Kepel, de 66 anys, fa més de quatre dècades que investiga sobre el món àrab i islàmic. Des de fa anys és professor a la prestigiosa Escola Normal Superior de París. D’aquí a uns quants mesos deixarà la seva càtedra. El seu últim llibre es titula Le prophète et la pandémie. Du Moyen-Orient au jihadisme d’atmosphère [‘El profeta i la pandèmia. De l’Orient Mitjà al gihadisme d’atmosfera’].
—Senyor Kepel, en el seu llibre fa un balanç desolador. Diu que el coronavirus ha provocat unes transformacions profundes a l’Orient Mitjà i que l’any 2020 l’àrea del Mediterrani i els seus territoris adjacents es van convertir en la zona més explosiva del món. No ho veu tot massa negre?
—En absolut. Fins i tot diria que últimament la realitat ha superat la meva anàlisi. Fixi’s en la retirada catastròfica i precipitada de l’Afganistan per part de l’exèrcit nord-americà. El retorn dels talibans és un fet que no es pot infravalorar en termes simbòlics, és un succés que ha tornat a donar ànims als gihadistes de tot el món. La fi d’Estat Islàmic els havia sumit en una crisi profunda. Ara això s’ha acabat.
—Què significa el retorn dels talibans per a Europa?
—De moment els talibans encara tenen una actitud nacionalista i seriosa. Però a hores d’ara ningú no pot descartar que l’Afganistan torni a convertir-se en un refugi per a terroristes. Tot i això, la retirada dels nord-americans deixa clar a tots els europeus que encara no ho havien entès que l’OTAN, per dir-ho en paraules d’Emmanuel Macron, ara sí que està “clínicament morta”. És evident que els interessos dels EUA estan posats preferentment a l’àrea del sud del Pacífic. La pregunta és si volem continuar mirant-nos el panorama sense fer res o no.
—En el seu llibre descriu que la pandèmia ha donat l’última estocada a l’ordre geopolític vigent. A què es refereix exactament?
—En molts països, les restriccions dels contactes imposades per la pandèmia han agreujat la crisi econòmica i l’emergència social. A més, cal afegir-hi la caiguda del preu del petroli. L’abril del 2020 el petroli va caure per primer cop a una cotització negativa de -38 dòlars per barril. El juliol del 2020 el Fons Monetari Internacional va calcular que els països exportadors de petroli de l’Orient Mitjà i el Nord d’Àfrica havien deixat d’ingressar 270.000 milions de dòlars. Molts Estats ja eren víctimes de la inestabilitat abans de l’esclat de la pandèmia, però ara la caiguda del preu del petroli els ha afectat amb una especial duresa. A l’Orient Mitjà, les societats civils comencen a trontollar sobretot perquè, a causa dels ingressos del petroli –suposadament segurs–, s’ha anat postergant el foment d’un empresariat clàssic.
—Què implica això per al món postpandèmic?
—La caiguda de preus ha obligat els grans països productors de petroli a dissenyar una nova estratègia energètica. Els saudites s’interessen per l’energia eòlica i solar; els emiratians per l’energia nuclear. Aquests països formaran noves aliances. Però el 2020 ja hem vist que altres Estats volen aprofitar-se d’aquest procés de desestabilització de l’Orient Mitjà per imposar els seus interessos.
—Es refereix a Turquia?
—Exacte. Per a mi, el 2020 hi ha dos esdeveniments decisius. El primer té lloc el 24 de juliol. Aquell dia, a Istanbul el president Recep Tayyip Erdogan participa en la gran pregària del divendres a l’antiga basílica de Santa Sofia, que va fer transformar en mesquita. És l’intent d’Erdogan d’aconseguir l’hegemonia de l’islam polític. Aquell mateix mes, el gran pelegrinatge a la Meca en bona part es va haver de suspendre per la pandèmia. Per primer cop des de feia anys no es van veure imatges de milions de pelegrins vinguts de l’estranger a l’Aràbia Saudita. Aquesta vegada, l’espectacle va ser a Istanbul. La data, per cert, no va ser escollida a l’atzar: el 24 de juliol del 1923 es va signar el tractat de Lausana, amb què el futur president turc Kemal Atatürk va aconseguir restablir la unitat de Turquia. L’estiu passat Erdogan va intentar disfressar-se d’Atatürk i inaugurar un rumb neootomà.
—Creu que el president turc és un dels beneficiats de la pandèmia?
—Si més no al començament ho va ser. Es va posar en el paper de defensor dels musulmans. Va donar la cara per tots els musulmans que, segons el relat que ell escampa, són reprimits en molts indrets del món àrab, a Europa i especialment a França. A la tardor del 2020, quan va començar el judici contra els autors dels atemptats contra Charlie Hebdo, el president Emmanuel Macron va tornar a defensar la llibertat d’expressió, el dret a blasfemar i a publicar les caricatures. Tot seguit, Erdogan va atiar l’odi dels musulmans contra França. Al Pakistan uns manifestants van cremar banderes franceses i retrats de Macron, com a conseqüència, entre altres coses, de l’odi promogut conscientment per Erdogan.
—I quin és el segon esdeveniment de què parlava?
—La decapitació del professor Samuel Paty el 16 d’octubre del 2020 als afores de París. Per a mi, aquell fet va ser la demostració definitiva que a Europa tenim una nova forma de terrorisme: el “gihadisme d’atmosfera”. L’home que va decapitar Samuel Paty no era membre de cap cèl·lula terrorista. Abdullah Anzorov, un francès de 18 anys d’origen txetxè, va planejar i perpetrar l’atac tot sol. La seva ràbia contra el professor Samuel Paty, que havia ensenyat les caricatures a classe i n’havia parlat amb els seus alumnes, s’havia originat a les xarxes socials. Amb això n’hi va haver prou.
—Fins a quin punt són perillosos aquests terroristes solitaris que no han aixecat sospites?
—El 2020 hi va haver, només a França, tres atemptats d’aquest tipus: a París, a Conflans i a Niça. Això suposa una gran dificultat per als serveis secrets. Durant anys ens vam enfrontar amb xarxes terroristes que deixaven rastre, però ara ens enfrontem amb una quarta generació de terroristes que arriba després dels gihadistes que van anar a l’Afganistan als anys vuitanta per lluitar contra els russos, després d’Al-Qaeda i d’Estat Islàmic. Aquesta nova generació només és visible a les xarxes socials. Això vol dir que ens hem d’armar per controlar aquests espais.
—Però els atacs d’aquests “gihadistes d’atmosfera” tenen uns efectes semblants que els atacs planejats per Al-Qaeda o Estat Islàmic?
—A França els atemptats del 2020 es van dur a terme principalment amb arma blanca, no hi va haver desenes de morts com amb els atemptats bomba. Tot i això, són actes atroços, com vam veure amb la decapitació de Samuel Paty. En aquest cas, però, l’acció va ser contraproduent, ja que l’enorme majoria dels musulmans francesos van quedar horroritzats. Per això l’atac no va ser un èxit. Perquè quin és l’objectiu dels terroristes? Volen mobilitzar grans quantitats de musulmans perquè vagin a fer la gihad. Si no aconsegueixen aquest objectiu, han fracassat.
—L’islam i la immigració estan tenint una gran importància en l’inici de la campanya electoral de les eleccions presidencials franceses. Aquesta qüestió continuarà dividint la societat francesa?
—Jo crec que això dependrà en bona mesura del judici pels atacs terroristes del 13 de novembre del 2015, que s’està celebrant a París. És important que el procés judicial es desenvolupi d’una manera correcta i sense alteracions. Perquè així es podria aconseguir aïllar l’islam polític. L’objectiu ha de ser que la majoria dels musulmans francesos no donin suport a aquest corrent. Actualment, el judici està anant molt bé, però això pot canviar en qualsevol moment.
—Vol dir a causa d’un atemptat?
—S’han introduït unes exhaustives mesures de seguretat a l’entorn del procés, però sí: un atemptat pot canviar-ho tot, en aquesta campanya. Perquè qui en trauria partit seria l’extrema dreta, encapçalada per Marine Le Pen i Éric Zemmour.