El congost de Montrebei
Montrebei ha esdevingut en els darrers anys una incontestable atracció natural: a la banda de Catalunya, un camí excavat a la roca i penjat a un centenar de metres per sobre de l’aigua atreu el turista, el qual col·lapsa el lloc en dies festius. El vessant aragonès no ha quedat enrere: passarel·les i escales recorren una paret vertical, construïdes sobre el buit més absolut. A una certa distància, una aresta esmolada allotja l’ermita de la Pertusa, essencial i romànica, que demostra les seues qualitats d’equilibrista. Podreu accedir-hi a peu des de Montrebei —dues hores de camí de muntanya, senyalitzat com a GR-1—, o bé en cotxe des de Corçà, al vessant sud del Montsec d’Ares.
El panorama s’obre, concedeix un respir a la vista, abans de tancar-se de nou en un altre congost. Ara és el de Fet, que defineix una terra remota i inaccessible. A la seua rodalia perviuen indicis de vida humana passada, assentaments oblidats i pobles que varen deixar de ser-ho, com Blancafort, abandonat a causa de la construcció del pantà i per la dificultat de comunicació amb el món exterior. I la Noguera Ribagorçana arriba a la presa de Canelles, compartida entre els municipis d’Os de Balaguer, a la comarca de la Noguera, i de Camporells i Estopanyà, situats a la Franja de Ponent. L’accés des de Catalunya es fa per pista de terra, en ocasions en un estat no gaire òptim, mentre que des del marge aragonès es fa per asfalt.
A la presa mateixa hi ha el Centre d’Interpretació de l’Energia i la Geologia, que acosta el visitant a la producció hidroelèctrica emmarcada en el seu entorn natural. A tocar, hi trobareu la cova Negra de Tragó —la qual es por visitar contractant una visita guiada al Centre d’Interpretació. La cavitat ha vist passar, des de l’edat del bronze mitjà, gent a la recerca de recer o d’amagatall. S’hi han localitzat, entre d’altres peces, punxons, braçalets, rascadors de sílex o fragments de ceràmica. El nom li ve donat pel poble que té a la vora, Tragó de Noguera, despoblat i situat a l’eixida de pas de la Sabina i l’estret de Tragó, un altre dels congostos que estrenyen aquestes aigües. Sembla que a les profunditats perviuen les salines de Tragó, que foren explotades fins al segle XIX, i a un quilòmetre al sud hi ha les restes de l’antic monestir cistercenc femení de Santa Maria de Vallverd.
Entre els despoblats, Canelles, que dona nom a l’embassament, va cobrar vida de nou durant els anys de construcció de la presa. La refundació de l’assentament va arribar a concentrar fins a 4.000 persones, entre treballadors i famílies d’aquests, amb tota mena de serveis i fins i tot caserna de la Guàrdia Civil. A finals de la dècada dels vuitanta, amb la conclusió de les obres, el poblat fou abandonat i enderrocat.
L’última presa
La Noguera Ribagorçana encara no ha saltat la presa de Canelles que ja forma la cua del pantà de Santa Anna. En contemplar l’escenari cataclismàtic d’aquestes muntanyes, hom no pot deixar de pensar que aquesta geografia degué ser el paradís dels enginyers hidràulics: angosta, abrupta i de fàcil contenció de l’aigua.
El pantà de Santa Anna s’estira, s’allargassa i es retorça, fins a les portes d’Ivars de Noguera i d’Alfarràs, allà on es dilueix aquesta terra d’alt voltatge: sense gaire transicions, es torna plana i el conreu aclapara l’espai. Cap al sud, amb poc camí ja per recórrer, l’agricultura es torna més fèrtil. Una verdor fosforescent alerta que entrem en territori de regadiu, on el fruiter forma una retícula regular de rengleres. Pel marge dret del riu i a una certa distància, ens acompanya el canal de Pinyana. Diuen que es tracta de la infraestructura hidràulica més antiga de Catalunya. El seu origen remunta a mitjan segle XII, quan Ramon Berenguer IV manà construir-lo, per tal d’incentivar el repoblament de la zona i, en concret, de la recentment reconquerida Almenar. La séquia capta l’aigua del pantà de Santa Anna, i durant el primer terç del segle XIII el seu recorregut es perllongà fins a la ciutat de Lleida.
No passem de llarg Alfarràs. Més enllà del canal en qüestió, que la voreja, la població esdevingué un punt estratègic de pas sobre la Noguera Ribagorçana, quan el 1425 Alfons el Magnànim concedí el privilegi per a la construcció d’un pont, que trigà vuit anys més tard a entrar en funcionament. L’estructura, d’una llargària excepcional, s’estén sobre set arcs —dels quals en queden només tres— i ha estat víctima al llarg de la història de crescudes i capricis de les aigües que l’han malmesa, com també dels diferents episodis bèl·lics —Guerra de Successió, Guerra Civil. A principi del segle XX, se’n construí el successor a pocs metres de distància. El vell, que us serà fàcilment reconoscible a l’eixida del poble si preneu la via que mena a Balaguer, ha quedat com un dels elements patrimonials més emblemàtics del poble. El consistori el rehabilità l’any 2006, completant les restes del pont per mitjà d’una passarel·la metàl·lica.
La Noguera Ribagorçana encara el seu darrer tram d’una manera previsible: discorre suau entre la bondat d’una geografia conreada. L’aprofitament de l’aigua en aquesta latitud es mostra excepcional: al canal de Pinyana s’afegeixen el d’Algerri-Balaguer i la séquia d’Albesa. El miracle de l’or blau ha convertit una terra àrida en un oasi de productiva verdor.
Quatre quilòmetres abans d’Albesa, sobre el marge esquerre, hi ha la vil·la romana del Romeral, situada en un emplaçament estratègic: una vintena de metres per sobre del riu, la vil·la domina visualment la vall i des d’ací dalt s’obté una perspectiva del Prepirineu, amb la presència incontestable del Montsec d’Ares. La instal·lació romana degué fer funcions d’explotació agrària entre els segles IV i V dC, i s’hi han localitzat diversos mosaics des de la seua descoberta a principis de la dècada dels seixanta del segle passat.
Poc queda ja d’aquest periple. Deixem Corbins sobre la riba dreta. El bosc de ribera que s’estén a ambdós marges del riu és frondós i paisatgísticament destaca del context on s’emmarca. L’aiguabarreig del Segre i la Noguera Ribagorçana conforma una de les zones humides més riques i significatives de Ponent, així com un dels ecosistemes fluvials més emblemàtics d’aquestes terres.
A Corbins, se li ha dedicat un parc, una àmplia zona verda refrescant i oxigenada, poblada de pollancres i salzes. Des d’ací, un camí porta fins a la confluència amb el Segre, a la partida coneguda justificadament com Los Dos Rius. El riu que ens ha guiat des dels peus del port de Viella, a més de 2.000 metres d’altitud, aporta la seua llavor al Segre amb el qual viatjarem en breu.
La Noguera Ribagorçana, en dues pinzellades
“Son pas pel Ribagorça bé pot dir-se que se l’ha traçat heroicament en el trascurs dels segles, vencent ab constant treball y per imponents congostos els espadats macius calcaris de Sopeira (serres de Sant Gervàs) y del Bon Remey (Montsech d’Ager), que Ii oposaren titánica resistencia, y, ja tota mansoya en les planes del Segrià, se deixa sangrar pel canal de Pinyana y acaba sa vida desaiguant al Segre, prop del poble de Corbins. Llur capdal mínim es d’uns 3 metres cúbics per segon, y d’aigua constant, y el desnivell total del seu curs desde llur origen fins Alfarràs es de 1.65o metres.”
Juli Soler i Santaló
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, febrer 1906