’ODG, al 2019 només s’hauria arribat a 79.600 milions. Un finançament que, segons explica la portaveu del GOB (Grup Balear d'Ornitologia i Defensa de la Naturalesa), Margalida Ramis, «moltes vegades es gestiona com a deute, la qual cosa agreuja el deute il·legítim que ja tenen els països del sud amb els del nord global».
«El més important és el dissens i el conflicte entre els països més vulnerables, del sud, en vies de desenvolupament, i les economies capitalistes avançades que han passat per la industrialització», explica Louis Lemkov, catedràtic de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, que investiga la percepció social dels riscos ambientals. Per ell «els països més vulnerables són els que patiran les conseqüències més greus del canvi climàtic, i els que ho hem provocat estarem afectats, però tenim recursos per adaptar-nos-hi». Això, diu, genera una tensió que ha estat al centre del debat des de la COP de Copenhaguen l’any 2009.
Ramis veu entrebancs, també, en el model de partida de la COP: «una de les coses que genera més incredulitat és que la majoria de coses es plantegen amb una lògica de mercat. El marc mental de partida és el mateix que ens ha conduït fins aquí. Difícilment trobarem solucions dins d’aquest marc d’operacions, on les grans corporacions que fan de lobby ara venen un paper de solucions verdes. Ramis, doncs, es mostra preocupada «perquè acabi sent un rentat de cara verd, amb grans titulars, però que no reconegui la raó estructural de la crisi climàtica i no posi les solucions adequades». Posa d’exemple que la COP té un paper rellevant algunes empreses «que haurien d’estar al marge d’aquestes qüestions».
Davant d’aquestes referències, hi ha marge per qüestionar fins a quin punt té sentit que els moviments ecologistes d’arreu hi dipositin atenció, esforços i certes esperances. Ramis creu que «és una performance necessària. No suficient, però necessària. Aquest marc de discussió hi ha de ser, així els moviments socials tenim una cita on poder exigir uns compromisos. Però mai serà prou perquè no té la intensitat ni la urgència suficient. Sabem que va pervertit i condicionat, però hi ha de ser. Si no hi fos, seria dramàtic».
Els reptes del COP27
Partint d’aquest escenari de cautela, els reptes d’aquesta trobada global per combatre el canvi climàtic van molt lligats a les mancances en el desenvolupament de les propostes de París. «La qüestió fonamental és si allò que es deriva de la cimera és compatible i coherent amb l’informe de l’IPCC», explica Escrivà, que creu que «seria desitjable que s’establiren els mecanismes concrets a través dels quals es pugui implementar amb garanties allò que diu l’Acord de París. Espera, per tant, que «els països més contaminants es posin d’acord i siguin capaços de tenir ambició climàtica». Glasgow, concreta, «és important perquè és on s’ha de veure si els països tenen intenció de complir o no els Acords de París. El compromís de Kyoto arribava fins al 2020. Ara estem en uns llimbs en els quals caldrà veure si funcionen els nous acords». Demana, doncs, «establir plans i traslladar-los a estratègies i fulls de ruta concrets».
Concorda amb ell Lemkov, que explica que cal «concretar l’objectiu de reducció d’emissions. Això vol dir fer accions molt concretes, sobretot en el desplegament d’energies renovables», i avisa que «a Catalunya tenim us desplegament molt pobre». Un altre punt, argumenta Lemkov, és el de la descarbonització: «hem d’evitar l’ús del carbó, que és l’element que contamina més, però alguns països no volen ni pensar-ho. Estats europeus com Polònia, però també la Xina, que té una gran dependència del carbó».
Pel que fa al finançament climàtic i la solidaritat amb els països vulnerables, Shere creu que «es podrà avançar una mica perquè es basa en un compromís que ja s’havia fet anys enrere». El repte ara, doncs, «és entrar a la part més detallada». A part d’arribar a la xifra promesa, la investigadora de l’ODG creu que caldria mirar també «en quins projectes s’inverteix. Fins ara, el 60% va a projectes de mitigació, per baixar les emissions a curt termini. Haurien d’anar més a adaptació, és a dir, a invertir perquè els països estiguin millor preparats i puguin canviar el model». A més, demana que s’instauri un sistema d’ajudes i bons del qual se n’ha parlat en diferents ocasions i que hauria de servir per «recompensar els països pobres per part dels més industrialitzats» a partir d’ajudes directes.
Un altre punt de debat serà el famós article sis del reglament de desenvolupament dels acords de París. Aquest regula els intercanvis de drets d’emissió entre països i empreses del sector privat. És un dels punts que no ha estat tancat encara i que desperta dubtes per la dificultat de controlar que no hi hagi dobles comptabilitats. Shere detalla que «és un tema complicat a nivell tècnic, però que el més important és que en aquests moments els governs estan negociant un mecanisme que es basa en els mercats financers per comercialitzar un bé comú com és l’atmosfera. Volen crear un mercat sobre el CO2, donant la possibilitat a les empreses privades de fer compravenda de les seves emissions. Es dona al mercat privat incentius per poder seguir contaminant, però amb regles».
Els dissidents
«Els països del nord han pres mesures molt actives, però tenen una població i una economia petita i l’impacte no és tan gran», exposa Lemkov. En canvi, «un país crític com Brasil té un govern negacionista» i la «no presència de la Xina és important». De fet, el gegant asiàtic no es proposa arribar a la neutralitat climàtica fins al 2060 i la Índia fins al 2070.
Escrivà, a més, alerta que cal anar en compte amb la qüestió de la neutralitat climàtica perquè es basa a «compensar allò que emets», i considera que és una idea perillosa perquè «el que cal fer és reduir. Si no, creem la il·lusió que podem continuar emetent com fins ara i que ja ens ho traurem de sobre en un futur».
En el cas de l’absència de la Xina en aquests pactes, però, Escrivà intenta matisar les exigències. «La Xina està emetent tant perquè és la fàbrica del món, li estem demanant una quantitat enorme de productes. El que fem és externalitzar la culpa a la Xina». A parer seu, «no ens podem desentendre del que fa Xina si ella diu no. Si tot el món va en una direcció i els EUA tornen a l’acord, la Xina difícilment voldrà quedar aïllada de la resta del món. Però, si ningú compleix, quin incentiu té per ser un bon país climàtic?».
Tot plegat dibuixa un escenari on cal revisar, com passa en molts altres aspectes, les responsabilitats dels països del nord global que ara abanderen la renovació verda. Caldrà veure fins a quin punt les excuses deixaran marge a que Glasgow sigui una fita significativa per a revertir el canvi climàtic.