–Com definiria el model de feminisme que guiarà l’acció del seu Departament?
–A la Conselleria li hem afegit la ‘s’ de feminismes perquè recollim tradicions molt diverses. El model concret seria el feminisme del 99%: inclusiu per copsar aquesta diversitat en les vides de les dones.
–Han destacat que el paper del Departament serà el d’influir en les polítiques globals de la resta de conselleries de la Generalitat. Quins mecanismes s’han establert perquè això siga possible?
–La transversalitat té unes mesures concretes d’implementació: comissions interdepartamentals, informes d’impacte de gènere, que permeten proporcionar indicacions concretes en projectes de llei... I després estem fent, amb diferents conselleries, grups de treball específics per qüestions concretes. Necessitem dissenyar els projectes de manera cooperativa i col·laborativa entre més d’un departament.
–Des de la Conselleria han detectat quin ha estat l’impacte de la pandèmia sobre les dones i els col·lectius de migrants? Quines mesures en tenen previstes?
–Des de l’Institut Català de les Dones i l’àrea d’Equitat en els Treballs s’havien desenvolupat ja alguns estudis, i són coincidents amb el que mostren estudis de nivell internacional: la pandèmia ens ha fet molt conscients que el teletreball no és una eina de conciliació si l’accés als serveis públics queda limitat i si no s’estableixen mesures per garantir el dret a la desconnexió. De fet, aquest context ha agreujat la pobresa de temps de les dones, i això té un impacte en benestar, salut, estrès i en les possibilitats de combinar de manera efectiva la vida laboral i la familiar. Pel que fa a les persones migrades, especialment aquelles que treballen en el sector de les cures, encara s’agreuja més, perquè després de tota una jornada de treball intensa i precària, quan arriben a casa seva tenen la següent jornada de cures a desenvolupar. Per tant, aquí hi ha tota una sèrie de mesures a desenvolupar. Per exemple la de regular el teletreball amb perspectiva de gènere per evitar que una eina que pot ser un instrument per garantir la conciliació produeixi un efecte totalment advers. Però després cal desenvolupar tota una nova generació de drets relacionats amb el dret a la cura. Un exemple que el Govern ha posat sobre la taula és la gratuïtat de l’educació de zero a tres anys amb un impacte no només sobre la igualtat d’oportunitats i la pobresa infantil, sinó especialment per garantir la conciliació. De fet, un estudi recent de la Cambra de Comerç indica que la gratuïtat d’aquesta fase educativa suposaria que unes 16.000 dones no hagin d’abandonar el mercat de treball o que unes 20.000 no hagin de reduir la jornada laboral. Això explica la bretxa salarial, la manca d’independència econòmica, les dificultats de promoció i reconeixement de les dones...
–En una entrevista a Nació Digital deia que la cartera de serveis públics destinada a l’atenció de les víctimes de la violència masclista era insuficient. Una limitació que també es pot trobar en les Unitats de Trànsit. Té el compromís del president Aragonès i del conseller Jaume Giró [Economia i Hisenda] d’augmentar la partida destinada a aquestes qüestions?
–Sí. És evident que la creació de la Conselleria suposa un increment en polítiques d’igualtat específiques, les que s’impulsen des d’aquest Departament. Com deia, com que aquestes polítiques són transversals, compten amb finançament i programes de despesa propis en altres departaments. El programa Trànsit està finançat pel Departament de Salut, per exemple. Però la creació d’aquesta Conselleria el que permet és poder treballar mà a mà amb altres departaments perquè millorin els serveis que tenen impacte en les dones i en les persones LGTBI. En el cas específic de l’atenció a les dones en situació de violència masclista, amb el nou Pressupost podrem ampliar la xarxa de serveis d’atenció i també el model específic d’atenció a les violències sexuals, que com sabem són les violències més recurrents.
–La llei dels drets LGTBI encara no s’ha acabat de desplegar, atès que els col·lectius lamenten que falten inversions per executar, així com d’altres mesures que regula la llei. Tenen previst fer-ho?
–Aquesta llei, aprovada el 2014, va ser pionera i ha permès avançar tant en sensibilització com en reconeixement dels drets LGTBI, així com ha corregit moltes discriminacions. Aquesta llei ha permès també imposar sancions administratives, a particulars i a empreses, per conductes discriminatòries. La llei no és que no hagi estat desplegada, sinó que es reforça, amb el seu desplegament, amb una llei més recent del 2020, la llei d’igualtat de tracte i no discriminació, i amb un avantprojecte de llei trans que estem començant a preparar. La llei del 2020 incorpora un reglament sancionador que la llei del 2014 ja preveia, que permetrà tenir unes sancions més específiques en funció del tipus de discriminació –per LGTBIfòbia, raó d’edat, origen...– i no només des d’una perspectiva punitiva, sinó també de transformació cultural. Aquest reglament més específic està ja elaborat i tindrà l’empara d’una Oficina per la Igualtat de Tracte i No Discriminació, on les persones podran presentar denúncies i rebre acompanyament al llarg de tot el procés. L’avantprojecte actual serveix per elevar les instruccions o recomanacions a rang de llei perquè la garantia d’aquests drets sigui molt més àmplia; i per pactar també aquells àmbits en què hi ha d’haver una regulació específica dels drets de les persones trans, en lloc de tenir un paraiga més ampli de drets LGTBI.
–En aquest marc, està previst l’augment de la dotació pressupostària per a les entitats que fan assessorament i donen suport a les víctimes de discriminacions?
–Les entitats que atenen les víctimes de discriminació per raó d’orientació sexual, d’identitat de gènere o d’origen fan una tasca molt important. Com a administració hi volem col·laborar. Però nosaltres som Govern, i la nostra responsabilitat és donar compliment a les lleis i garantir-ho a través de serveis específics. En l’àmbit LGTBI tenim una xarxa de serveis d’atenció integral que és única a tot l’Estat espanyol. Té 112 punts, i tenim previsió de signar convenis de dos o tres punts més en breu. Tot això serveix per proporcionar un acompanyament integral a les famílies que puguin necessitar assessorament sobre com treballar la diversitat sexual i de gènere dels seus fills i filles, per exemple; però també per atendre els casos de discriminació, que no agressió. Una agressió es denuncia com a delicte d’odi i es tramita per la via penal, i també en faríem l’acompanyament. Però la discriminació pot ser sancionada per la via administrativa o treballat amb les administracions pertinents no només per resoldre un cas concret, sinó també la situació que provoca aquell cas concret.
–Des dels SAI , Serveis d’Atenció IntegraI, s’arriba a cobrir l’atenció psicològica?
–Al pla de Govern està previst reforçar els SAI. Estem treballant amb Interior i Justícia perquè les oficines d’atenció a la víctima també tinguin aquest enfocament més integral mitjançant la continuïtat i el reforç de les formacions específiques perquè, quan entri una denúncia per racisme o LGTBI-fòbia, se sàpiga identificar què és allò que realment motiva l’agressió, i perquè aquest acompanyament tingui en compte les especificitats de les agressions.
–Els darrers mesos hi ha hagut crítiques per part dels col·lectius trans sobre el procedir de la Unitat d’Identitat de Gènere de l’Hospital Clínic de Barcelona, especialment en allò que té a veure amb les vaginoplàsties. Han estudiat la situació? En tenen constància?
–Aquest és un àmbit de millora contínua. A Catalunya, el programa Trànsit és pioner i va ser treballat amb les entitats de persones trans. Això no vol dir que no hagi de ser revisat quan es detectin ineficiències i que no s’hi hagin de destinar més recursos. És un dels àmbits de treball que hem inclòs en aquesta estratègia nacional de drets sexuals i reproductius.
–Des dels col·lectius trans apunten que hi ha problemes d’abastiment d’estrògens des del darrer any i mig. Tenen previst fer alguna mena d’actuació al respecte?
–Justament ho comentava: l’estratègia nacional de drets sexuals i reproductius l’hem inclòs al pla de Govern. Hem creat una comissió interdepartamental on hi som vuit conselleries. En aquest cas, Salut i Igualtat i Feminismes, i és ara que comencem a treballar-hi. En aquest moment, per tant, no puc concretar més. Tenim el tema a l’agenda.
–Pel que fa a l’activitat parlamentària, Catalunya en Comú vol impulsar una comissió d’investigació al Parlament sobre els abusos sexuals i els casos de pederàstia comesos al si de l’Església catòlica catalana. Creu que seria positiu fer a Catalunya una auditoria similar a la que es va fer fa poc a l’Estat francès?
–Sí. Quan parlem d’abusos sexuals i menors parlem d’un àmbit compartit amb el Departament de Drets Socials, que és on hi ha la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència; i amb Igualtat i Feminismes. Els abusos contra els menors formen part de la violència del patriarcat, que també és pedòfil, tal com demostren les dades. Un de cada cinc infants ha patit abusos. Aquí ha d’haver una política de país, i això requereix d’accions multidimensionals. Una de les que estem treballant amb el Departament d’Educació és la de l’educació en sexualitats entre els zero i tres anys. En aquesta etapa de la vida no parlem de relacions sexuals, sinó que fem prevenció de l’abús: perquè puguin detectar quan el tocament de l’adult és inapropiat. Qualsevol auditoria que es faci per millorar la detecció i posar més eines és benvingut. Encarregar l’auditoria no entraria dins del nostre àmbit competencial, però en el marc de tota aquesta prevenció i recuperació de les dones, fills i filles que han patit violència masclista, també tenim aquest treball conjunt amb el Departament de Drets Socials.
–Encara en política estricta, Pedro Sánchez ha parlat d’abolir la prostitució. És un debat complex. Què en pensa?
–És un debat complex, sí, i creiem que s’ha d’enfocar des de la premissa que no hi ha una vareta màgica que faci que cap llei acabi amb la prostitució si no es tenen en compte una sèrie d’elements. Primer, les condicions de desigualtat socioeconòmica que fan que moltes dones i persones trans es trobin en aquesta situació. Ens hem de preguntar si està prevista una renda bàsica ciutadana que permeti cobrir aquestes necessitats socioeconòmiques o una bossa de recursos específica per ajudar les dones a sortir de la prostitució. En segon lloc, tenim una llei d’estrangeria que vulnera els drets humans, que genera condicions draconianes per accedir als permisos de treball i residència i que provoca irregularitats sobrevingudes per negligència de l’Estat. Això és el que fa que moltes dones acabin sent portades a la prostitució. I un tercer element seria quin treball s’ha de fer sobre les masculinitats, com es combat la demanda de prostitució, amb quins plans, quines campanyes... Si aquestes tres potes no hi són, una llei no és una vareta màgica. Al marge del model que cadascú defensi, o el plantejament és integral o no sé de què estem parlant. Ens quedaríem curts i no garantiríem els drets de les dones.
–D’altra banda, des de la seua Conselleria s’empra, sovint, el llenguatge no binari. Pensa que seria positiu que això també es fera des de tots els àmbits de la Generalitat?
–Hi ha allò que és la pràctica social del llenguatge, i la societat innova amb el llenguatge de manera quotidiana. A vegades amb la voluntat de visibilitzar determinades desigualtats i amb la de reconèixer l’existència d’una diversitat que el llenguatge normativitzat no incorpora. Després hi ha uns paràmetres de normativitat, que tenen al darrere unes institucions concretes que donen estabilitat a l’ús del llenguatge. Les dues coses són combinables. Però evidentment no es normativitza una determinada pràctica social fins que no està normalitzada o més estesa. Amb el llenguatge no binari contribuïm a visibilitzar l’existència de persones no binàries, que no s’identifiquen com a homes ni com a dones, i recollim una reivindicació molt present en un moment determinat, perquè l’avantprojecte de llei LGTBI-trans que s’està tramitant al Congrés no incorpora les persones no binàries. Per tant, el nostre ús tenia aquest doble sentit polític, de reconeixement i de denúncia. Això vol dir que cada dia la Conselleria farà servir aquest llenguatge? No. Però l’utilitzarem en determinades circumstàncies i campanyes. Han de poder coexistir els dos llenguatges.
–Vista la polèmica que ha despertat dins del món de la filologia aquest llenguatge, tenen previst promoure un estudi per trobar-li un encaix dins del marc normatiu del català?
–Qualsevol revisió que es faci s’ha de treballar en diferents parts. Ens hem reunit amb la Secretaria de Política Lingüística o amb l’Institut d’Estudis Catalans, però d’estudis n’hi ha molts realitzats, a nivell acadèmic, que demostren quin és l’impacte del llenguatge inclusiu, de com la gent s’autopercep, de com genera equívocs o no... No és que no hi hagi evidència empírica, i en qualsevol àmbit hi pot haver discrepàncies. Aquestes sempre són positives si les crítiques són constructives.
–Canviant de tema, alguns col·lectius de dones migrants denuncien un biaix racista en les retirades de custòdia per part de la DGAIA (Direcció General d’Atenció a la Infància i a l’Adolescència). Caldria canviar la manera com s’aborden aquestes situacions, partint de la base que el fenomen va molt lligat a la situació de precarització de moltes persones migrants?
–Aquest és un tema cabdal. No tenim només un eix de desigualtat sinó que, quan s’entrecreuen, les desigualtats es multipliquen. No tenir en compte aquest encreuament de desigualtats pot produir situacions de racisme institucional. I n’hem de poder parlar. El racisme és estructural, i en les pràctiques de l’administració també pot haver elements que reprodueixin aquest racisme. Calen mecanismes per evitar el racisme institucional.
–I sobre el cas concret de la DGAIA?
–S’ha de fer un treball específic amb tots els departaments perquè identifiquin, en cadascun dels seus serveis i actuacions, com potser el fet de no haver tingut en compte les situacions diferents de partida i necessitats específiques, com s’estant podent produir situacions discriminatòries o de més desigualtat.
–D’altra banda, l’objecció de consciència d’alguns professionals i la disponibilitat de clíniques públiques per fer avortaments, més enllà dels que són medicament recomanables, fa que un terç de les dones hagin de pagar per avortar o que d’altres s’hagin de desplaçar de la seva zona. Faran alguna cosa per revertir-ho?
–Aquesta és una altra de les accions emmarcades en l’estratègia nacional de drets sexuals i reproductius. El dret a la interrupció voluntària de l’embaràs el tenim, però si depenent del nostre codi postal no hi podem accedir en la proximitat, estem generant una desigualtat. Això ja s’ha començat a treballar. En la legislatura anterior es van cobrir algunes àrees. Fa un mes es va garantir la pràctica de l’avortament a Lleida, cosa que fins ara no havia estat possible; a les Terres de l’Ebre això està en fase de ser resolt; i faltaran encara alguns punts del territori. Però l’acció està sent ja implementada, i el Departament de Salut està treballant també per garantir que no es produeixin objeccions institucionals, perquè aquest no és un dret reconegut. Les objeccions poden ser personals dels professionals, però mai dels centres.
–Evitar l’objecció personal és possible?
–És un dret constitucional i hi hauria dificultats. Si fóssim un Estat potser ho podríem treballar d’una altra manera, però en el marc actual aquest dret està reconegut, com també en el cas de l’eutanàsia.
–Un dels compromisos de l’acord de Govern és «garantir productes d’higiene menstrual a tots els centres educatius». La partida per fer efectiu això entrarà als propers Pressupostos de la Generalitat?
–Sí, i tant. L’acció té la voluntat de ser ampliada al llarg del temps. Començant per centres educatius en aquest curs escolar. Els recursos ja hi són per poder distribuir aquests productes d’higiene menstrual que són sostenibles econòmicament i mediambientalment, principalment copes menstruals. És farà, conjuntament, amb la proporció a l’alumnat –nois i noies– d’una formació per conèixer el propi cos, per saber què és allò normal que ens pot passar quan tenim la menstruació, per identificar el dolor, patologies per ser detectades a temps, que els nois també entenguin que aquest és un procés biològic normal i que no en facin bromes o vexacions, tal com segueix passant... I sobretot, cal posar l’èmfasi en aquests productes que també són sostenibles, que suposen un estalvi econòmic i contribueixen a la reducció de residus. Garantir l’equitat menstrual forma part dels drets sexuals.
–L’acord de Govern també parla d’«ajudes a la regularització de les persones treballadores de la llar». Com es pot fer efectiu això des de la Generalitat, quan sovint xoca amb la llei d’Estrangeria que depèn de l’Estat?
–Hi ha uns límits evidents amb la llei d’estrangeria, però després hi ha un treball d’assessorament amb les persones migrades, i específicament amb les dones, que són les que majoritàriament treballen en aquestes professions de cures per conèixer els seus drets i per acompanyar empreses i particulars a regularitzar situacions i fer contractes de treball. Hi ha, també, una qüestió d’inspeccions de treball, de posar més recursos en aquest sentit. L’altra part és la de l’exigència a l’Estat de la signatura del conveni 189 de l’Organització Internacional del Treball perquè aquestes treballadores no estiguin en el règim especial de la Seguretat Social sinó en el règim general, que garanteix altres drets en matèria d’atur, pensions i altres subsidis per raó de malalties, etc.
–Hi ha també la previsió d’«impulsar una reforma horària per alliberar temps i facilitar uns hàbits més saludables per a les persones treballadores abans del 2025». Aquesta és una de les promeses eternes dels governs de la Generalitat. Quins elements hi ha ara perquè la ciutadania pugui confiar que això es tirarà endavant?
–En el treball que s’ha fet des del Govern des de fa una dècada aproximadament i que va donar lloc al pacte per la reforma horària es marcava l’objectiu 2025, que és aquesta legislatura. El dret a la cura i el dret al temps són indestriables. El treball interdepartamental que coordinarem des de la Conselleria d’Igualtat i Feminismes implica avançar, ara ja sí, perquè l’objectiu 2025 ja ens el fem nostre, perquè se sincronitzin els temps de l’àmbit laboral amb el de les administracions, centres escolars, horaris comercials... Cal crear xarxes específiques de municipis, empreses i entitats perquè la sincronització, o la fem conjuntament, o serà un brindis al sol. I després tot l’àmbit de les cures, perquè és obvi que amb la distribució actual de les tasques domèstiques i de cures entre homes i dones, la possibilitat de tenir temps és molt més difícil per a les dones que per als homes. Parlem de coresponsabilitat perquè som els poders públics els qui hem de contribuir a garantir aquest dret a la cura i al temps. La gratuïtat del 0-3 n’és un exemple, l’ampliació de serveis de proximitat amb bosses de cures per a l’atenció d’infants n’és un altre i el reconeixement per a la dignificació de les tasques de cura n’és un altre.
–S’han reunit amb les patronals per saber què en pensen, d’aquesta reforma horària? Hi ha alguna mena de pacte?
– Nosaltres hem reprès les línies de treball i les enfortim amb la intenció de fer efectiu l’objectiu 2025. Després també hi ha reunions amb els agents socials i econòmics per posar sobre la taula aquesta qüestió i d’altres. I després hi ha l’espai que treballa amb el conjunt d’entitats que fa temps que treballen amb les polítiques de cures i del temps, tot l’àmbit de la recerca i un alineament amb les iniciatives d’àmbit internacional.
–Què haurien de veure els ciutadans el 2025 per entendre que tot això s’ha dut a terme?
–És una estratègia que és fruit de la concertació i aquí som una mica cautes amb què podem anticipar ara mateix. Si fóssim un Estat podríem sortir com a Govern a dir-ho clar, perquè tindríem totes les competències en matèria laboral, de seguretat social, d’horaris... Com que no som un Estat, aquestes reformes s’han de sincronitzar també amb el teixit social i empresarial, amb els agents socials i econòmics.
–Per últim, l’any 2010 es va crear l’Agència de Migracions de Catalunya. Des de llavors, però, mai no ha estat dotada de pressupost. Això canviarà, durant aquesta legislatura?
–La Conselleria d’Igualtat i Feminismes incorpora també les polítiques de migració, refugi i antiracisme, que pengen d’una direcció general específica i per tant la nostra voluntat és poder-la desenvolupar durant aquesta legislatura, sí.
–Per últim, parla de l’horitzó 2025, que és quan acaba la legislatura...
–Aquest objectiu 2025 és el que recollien els pactes com el de la reforma horària...
–Ho deia perquè les diferències al si del Govern català són evidents i les darreres legislatures no han arribat mai als quatre anys. Hi ha cert temor al fet que aquestes diferències puguen impedir el compliment de determinats objectius previstos per a dins de quatre anys?
–Com a Govern, l’horitzó sempre s’ha de treballar a quatre anys vista, que és el que dura una legislatura. Si les eleccions s’anticipen pel motiu que sigui, els projectes s’hauran d’haver desenvolupar de manera sòlida i haver-se iniciat amb garanties per reprendre’ls a la següent legislatura. Però no podem treballar condicionades a quan podran ser les eleccions, sinó per desplegar tot allò que hem de fer. Per tant, l’èmfasi en les nostres iniciatives no canvia.