Enrico Berlinguer, el centenari del naixement del qual es compleix avui mateix, no fou només un brillant polític italià o el màxim líder del molt poderós Partit Comunista del país transalpí, la formació roja més important de l’hemisferi occidental. Va ser un modernitzador ideològic, el pare de l’eurocomunisme: una opció a l’esquerra de la socialdemocràcia que assumí la democràcia i les llibertats fonamentals que a la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), fins aleshores la referència de tots els comunistes del món, brillaven per la seva absència.
Berlinguer
Enrico Berlinguer va néixer el 25 de maig de 1922 a la localitat de Sàsser, a Sardenya —el seu llinatge patern s’arrela en la tradició catalana de l’illa—, durant la dictadura feixista de Benito Mussolini. La família en la qual arribà al món Enrico era força coneguda a l’illa i entre els seus membres s’hi comptaven importants noms. Son pare va ser senador i diputat. El seu avi Enrico havia estat fundador del diari La Nuova Sardegna i amic dels grans herois de la unificació italiana (1870), Giuseppe Garibaldi i Giuseppe Mazzini. La generació del jove Enrico va ser especialment prolífica, no debades era familiar directe i coetani d’Antonio Segni, dirigent democratacristià que arribà a ser president de la República entre 1962 i 1964, i cosí de Francesco Cossiga que fou també de la Democràcia Cristina i igualment president d’Itàlia entre 1985 i 1992.
Seguint la seva biografia publicada per Elena Tamaro i Tomás Fernández —a: Biografías y Vidas. La enciclopedia biográfica en línea. Barcelona, 2004—, en plena Segona Guerra Mundial el jove Enrico s’implicà en activitats antifeixistes i el 1943 oficialitzà la seva entrada en el Partit Comunista Italià (PCI). En primera instància localitzà l’activitat política a la seva illa natal, Sardenya. La progressió dins del partit fou meteòrica. El fet que son pare fos amic del líder comunista italià, Palmiro Togliatti, segurament hi influí. Presentà el fill al cap del PCI i aviat el jove Enrico va ser designat per encarregar-se de diverses i importants activitats orgàniques —encara durant la guerra— que va complir a satisfacció plena dels seus caps, cosa que li permeté ascendir en l’escala orgànica. Ben aviat, les fronteres de Sardenya foren massa estretes per a l’ambició de Berlinguer. Entre el suport de son pare i la decisió i eficiència que mostrava en les tasques que li encarregaven, just al final del conflicte (1945) va ser designat per presentar-se a l’elecció interna per fer part del Comitè Central de la formació comunista, l’òrgan col·legiat de govern orgànic. Era un salt qualitatiu força important, sobretot perquè li obria la porta a canviar de residència per instal·lar-se a Roma. Com en efecte va fer. En un partit centralitzat com era el PCI, ningú podia esperar fer una gran carrera política fora de la capital del país. Al cap de tres anys assolia un altre important càrrec: era elegit membre de la comissió executiva, cosa que el situava en una posició de clar potencial de futur per ser el futur líder comunista italià, algun dia.
La progressió política de Berlinguer no parà durant els anys següents. El 1949, sempre amb l’ajuda de Togliatti, va ser catapultat fins a la presidència de la Federació Mundial de la Joventut Democràtica, que a pesar del seu nom era l’organització internacional de les Joventuts Comunistes —és a dir: la reunió de tots grups juvenils d’aquesta orientació política—, que aleshores —com totes les organitzacions comunistes— estava sota un control estricte del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS). Fruit d’aquesta mena de vassallatge polític, s’havia convertit en una fàctica obligació que els ocupants dels més alts nivells de cada grup comunista, tant dels juvenils com dels adults, anessin cada cert temps a Moscou, a rebre un més intens adoctrinament que, després, havien de transmetre als militants de l’organització respectiva. Una pràctica que en especial afectava els responsables de la ideologia. Com era el cas de Berlinguer, que havia estat nomenat màxim dirigent de l’escola de formació política i ideològica del PCI. El 1957 Enrico trencà amb la tradició quan anuncià que a partir d’aleshores no calia anar a Moscou a rebre les habituals consignes que la direcció del PCUS pretenia imposar a tots els comunistes del món. Fou una decisió insòlita. Un detall gens anecdòtic que dona idea de la visió que tenia del comunisme a Itàlia.
Durant tota la dècada dels anys cinquanta i bona part de la dels seixanta Berlinguer consolidà la seva carrera política en el si del Partit Comunista. El 1968 feu un important salt: va ser elegit diputat, per Roma, i acte seguit es convertí en el número dos de la formació, només per sota del secretari general Luigi Longo. El discurs polític del que feia gal·la, reivindicant l’autonomia política del PCI respecte del PCUS, tot i ser del tot heterodox i trencador, irritava tant la cúpula soviètica com agradava a bona part de les bases del partit italià.
L’any següent, Berlinguer passà el seu particular Rubicó. Tornà a deixar en clar la seva visió d’un Partit Comunista Italià autònom del Partit Comunista de la Unió Soviètica. Però en aquesta ocasió va anar molt més enllà. Durant la Conferència Internacional de Partits Comunistes de 1969, celebrada a Moscou, criticà amb duresa inusitada tant el PCUS com les autoritats soviètiques. Quelcom que mai no havia passat. Fins aleshores ningú havia discutit les consignes de la central. I menys en una solemne ocasió com aquella i a la capital del comunisme. Ell s’hi atreví. El que expressà durant el seu discurs no eren simples diferències de criteri sobre aspectes ideològics sinó que es desmarcà i criticà —cosa mai vista fins aquell moment— la línia política oficial que justificava la invasió de Txecoslovàquia per part de l’URSS el 1968 per evitar que el país se n’anés fora de l’òrbita de control polític de Moscou. Es negà —com pretenia la direcció soviètica— a considerar “enemic” el comunisme xinès i assegurà que existien “clares divergències” entre el PCUS i el PCI tant respecte a la sobirania nacional —o sigui, la independència de criteri del Partit Comunista de cada país— com, entre d’altres coses, en relació amb l’acceptació de la democràcia —amb les consegüents llibertats d’expressió i premsa, quelcom que no existia a l’URSS— que el PCI assumia i el Partit Comunista de l’URSS rebutjava. La transcendència de la intervenció de Berlinguer no s’explicava només pel que deia i reivindicava, que atacava les essències del comunisme real de la Unió Soviètica, sinó que, a més i sobretot, la crítica la feia a la cara d’un astorat Leonid Bréjnev, el cap comunista soviètic entre 1964 i 1982. L’impacte d’aquell discurs fou enorme, tant entre el comunisme internacional com entre les classes dirigents de les democràcies occidentals. A partir d’aleshores el PCI es guanyà, merescudament, la fama de rebel davant del PCUS i l’URSS.
Després de l’episodi de Moscou estava clar que Berlinguer apostava per qualque cosa més que una autonomia cosmètica del seu partit. Per si algú en tenia dubtes, el 1970 s’adreçà públicament a la més alta classe empresarial italiana perquè s’impliqués en el que anomenà “un nou model de desenvolupament” per al país, que s’hauria de basar en la convergència d’interessos entre els grans industrials i les principals forces polítiques de dreta i esquerra, inclòs, per suposat, el PCI. Era una forma de fer d’un dirigent comunista totalment nova, que no considerava “enemic” l’empresariat i a la dreta sinó que aspirava a col·laborar-hi pel bé d’Itàlia.
El viratge de Berlinguer i el comunisme italià era tant per convenciment ideològic com, també, per interès estratègic. Cal considerar que d’ençà la fi de la Segona Guerra Mundial el PCI, a pesar del gran suport popular que tenia, sempre estigué allunyat del poder polític. Sobretot perquè se’l va aïllar ben a posta. A les eleccions de 1946, just acabat el conflicte, va obtenir 4,3 milions de vots, un 19% del total. Un gran èxit. Que es multiplicà quan davant de la distribució dels escons entre molts partits, sense majories clares, no quedà més remei que fer un govern de coalició, presidit per un democratacristià i en el qual hi eren presents diversos ministres comunistes. Allò va colpejar les estructures polítiques i econòmiques italianes. I no només: també atacava els interessos dels Estats Units, que no volien veure comunistes en el govern o, menys encara, una Itàlia amb una majoria electoral comunista de cap de les maneres. La por a una victòria del PCI en els comicis següents va fer intervenir Washington. Segons declarà molts anys després al diari La Stampa Jack Devine, associat de la direcció de la CIA, “sense la CIA el Partit Comunista segurament hauria guanyat les eleccions de 1948”. Per evitar-ho, els nord-americans dedicaren ingents quantitats de diners a ajuda econòmica per als italians, hi hagué pressions de tota mena al llarg i ampla de tot el país sobre els votants, se subornaren cabdills locals per fer votar la gent de la seva contrada a qualsevol partit menys als comunistes, es permeteren intervencions de la màfia amb el mateix objectiu... Tot va valer per evitar que el PCI fos el més votat. A les eleccions de 1948 quedà segon, amb 8,1 milions de vots, un 31%. Una coalició múltiple el deixà de banda, a l’oposició, aïllat. Se li va fer el buit polític de forma sistemàtica i el sistema —grans empreses, institucions polítiques més importants, banca, policies, Estats Units...— intentà per tots els mitjans corcar el seu suport popular. L’estratègia funcionà: a les eleccions següents, les de 1953, queia al 22% dels vots. Així va seguir, clarament per sota del 30%, durant les dècades següents.
Amb el discurs de 1970 Berlinguer havia presentat, al cap i a la fi, un nou PCI que volia integrar-se dins del sistema. Un partit que, a pesar de ser comunista, estava disposat a parlar i negociar amb la dreta, la Democràcia Cristiana, amb els grans empresaris, que acceptava la democràcia i les llibertats de l’estat de dret. Ho feia per convicció i, també, per interès obvi: l’objectiu era trencar l’invisible però ben sòlid mur que des de 1946 li havia impedit arribar al poder.
El 1972 el secretari general del PCI, Luigi Longo, abandonava el càrrec per problemes de salut. Estava cantat qui el substituiria. Enrico Berlinguer fou elegit com a nou màxim cap del Partit Comunista Italià. No es torbà gaire en concretar políticament la seva aposta estratègica. En diversos escrits raonà que, enmig de la greu crisi econòmica que patia el país i amb el terrorisme d’ultradreta i ultraesquerra que pretenien posar fi a la democràcia, no hi havia cap altra sortida que no passés pel Compromís Històric —així l’anomenà— que seria el pacte entre el PCI i la Democràcia Cristiana per donar estabilitat política al país. No s’arribà a fer mai, aquest acord. Entre d’altres coses perquè el líder dretà, Aldo Moro, fou assassinat, el 1978, pel terrorisme d’ultraesquerra, les Brigades Roges, després d’acceptar la possibilitat de parlar i negociar el pacte amb el PCI.
Berlinguer no es deixà intimidar per l’assassinat i insistí a deslligar-se de Moscou i a integrar el seu partit en el sistema. Un cop i un altre reivindicà una via democràtica per al comunisme italià, el que fou conegut amb el nom d’“eurocomunisme” —una línia que seguiren també des de 1977 el secretari general del Partit Comunista d’Espanya, Santiago Carrillo, i el del Partit Comunista Francès, Georges Marchais—, que, en síntesi, tractava de desfer-se de la tutela de l’URSS, buscar un model de comunisme per a cada país democràtic, rebutjar la dictadura del proletariat, acceptar el model capitalista a pesar de voler reformar-lo i assumir la defensa de les llibertats pròpies de la democràcia, així com, per suposat, l’acceptació formal que l’única via per accedir al poder era guanyar les eleccions.
Gràcies a aquest viratge, el PCI, conduït per Berlinguer, tornà a superar el 30% dels vots a les eleccions de 1976. En concret va recollir el 34,4% dels sufragis, el millor resultat de tota la seva història. Malgrat això, l’assassinat de Moro capgirà la política italiana. La Democràcia Cristiana post Moro intensificà la relació amb el Partit Socialista i el PCI quedà novament aïllat. És vera, però, que assolí importants quotes de poder regional i local.
En paral·lel als bons resultats electorals, Berlinguer confirmà el trencament amb l’URSS, que acabà per ser total i absolut quan criticà la repressió del moviment democràtic a Polònia per ordres de Moscou o la invasió soviètica d’Afganistan de 1980.
A principis dels anys vuitanta i per fer front al nou aïllament del PCI, Berlinguer tornà a girar d’estratègia. S’oblidà del Compromís Històric i proposà el que anomenà l’Alternativa Democràtica o pacte entre els partits d’esquerra per vèncer electoralment la dreta i poder formar un govern progressista. No tingué temps d’explorar aquesta via: el 9 juny de 1984, mentre feia un míting a la ciutat de Pàdua, es trobà de cop malament i fou ingressat en un hospital, on li van diagnosticar una greu hemorràgia cerebral de la qual morí el dia 11.