La Seu d'Urgell
I vindrà Arsèguel, un dels pobles penjats sota les parets del Cadí, preciós. A Arsèguel, se celebra des del 1976 la Trobada d’Acordionistes del Pirineu, el festival de música tradicional més antic de Catalunya, i és per això que hi trobareu el Museu de l’Acordió. Una mica enllà el paisatge acaba per obrir-se a una plana fèrtil i assolellada.
Finalment apareix la Seu d’Urgell, amb la seua silueta inconfusible que s’estén com una taca d’oli per aquest bocí de terra horitzontal. Una passejada per la capital de l’Alt Urgell s’imposa. El seu patrimoni religiós, amb la catedral —l’única íntegrament romànica de Catalunya—, el clasutre i l’església de Sant Miquel la delaten com a seu episcopal. Ubicada a proximitat de l’aiguabarreig del Segre i la Valira, on avui es desplega l’anomenat parc de la Valira, la Seu d’Urgell ocupa un lloc històricament estratègic en les relacions nord-sud. El bisbe Sant Ermengol tingué molt a dir: corrien els primers anys del segle XI quan Ermengol arribà al bisbat i amb ell s’inicià un procés de desenvolupament sense precedents: restaurà la canònica i manà construir diversos ponts sobre el Segre, com també el camí que travessa el congost de Tresponts i que facilitaria el trànsit comercial entre la regió pirinenca i les terres del sud.
A la Seu d’Urgell, el viatger hauria de passejar pel passat que es concentra al centre històric, amb alguns dels seus carrers més emblemàtics, com el Major i el dels Canonges, porxats, nobles. I, per què no, pel present, atansant-se fins al Parc Olímpic del Segre, un equipament construït per acollir les competicions de piragüisme dels Jocs Olímpics de Barcelona 92.
Si continuem el viatge fluvial, la plana resisteix la pressió de la muntanya fins les portes del congost de Tresponts, on és vençuda per les parets calcàries que cauen des del cim del Cogulló (1656 m). Arfa, Adrall i el Pla de Sant Tirs són els darrers pobles que gaudeixen de la plana, i a l’eixida del congost Organyà es fa present sobre el marge esquerre. A la riba oposada, Fígols, penjat sota un escut rocós que conformen les roques del Bosc, de la Reixana i la de Narieda. Organyà, no cal dir-ho, és coneguda per les Homilies, un dels primers textos escrits en català a cavall dels segles XII i XIII, i ha esdevingut lloc de parada ineludible per a la compra d’embotits locals. Qui vulga descobrir el vessant oriental de la serra de Boumort farà bé de fer-ho des d’ací, penetrant-hi per la vall de Cabó o bé enlairant-se cap al poblet de Montanissell.
Al cap de poc d’abandonar Organyà, les aigües del Segre s’encalmen i adopten una amplària notable. Som a la cua del pantà d’Oliana, que engoleix una terra aspra, de presència abrupta, sòlida, vertical. La presa es troba abans d’arribar a Oliana. De camí, Coll de Nargó adopta l’aparença d’una cruïlla, i poca cosa més, perquè el poble lleugerament enretirat. Hi topareu amb la clau per descobrir la fauna que habità els Pirineus fa 66 milions d’anys: l’espai museístic de la Dinosfera mostra fòssils reals, rèpliques i reconstruccions, on l’estrella és el niu de dinosaure més gran d’Europa, localitzat ren aquest municipi.
Superada Oliana, les aigües tornen a embassar-se. Ara és el torn del pantà de Rialb, el més jove i el més gran de Catalunya, inaugurat el febrer del 2000. La presa va ser construïda amb finalitats diverses: proveir els canals agrícoles d’Urgell i el futur Segarra-Garrigues, abastir una vuitantena de pobles i generar energia elèctrica.
El poble de Tiurana i part del terme municipal de Bassella —amb els nuclis de les Cases de Bassella, Castellnou de Bassella i la Clua d’Aguilar—, junt amb terres de conreu, van desaparèixer sota les aigües. Tiurana renasqué sobre un promontori, a tocar de l’ermita de de la Mare de Déu dels Solers. El poble, amable, llueix un aspecte petri, artificial, sense passat. No cal dir que l’impacte ecològic, paisatgístic i humà que va provocar la nova presa, assolí unes dimensions fora de mida.
Ponts i el canal d'Urgell
A uns centenars de metres pel marge esquerre del Segre discorre, sempre atrafegada, la carretera C-14, l’eix que comunica les terres baixes de la Noguera i del Segrià amb l’Alt Urgell, la Cerdanya i Andorra. Ponts ha esdevingut cruïlla de camins, i en aquest sentit ha crescut per auxiliar el viatger en trànsit. La vida s’hi dona —o almenys això sembla des de la finestreta del cotxe— de cara a la carretera. Ponts engoleix diàriament un trànsit de vehicles lleugers i camions que travessen el poble. Restaurants, comerços i algun hotel estan al servei del corrent motoritzat.
Als afores de la població el riu deriva les seues aigües per abastir el canal d’Urgell, que té ací el seu Quilòmetre Zero. Per atansar-vos-hi, caldrà eixir de la població en direcció a Artesa de Segre. A uns centenars de metres, un camí mena a la resclosa i a la casa de comportes del canal d’Urgell—un conjunt arquitectònic singular que consta, a més, d’una ermita—, tot del segle XIX. L’espai traspua discreció, harmonia i un equilibri paisatgístic indubtable, a l’empara d’un meandre acusat.
Els orígens del canal remunten al 1346, quan Jaume I d’Urgell, comte d’Urgell, encomanà al seu enginyer Guillem Catà la realització d’un estudi per a la construcció d’un canal que permetera regar la plana d’Urgell, àrida i estepària. Hagueren de passar cinc segles, projectes i inicis i interrupcions de les obres perquè l’anhelat somni hidràulic veiera definitivament la llum a mitjan segle XIX, amb les primeres concessions atorgades pel govern.
El Segre assoleix Artesa de Segre, i acte seguit penetra en un congost enèrgic, poblat de coves i balmes, i de parets que combinen ocres i grisos, amb un santuari arrapat la roca —Santa Maria de Salgar, medieval— les restes del castell de Malagastre, un poblat ibèric i un conjunt de pintures rupestres. Sempre altívol, Montsonís, medieval i empedrat, es mira a distància aquest espectacle.
A l’eixida de l’estretament, hi ha Rubió de Baix, Alòs de Balaguer i un parell de congostos més, el de Rubió i el del Mu. L’estètica i l’espectacularitat d’aquest segon atreuen excursionistes i famílies que el recorren pel camí que el voreja a peu de paret, amb passarel·les penjades sobre l’aigua. A l’eixida d’aquest —on hi ha, per cert, la presa d’Alòs de Balaguer i la central hidroelèctrica de Camarasa— a les aigües del Segre se li afegeixen les de la Noguera Pallaresa.