—Una de les coses que destaquen al llibre és la singularitat econòmica de Menorca al si de les Balears. Indiquen, per exemple, que l’illa, “a les acaballes del segle XIX, ja havia avançat un bon camí en el seu desenvolupament industrial” i que tenia “un terç de la seva força laboral dedicada a la manufactura, més del doble de Mallorca”. Té alguna cosa a veure amb aquesta singularitat el període de domini britànic (segle XVIII)?
—Sens dubte. El port de Maó de l’època era centre d’aprovisionament de la Mediterrània, amb el comerç illenc sota bandera de Sa Majestat, sense oblidar la reparació de vaixells i l’hospital de ferits que hi havia. El camí entre Ciutadella i Maó es va fer per articular el moviment intern de mercaderies de llevant a ponent; hi havia els soldats que gastaven a l’illa i productes com l’aiguardent —previ a la ginebra—, el formatge o l’enclova, una planta farratgera per alimentar el bestiar. Sense idealitzar aquesta colonització, no es pot menystenir. Especialment si es compara amb el que han representat les dominacions espanyoles: tropes mal pagades, pillatges, destrucció de torres de defensa davant la incapacitat d’aprofitar-les quan les dominacions eren d’altres potències (França i Anglaterra), etc.
—Expliquen, també, que “a l’altura del 1960, la diferència més marcada entre Menorca i les Balears la constituïa el molt menor pes dels serveis, que només suposaven el 17% de la població ocupada, pràcticament igual que el 1887, mentre que a Balears ja representava el 31,6%”. Això es traduïa en una situació de benestar més clara a la resta de les Balears que a Menorca?
—Era una economia diferent per diversos factors: horaris de treball, component artesanal, pel gust de la manufactura feta per l’operari (sabata, bijuteria), pel modes de treball (més en equip, més gremial), per conciliació familiar, oci de cap de setmana, proximitat al ‘mestre’ i no del soci capitalista desconegut, etc . I, a més, cal considerar que el funcionament del turisme, tal com es desenvolupa a les illes, acaba malmetent la mateixa economia. Val a dir, però, que quan tot s’ensorra, en part per les crisis pròpies i en part per la distorsió del que aparenta el més fàcil negoci turístic a l’hora de col·locar els excedents de capitals de la indústria, el turisme salva els mobles en creació d’ocupació, malgrat el valor més escàs del tipus de feines que es creen, sobretot de manobres i cambrers.
—Entre 1987 i 2004 destaca, a Menorca, “l’extraordinària regressió de la indústria”, i “el resultat ha estat que l’estructura productiva de l’illa s’ha acostat considerablement a la del conjunt de les Balears”. Això ha estat positiu o negatiu?
—Les dues coses. Negatiu perquè perds un motor de creixement que donava estabilitat social, juntament amb la resta de serveis i el sector agroalimentari, i positiu perquè en permet un altre en un moment complicat determinat per la globalització i la liberalització de les produccions. Això sí, un èxit si no entrem en detalls: un motor de temporada, que fa estralls cíclics amb molts alts i baixos, que contamina molt, que malmet la natura, però que serveix per dir allò de “e la nave va”.
—Afirmen també que, tot just quan Menorca es preparava per inserir-se en el procés de “turistificar” l’economia, va arribar la crisi del petroli del 1973. Això va impedir que el desenvolupament turístic de l’illa no fora tan depredador com en la resta de les Illes Balears?
—El va alentir. Va parar les iniciatives locals que van tenir por a la inversió en aquella conjuntura i va facilitar després l’entrada de capital forà, que tenia riscos més diversificats.
—“Més turistes quasi sempre significa fer més del mateix i així no es pot crear benestar”, afirma. El cas, però, és que sembla que la lliçó no s’ha après i el turisme, tal com s’ha concebut als nostres països (massificació, hostaleria), no ha deixat de ser el motor de l’economia.
—Sí. I com a sector madur cada cop esdevé més obsolet. Enyoram ara la indústria perduda en part per manca de manteniment (reposició d’inversions i reemprenedoria cap a nous mercats), sempre amb excepcions que cal reconèixer i valorar.
—Parlen també de la “malaltia holandesa” i el “replegament autàrquic” amb què Eivissa afronta les crisis econòmiques, i la contraposen amb la “via menorquina del creixement”.
—Devem la idea de la via menorquina del creixement a Farré Escofet i altres en un llibre que prest farà cinquanta anys i que reconeix el diferencial que té Menorca a l’hora de respondre a les crisis amb els trencaments d’insularitat: reconvertir-se aprofitant l’experiència del treball en un sector envers noves branques d’activitat (de la mecànica a la bijuteria; de la llet al formatge fos; del comerç marítim i no l’autarquia...) i evitant que una orientació acabàs excloent la resta d’activitats amb una única especialització i elevada dependència.
—Indiquen que les illes Balears han desenvolupat una mena de “pla Marshall d’ocupació per a la resta de la Península” sense que l’Estat ho haja tingut en compte i “retorne els guanys en benestar local amb uns bons serveis bàsics i d’acompanyament”. A què es deu aquesta actitud de l’Estat?
—A la falta de reivindicació autòctona. L’Estat, còmodament, ha anat identificant els illencs com a pagesos rics que han fet doblers venent possessions. Ignora que l’activitat nova s’ha omplert de nouvinguts i població autòctona jove amb desigualtats creixents i un model de creixement que pressiona a la baixa les rendes del treball en un context de preus elevats de consums, habitatge, etc., impulsats per la demanda turística. Les Illes, amb la seva aportació de divises, han salvat el dèficit exterior d’Espanya i han creat ocupació per a la Península i la resta del món en proporció més elevada que l’impuls que va donar a tot l’Estat espanyol el Pla Marshall. Han sacrificat en bona mesura el seu patrimoni natural, i avui també el cultural (llengua, tradicions) sense correspondència dels seus grans beneficiaris.
—Potser les Illes no han sabut utilitzar de manera eficient la seua força política com per fer valdre el seu pes econòmic al si del conjunt de l’Estat condicionant pressupostos o polítiques més favorables per a l’arxipèlag?
—Certament. Els partits que han dominat han estat bàsicament sucursalistes. S’han omplert la boca de reivindicació en clau interna i s’han plegat a l’interès extern de qui en treia profit tan aviat com se’ls ha exigit.
—Per acabar, vostès fan propostes de sostenibilitat, digitalització, sobirania de recursos i creació d’ocupació més qualificada a l’illa de Menorca per garantir el seu benestar econòmic i social. Pensen que aquest objectiu és més factible d’establir a Menorca que en altres territoris de l’arxipèlag o de l’Estat, atesa la tradició econòmica de l’illa, més vinculada amb la innovació i l’emprenedoria?
—Així ho creim. Potser amb certa ingenuïtat, però, segur, amb l’adrenalina necessària dels qui estimam l’illa sense complexos. El món, açò sí que ho sabem, continua amb el rumb esmentat, i ens agradaria no anar-hi a remolc, sinó mínimament garantir que els illencs menassin encara el timó de la nau.
