“El PNB representa un model molt masculí i molt masclista, pel qual, si tu estàs amb ells, no pots estar amb ningú més, mentre que ells sí que poden estar amb tothom… Aquesta fase s’ha acabat, d’acord? Nosaltres, ara, també apostem pel poliamor.”
El símil, romàntic i promiscu, correspon a Arnaldo Otegi, i sintetitza prou bé la dinàmica completament nova en què es mou l’esquerra abertzale. Amb la irrupció d’EH Bildu, algunes fronteres clàssiques s’han difuminat o estan en procés de fer-ho.
Allò que abans era impensable, avui és del tot viable. Per exemple, que Otegi aposte per jugar fort en l’aprovació dels Pressupostos Generals de l’Estat, que anualment suposen una prova de foc per al Govern presidit per Pedro Sán-
chez.
Els vots dels independentistes bascos ja van ser determinants en l’èxit de la moció de censura contra Mariano Rajoy, l’1 de juny de 2018, que va propulsar Sán-
chez a La Moncloa. I ho van tornar a ser en la seua investidura de gener de 2020.
Que EH Bildu haja esdevingut un actor destacat en la política estatal altera els esquemes tradicionals i provoca sentiments de tota mena. Mentre la dreta no ha deixat de banda la metonímia ETA-Bildu, el PSOE es debat entre una vella guàrdia que no amaga la seua frustració i d’altres dirigents que es mostren més oberts.
José Luis Rodríguez Zapatero n’és el principal adalil. Al seu dia va afirmar que el “sí” d’EH Bildu als comptes públics “engrandia la democràcia”. En una entrevista recent a EL TEMPS, l’expresident espanyol remarcava que “la democràcia no exclou ningú” i que “no podem anul·lar la promesa democràtica segons convinga”. “Els ho vam dir quan justificaven la violència i no podem desentendre-nos-hi ara”, subratllava Zapatero.
El ben cert és que la posició pactista d’EH Bildu descol·loca profundament el PNB, que ja no és l’únic que porta una “agenda basca” sota el braç. L’esquerra abertzale ara n’incorpora la seua, de marcat contingut social. El maig de 2020, durant les negociacions per a la pròrroga de l’estat d’alarma, va substanciar-se en el compromís explícit del PSOE de derogar la reforma laboral. La imatge conjunta dels portaveus socialistes i la delegació d’EH Bildu escandalitza alguns homes significats del partit, però cada vegada resulta més habitual.
En conèixer que EH Bildu donaria suport als pressupostos de 2021, el president manxec, Emiliano García-Page, va confessar el seu malestar de manera gràfica: “Acudiré a la farmàcia a buscar un antiemètic”, els medicaments que alleugereixen les nàusees. L’aragonès, Javier Lambán, va dir que preferia “no fer soroll”. De fet, l’exvicepresident Alfonso Guerra va confessar que “molts socialistes” sentien “un nus a la gola” que no exterioritzaven, “un crit que no emergeix pel sentit de la responsabilitat, però que desitgen que isca: ‘amb Bildu, no’”.
En canvi, la presidenta navarresa, María Chivite, tractava d’apaivagar els ànims: “Puc entendre que des dels seus territoris siga complicat d’entendre, però allà on hem viscut el terrorisme de manera més directa, ja fa temps que practiquem els acords amb Bildu”.
L’obtenció de grup parlamentari propi al Congrés dels Diputats ha significat un impuls evident per a EH Bildu. De la insignificança del grup mixt a la situació actual, el salt ha sigut substancial. La visibilitat és molt superior. L’any 2011, quan Amaiur —la preqüela d’EH Bildu— va aconseguir set diputats a l’hemicicle espanyol, la Mesa va denegar-li el grup propi en no haver superat el 15% a les quatre circumscripcions en què es presentava.
Disposar d’almenys cinc diputats i superar aquesta xifra de vots —o el 5% al conjunt de l’Estat— eren els dos requisits. Per contra, aquell mateix any, UPyD, amb el 4,76% dels sufragis a escala estatal, sí que va poder inscriure’s com a grup parlamentari.
Un cop aconseguit el grup parlamentari al Congrés, la projecció està sent considerable. Amb veus complementàries com les de Mertxe Aizpurua, que va treballar com a periodista al diari Egin; Jon Iñarritu, procedent d’Aralar, els sociòlegs Iñaki Ruiz de Pinedo i Bel Pozueta —la portaveu de les famílies dels joves d’Altsasu empresonats— o Oskar Matute, els discursos del qual gaudeixen de força ressò al conjunt de l’Estat. Una barreja interna que també és poliamor. •