Els Països Catalans en 27 mapes i quatre exemples paradigmàtics

El debat territorial a l’Estat espanyol es troba en un punt àlgid, tot i que mai no ha deixat d’estar present. Amb més o menys intensitat segons el moment polític, el cert és que aquesta discussió condiciona cada acció política, cada aprovació parlamentària i cada discurs partidista. Més enllà del soroll quotidià generat per aquest debat, és complicat aportar elements a una qüestió sobradament tractada i sobre la qual queda clar que, passe el que passe, les parts no es posaran d’acord.

Quim Bosch, físic barceloní nascut el 1966, ha trobat una nova manera didàctica i acadèmica, però també original i suggeridora, per exposar les diferències territorials que hi ha entre els territoris que conviuen a l’Estat espanyol. Amb dades empíriques, evidencia tot allò que distingeix el País Valencià, les Illes Balears i Catalunya dels territoris castellans. Diferències que també s’observen, de manera col·lateral, quan ens fixem en les distincions que hi ha entre els esmentats territoris castellans i les dues comunitats que formen Euskal Herria: País Basc i Navarra.

L’assaig, editat per Angle i mereixedor del premi que atorga la Fundació Josep Irla, es basa en l’explicació d’aquestes diferències a través de 27 mapes i desenes de taules i gràfics que aporten dades objectives, senzilles d’interpretar però complicades de detectar i recopilar. Al darrere hi ha un estudi exhaustiu i una inquietud intel·lectual ben manifesta.

D’entre els molts exemples que trobem al llibre per explicar les diferències esmentades, en rescatarem quatre que són, com a mínim, simptomàtics. El primer explicaria la infrarepresentació de Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià a les cambres del Congrés i del Senat, “perquè tot i representar el 29,5% de la població d’Espanya”, aquests tres territoris “només hi participen amb el 25,1% dels diputats i el 18,1% dels senadors. És l’única nació d’Espanya infrarepresentada”, lamenta Bosch, qui apunta, també, que a diferència dels Països Catalans, “totes les altres nacions estan sobrerepresentades en totes dues cambres”. En la taula adjunta, l’autor exposa que, efectivament, Euskal Herria té el 6,07% de la població de l’Estat, però compta amb el 6,57% de la representació total al Congrés i amb el 7,87% de la del Senat. En el cas de Galícia, la població d’aquest territori al si de l’Estat és del 5,69%, tot i que al Congrés hi ha un 6,57% de representants gallecs i un 7,48% al Senat. Per últim, pel que fa a l’Espanya castellana, la sobrerepresentació és encara més evident: un 58,71% dels habitants de l’Estat viuen en territoris castellans, un 61,71% dels diputats del Congrés representen aquests espais geogràfics i un 66,54% dels senadors de la cambra alta són castellans.

Una altra aportació reveladora la fa, Quim Bosch, en matèria lingüística. “Hi ha més possibilitats d’estudiar català en una universitat de la resta del món que no pas en una d’espanyola fora dels Països Catalans”, sentencia. I, a més a més, matisa: “I no en termes relatius, sinó en absoluts. De les 133 universitats de fora dels Països Catalans on actualment es poden fer estudis de català, només nou són a l’Estat espanyol. Dit d’una altra manera, de cada quinze universitaris d’arreu del món on es pot estudiar català, només una és a la resta de l’Estat espanyol”. Per tant, conclou, és més fàcil estudiar català en una universitat britànica, alemanya, nord-americana o italiana que en una universitat de l’Estat espanyol situada en un territori aliè a Catalunya, País Valencià o les Illes Balears.

També en termes universitaris, l’autor del llibre posa el focus en un fet del tot contradictori. El territori de l’Estat amb les taxes universitàries més cares és Catalunya, “on els preus públics són un 86% més cars que els de la mitjana espanyola”, però els imports de les beques són un 10% inferiors a la mitjana estatal. Una paradoxa que també es dona a Madrid i a Navarra, mentre que l’import de les beques a les Illes Canàries, Castella-la Manxa, Extremadura, Galícia i Múrcia “és superior a la mitjana espanyola tot i que les seves taxes universitàries són inferiors a la mitjana de l’Estat”. Aquest sistema “incoherent”, en paraules de Bosch, és el resultat d’un repartiment de beques fet per l’Administració General de l’Estat i d’una elaboració de taxes universitàries dissenyada des de les institucions autonòmiques.

Com a últim exemple, n’exposarem un de demogràfic. En aquesta disciplina, Catalunya, País Valencià i Illes Balears “tenen una densitat de població molt superior, més del doble, a la mitjana estatal i, si exceptuem Melilla, són els tres territoris de l’Estat amb un percentatge més alt de població estrangera”. Alhora, són els tres territoris de l’Estat amb menys percentatge de població dedicada al sector públic i són els tres territoris amb més dèficit fiscal en relació amb el seu PIB.

És una altra evidència que Quim Bosch demostra amb la cartografia, com demostra també tantes altres coses en aquest llibre que conclou, amb noves aportacions, tot allò que es ve evidenciant al llarg de la història, malgrat que molts ho vulguen amagar o justificar.