—Fa uns anys els experts en DNA antic van aportar molta informació nova a la dels arqueòlegs per al coneixement dels neandertals. Quins són ara els vostres camps de treball principals?
—Ara treballem poc amb neandertals perquè ja hi ha poques mostres. Enguany n’he provat una, però no ha funcionat i la probabilitat que se’n puguin trobar més és escassa. Si no hi ha descobertes noves, per nosaltres és un camp una mica estancat. Ara s’està mirant d’analitzar sediments.
—Del jaciment d’El Sidrón que tant ha estudiat vostè?
—No, de llocs on s’està excavant. El Sidrón és una excavació acabada. En aquell moment no sabíem que podíem extreure informació dels sediments i llavors es llançaven.
—Però el DNA antic el poden aconseguir de diversos tipus de teixits.
—Sí, bàsicament d’ossos i dents, perquè els teixits durs són els que millor conserven el DNA. Però últimament s’està treballant també amb sediments dels jaciments.
—I entre els sediments, com s’hi pot trobar DNA?
—És semblant. No saps si hi ha res. Agafes una mostra de sediments, fas una extracció d’àcids nucleics, ho seqüencies i veus si n’hi ha restes de DNA.
—D’on prové aquest DNA? De restes d’ossos?
—No, no, perquè parlem de sediments en jaciments amb absència de fòssils. Molts sediments poden ser per orina o restes de sang.
—D’acord.
—Aquests sediments donen nova informació en excavacions on no hi ha restes humanes sinó restes d’ocupació. Han de ser excavacions que estiguin en marxa, perquè si no els sediments normalment ja els han tirat muntanya avall.
—I en quins altres camps estan treballant ara?
—D’una banda, en el camp dels homínids antics, els arcaics. En aquest camp has de tenir mostres conservades molt antigues. D’altra banda, treballem també en el d’espècies extingides. Jo, concretament, ara estic amb el genoma d’una papallona extingida, que va desaparèixer als EUA el 1941. És la primera vegada que s’aconsegueix un genoma d’un insecte extingit en temps recents.
—No s’havia fet mai amb insectes més antics?
—No. Potser perquè han de ser de col·leccions. Aquesta espècie es va extingir als anys quaranta, però hem pogut tenir exemplars conservats des dels anys vint. És un tema interessant, perquè li dona una nova utilitat a col·leccions de museus, que de vegades tenen moltes espècies d’escarabats o del que sigui. Això pot obrir a estudiar canvis que s’han produït en insectes en els darrers cent anys. Però també hem recuperat ADN d’una rata extingida de Canàries.
—Parlem de les noves recerques en homínids arcaics.
—En aquest camp, cada cop treballem amb èpoques més recents. Ara estic estudiant mostres de l’edat del ferro, de l’edat del bronze, visigodes, islàmiques, púniques, gregues... tots aquests períodes dels darrers milers d’anys, sobre els quals de vegades també hi ha registres històrics. És molt interessant, perquè això et permet confrontar dades genètiques, arqueològiques i, fins i tot, històriques. Tot plegat t’ofereix una visió molt més completa del passat recent i dona sorpreses interessants sobre comunitats que no sabíem que existien.
—Per exemple?
—Per exemple, en llocs del sud de la Península hem trobat comunitats gregues de l’època dels púnics que no se sabia que hi eren. Clarament són comunitats petites, perquè trobem individus que estan emparentats, però n’hem trobat en dos llocs diferents del litoral i això canviarà l’enfocament històric de fins on arribaven les comunitats gregues a la Mediterrània occidental i sobre el contacte que van mantenir amb els púnics. Potser per això Aníbal, quan fa tota la lluita contra Roma, busca aliances amb el món grec —perquè potser ja estaven en contacte. Són coses que fins i tot permeten reinterpretar la història.
—No hi havia restes de colònies gregues al sud?
—No estan descrites. Potser hi ha 2.000 anys de ciutats posteriors construïdes a sobre i per això no es troben. Però nosaltres hem trobat individus que, genèticament, són grecs completament.
—On?
—No es pot dir encara, perquè encara no ho hem publicat. Però és un exemple. També hi ha individus de les grans migracions, dels bàrbars, que clarament són forans: tenen afinitats de l’est d’Europa i han arribat a la península Ibèrica directament. És a dir, són individus de primera generació...
—Arribats directament de l’est en aquell temps?
—Sí. Crec que una derivada interessant d’aquestes recerques —que, com deia, en ser més recents, tenen més informació a integrar— és que també ens donen informació sobre l’estructuració social, sobre les desigualtats, etc.: trobem gent que està enterrada amb or, joies i símbols de poder (espases...) —que indiquen la seva riquesa— i al costat hi ha gent que està enterrada sense res. Podem comparar els seus genomes i veure les diferències entre uns i altres, parentius dintre de les necròpolis —si hi ha parentius de segona, tercera o quarta generació— i altres que no són família i tenen un altre tipus d’enterrament. Això ens permet, més enllà de l’estudi de les grans migracions —que diria que ja s’està arribant a conèixer amb detall—, derivar cap a conclusions sobre biaixos sexuals, desigualtats socials, estructura social i familiar, etc.
—Comparant els tipus d’enterrament i l’origen d’uns i altres?
—Sí. Si ho penses bé, la desigualtat està connectada amb la genètica, perquè en el passat la gent més rica i poderosa podia tenir més fills, fins i tot més dones, i això, òbviament, té un impacte biològic, perquè deixes més descendents. Aquesta relació ara la podem distingir. Podem veure com la desigualtat té una repercussió en la biologia. Finalment, l’últim camp en el qual estem treballant ara és el que ens permetria recuperar patògens del passat.
—Com?
—Quan agafes un individu i el seqüencies, no surt només el seu ADN sinó també els virus o patògens que tenia quan va morir —i que, en alguns casos, li van provocar la mort. Llavors podem estudiar les pandèmies antigues i veure com han evolucionat aquests patògens. De vegades han perdut virulència; de vegades l’han guanyada, de vegades s’han escampat d’un continent o un altre. És una manera d’estudiar l’avenç d’una malaltia, cosa que abans no es podia fer.
—I els virus o els patògens, com els podeu diferenciar?
—De la mateixa mostra de dents o d’ossos. Quan estàs tan malalt, tens tant DNA teu com del bacteri. Hi ha malalties que afecten el tracte digestiu sobretot, com el còlera, que no s’aconsegueix trobar en ossos, però moltes altres (pesta, tifus, paratifus i d’altres) sí que arriben als teixits durs.
—I dels ossos traieu també el genoma del patogen?
—Exacte. N’hi ha molt menys, però n’hi ha.
—Pot ser molt interessant per a l’estudi de les epidèmies?
—Sí. De vegades es troben fosses comunes en necròpolis ben organitzades —és a dir un forat amb quaranta o cinquanta individus que hi van abocar allà de cop. Aquests són probablement víctimes d’una pandèmia.
—I de fosses d’aquestes en trobeu a diversos llocs per poder comparar?
—N’hi trobem en llocs diferents i podem, en alguns casos, recórrer a fonts antigues que parlen de pestilències i de possibles causes. Però com que en aquella època hi havia molt desconeixement, t’hi pots trobar amb sorpreses.
—Per exemple?
—A l’estiu vam publicar un estudi sobre uns individus trobats a la Sagrera, que eren soldats del setge de Barcelona del 1652. Representava que eren soldats de l’exèrcit austriacista que s’havien mort de la pesta. Però els hem analitzat i no hem trobat pesta sinó febre paratifoide.
—Tifus?
—Unes febres semblants al tifus (el mateix patogen però de soques diferents). És un exemple de les sorpreses que et pot donar. És fàcil que beguessin aigua d’on van poder i seria aigua contaminada. Això és típic de les epidèmies de tifus i paratifus. A més a més, vam trobar que les soques d’aquests individus de Barcelona es troben a la base de soques que es troben també a Mèxic amb l’arribada de la colonització europea. De manera que els vam portar les malalties allà.
—De quan eren les restes de Mèxic?
—Del XVI, però és clar que aquestes soques estaven aquí des de feia centenars d’anys i els hi van portar.
—Les últimes recerques sobre neandertals coincideixen amb les conclusions que vau aconseguir del jaciment d’El Sidrón, a Astúries, en el sentit que l’Homo neanderthalensis seria més humà (amb capacitat per parlar, per exemple) del que l’havien caracteritzat anteriorment?
—Sí, el canvi de visió del que eren els neandertals fa vint anys s’ha establert. De fet, potser s’ha anat fins i tot massa cap a l’extrem i tot, perquè, per exemple, pel que fa a les pintures que els atribueixen, no acabo de veure clar que sigui sòlid. És un tema de datacions —i n’hi ha molt poques. Però tota la resta de coses que vam apuntar —sobretot les capacitats lingüístiques i cognitives— s’han consolidat. Quant al fenotip, ara més aviat es pensa que tindrien el cabell fosc i d’altres colors, i potser de pigmentació també es pensa que podria haver-hi de més clars i de més foscos...
—Hi hauria més diversitat que no ens pensàvem?
—Sí, pel que es veu al genoma.
—Això ho diu perquè a El Sidrón n’havien sortit de pèl-rojos?
—Sí, un sí. És molt difícil inferir-ho totalment: són diversos gens que tenen un cert efecte. Però clarament n’hi ha alguns que en aquest gen no tenen cap mutació i, per tant, tindrien el cabell fosc, com jo o com tu. Una cosa molt interessant que també vam apuntar nosaltres a partir d’El Sidrón és una qüestió sobre estructura social i estratègia reproductiva. Nosaltres vam apuntar que, genèticament, eren grups molt petits, patrilocals —que vol dir que els homes es queden en el grup i les dones s’intercanvien i es mouen entre grups...
—... Què vol dir?
—Que quan es trobaven dos grups diferents, algunes dones canviaven de grup, de manera que nosaltres veiem que les dones no estan emparentades amb els homes, tret dels seus fills és clar. En canvi, els homes estan emparentats sempre per línia paterna, perquè es queden en el grup. Això també té conseqüències de tipus social: òbviament, la dona no devia tenir molts suports dins del nucli familiar fins que tenia fills. Això ho vam descriure nosaltres a El Sidrón i ara hi ha una recerca, que encara no està publicada però que ja s’ha presentat en un congrés, d’un jaciment asiàtic de neandertals que confirma el mateix. De fet, han trobat un pare i una filla —cosa que no s’havia trobat fins ara—, però totes les altres dones són d’altres grups. Això també és interessant, perquè, junt amb les evidències que s’han descrit de poca diversitat genètica i consanguinitat —cosa que evidencia l’endogàmia—, apunta que eren grups molt petits, molt dispersos i que, quan es trobaven, o es barallaven entre ells o intercanviaven dones i després se separaven.
—Cada cop els experts en DNA antic baten un rècord d’antiguitat.
—Sí, enguany s’ha batut el límit temporal amb l’anàlisi d’un mamut de més d’un milió d’anys (1,3 milió d’anys) a la regió àrtica. Això no afectarà els homínids, perquè mai trobarem un homínid al pol Nord. Però ara tenim una nova tècnica per estudiar paleoproteïnes que ens permetrà retrocedir més en el temps. Són proteïnes que formen l’esmalt de les dents i que s’ha vist que, en condicions bones, es poden arribar a estudiar de més d’un milió d’anys —possiblement dos milions o més.
—I això també dona informació genètica?
—No seria DNA, serien aminoàcids. Per tant, no hi haurà la possibilitat de tenir informació genètica però sí molecular i podrem tenir informació objectiva d’homínids més antic —d’un milió d’anys i més, fins i tot d’australopitecs. Podrem fer filogènies més antigues i contrastar-les amb l’evidència paleontològica.
—Podrem concretar més l’arbre genealògic dels homínids?
—Sí, perquè ara tenim un batibull i cada setmana es descriu una nova espècie. En els propers deu anys, hi haurà una revolució que ens donarà les afinitats bàsiques de totes aquestes branques. Podrem situar perfectament els llinatges Homo heidelbergensis, Homo erectus i Homo habilis, i com es relacionen entre ells. Serà molt interessant.