La boca sud del túnel de Viella centra l’atenció del viatger en trànsit. Aquesta galeria subterrània, inacabable, de més de cinc quilòmetres de longitud i que dona pas a un món a banda —ho dèiem en el capítol dedicat a la Garona— eclipsa els grans cims pirinencs que la circumden. El túnel actua de connexió entre dues realitats contraposades: al sud, un clima mediterrani, de llum intensa, d’una eixutor relativa; al nord, la humitat atlàntica, verdejant, excessiva. A aquests dos ambients, els separa orogràficament l’alta muntanya, amb un pas històric, el port de Viella, a més de 2.400 metres d’altitud. Al seu vessant meridional, naix la Noguera Ribagorçana, el riu que protagonitza aquest capítol. És d’aigua aranesa, com la Garona o la Noguera Pallaresa, perquè el límit administratiu d’aquesta comarca supera la lògica geogràfica: salta la muntanya i s’apropia de la vall de Conangles i de Mulleres, a l’entrada de la boca sud del túnel de Viella, que és on comença el viatge fluvial que ocuparà les properes pàgines.
El tuc de Mulleres —o Molières, en aranès— supera per uns escassos deu metres la cota dels 3.000. Des del vessant oriental —des de la boca sud del túnel de Viella; per ponent, fa frontera amb la vall aragonesa de Benàs—, es mostra intransigent, alpí, intimidador: la paret granítica i una petita gelera permanent als seus peus li atorguen aquesta imatge irreductible. Encara més avall, a una altitud entre els 2.400 i 2.000 metres, quatre estanys —res de l’altre món— conformen la capçalera del barranc de Molières i el naixement oficial de la Noguera Ribagorçana.
La vall de Barravés és fruit de la confluència de la vall de Molières amb la de Conangles que davalla des d’aquesta cota cap al sud i que ha vertebrat històricament la comarca de l’Alta Ribagorça i el pas de humà i comercial cap a la Vall d’Aran —en l’actualitat discorren el riu i la carretera N-230. Ha estat, igualment, territori de frontera en temps de la conquesta cristiana i frontissa entre Catalunya i Aragó.
L’hospital de Viella
Gairebé al punt exacte on s’aiguabarregen Molières i Conangles, s’ubica amb no poca intenció estratègica l’anomenat hospital de Viella, menys conegut com a hospital de Sant Nicolau dels Pontells. El seu origen remunta a final del segle XII, quan Alfons II va ordenar-ne la construcció per a donar auxili a viatgers i malalts, tot i que fou majoritària la clientela transeünt. El conjunt, format per l’església, l’hostal, uns corrals i unes bordes que s’arrengleren a banda i a banda d’una via empedrada pateixen en l’actualitat l’oblit i la degradació que els imprimeix el pas del temps. No lluny d’ací, aigües avall de la Noguera Ribagorçana, les ruïnes d’un altre hospital —el dit hospitalet de Senet— llangueixen enfilades al vessant oriental de la vall, per sobre de la cua del pantà de Baserca. La presa homònima, també coneguda com de Senet —per la proximitat d’aquest poble—, és la primera d’una sèrie de quatre pantans —junt amb el d’Escales, Canelles i Santa Anna— que contenen el riu per al seu aprofitament hidroelèctric. Fou la primera central hidroelèctrica d’aquest curs que va entrar en funcionament. Corria el 1951. L’obra va ser impulsada per l’Empresa Nacional Hidroelèctrica de la Ribagorçana (ENHER), que tenia com a objectiu l’aprofitament integral de la Noguera Ribagorçana. Eren temps de postguerra, calia revifar el país i produir l’energia necessària per a rellançar la indústria en un escenari d’autarquia.
En aquest context i en la conca fluvial que descobrim al fil d’aquestes ratlles, destaca una figura: Victoriano Muñoz Oms. L’enginyer de camins lleidatà, que visqué un segle clavat (1900-2000), fou el promotor de la regulació hidroelèctrica de la Noguera Ribagorçana i pare d’ENHER. La seua vocació, confessà en el decurs d’una entrevista realitzada pels geògrafs Joan Tort i Pere Tobaruela (1998), nasqué de la construcció del canal de Seròs per la Canadenca: “Em vaig entusiasmar tot observant el que feien els treballadors de la Canadenca, i com aquell que no vol la cosa vaig agafar la meva bicicleta i vaig acompanyar-los a tot arreu; com a simple observador, vull dir. Aleshores tenia dotze anys, i vaig decidir que volia ser com ells, que volia dedicar-me a projectar grans obres d’enginyeria”.
La seua trajectòria va portar-lo el 1935 a ocupar el càrrec de director del Pla general d’obres públiques de Catalunya, on ja va preveure algunes actuacions a la Noguera Ribagorçana, però va ser a principi dels anys quaranta quan va elaborar el pla d’aprofitament integral del riu, “que preveia —explicava ell mateix— un total de setze salts, repartits entre la conca alta del riu, inclosa la Noguera de Tor (Vall de Boí), el curs mitjà i el curs baix. Amb tot, l’aspecte més ambiciós del pla era la regulació de la Ribagorçana, que comportava la construcció de tres rescloses de grans dimensions: Escales, Canelles i Santa Anna.”
Tanmateix, per a tirar endavant aquest projecte, calia un patrocinador que aportara l’important capital. Després d’infructuoses visites a grans bancs i empreses del país, l’Institut Nacional d’Indústria va fer-se’n càrrec. L’any 1946 es va crear ENHER —amb seu a la Casa Fuster de Barcelona—, amb la finalitat específica de posar en marxa l’explotació hidroelèctrica de tota la conca ribagorçana.
Però el vincle de Victoriano Muñoz amb l’Alta Ribagorça remunta a “la primeria dels anys trenta, quan, juntament amb diversos socis, vaig iniciar l’extracció de carbó a les mines de Malpàs”. Aquestes es trobaven al poblet que els donava nom, terra endins de Pont de Suert.
Tornem al riu. Érem a Senet. L’estretor geogràfica salta a la vista: la vall ribagorçana es resumeix en un reguitzell de congostos en el seu curs alt i mitjà que causaren autèntiques dificultats de comunicació al llarg dels segles i, fins a la segona meitat del XX, impediren una certa fluïdesa en el trànsit. No obstant, el que fou una creu per a les infraestructures viàries, es posà del costat de l’explotació hidroelèctrica, perquè va facilitar la construcció dels grans embassaments.
Sota la presa de Baserca i al marge esquerre del riu, perviuen, mig engolides per la vegetació, les ruïnes del castell de l’Estrada. El seu nom delata la presència d’un camí històric —en llatí, strata— que devia dirigir-se a la Vall d’Aran. Siga o no així, l’escriptor pallarès Pep Coll aprofita l’oportunitat per a convertir-lo en espai de llegenda al seu llibre El rei de la Val d’Aran, adduint que va existir ací un castell romà.
Els nuclis habitats se succeeixen a una distància inusitadament curta: enfront de Senet i a un tir de pedra hi ha Aneto, i una mica més avall sobre el marge dret, Bono, amb una dotzena d’ànimes si no menys. Acte seguit arriba Estet i després Vilaller, aquest darrer amb una visible vitalitat. Vilaller ha aprofitat el pas de la carretera N-230 per a ordenar-hi comerços i hostaleria. Tot i que ha quedat per al viatger com un poble de pas, el seu nucli històric conserva part de la muralla, la trama medieval de quan fou capital de la Baronia de Barravés (segle XIII) i l’església de Sant Climent, del XVIII, en la qual encara són visibles restes romàniques del temple originari.
Atanseu-vos al riu i hi veureu el pont Vell, del segle XVII, al qual la riuada del 2 d’agost de 1963 va arrabassar dos dels tres ulls de què constava originalment. En l’actualitat, les restes conformen un balcó sobre el riu i l’anomenat barri d’Aragó, que s’estén sobre el marge dret. El poble posseeix, a més, un parell de molins, el Vell i el de Blasi, que, en un passat, proporcionaren farina i electricitat.
Seguim recorrent la vall de Barravés i aviat deixem a la dreta la carretera que penetra en els primers pobles de la Franja de Ponent (Bonansa, Montanui, Noals...). Uns quilòmetres més avall, apareix a mà esquerra l’entrada a la Vall de Boí. Abandonem temporalment la Noguera Ribagorçana per a explorar superficialment aquesta terra, al fil de les aigües de la Noguera de Tor. Aquest afluent del riu que ens guia naix al cor del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, enmig d’un escenari granític, la imatge arquetípica d’allò que hom entendria com a alta muntanya.