Va viatjar milers de quilòmetres en avió, en cotxe i caminant des de Síria fins al Líban, després fins Turquia i, finalment, fins Bielorússia. Va superar pantans i va dormir en boscos. Bushra al-Muallem, professora d’anglès de 48 anys, va intentar creuar la frontera polonesa en dotze ocasions. A cada intent, les forces policials poloneses la detenien i l’enviaven de tornada a Bielorússia. Ara, en el seu tretzè intent, s’està quedant sense forces.
Matinera, en un matí de setembre, Muallem va tornar a deambular per la zona fronterera entre Bielorússia i Polònia. Duia atrapada setmanes en el primer país. Ja no volia restar a la Síria del dictador Baixar al-Assad, i va saber per uns coneguts que Bielorússia estava entregant visats de turista a persones de l’Orient mitjà. Ens va explicar la seua història una mica més tard, per telèfon.
Per al dictador bielorús, Alexander Lukaixenko, els refugiats són un instrument per exercir pressió sobre la Unió Europea. Durant els darrers mesos ha conduït milers de migrants a les fronteres amb Lituània i Polònia per obligar la Unió Europea a flexibilitzar les sancions contra el seu règim.
Els traficants de persones asseguren a nouvinguts sirians, afganesos i iraquians que el camí cap a Europa, a través de Bielorússia, està obert. Però Polònia, liderada per l’autoritari Jaroslaw Kascynski, està utilitzant soldats per protegir les seues fronteres contra els sol·licitants d’asil. També s’hi està impedint el pas de dones, xiquets i persones amb malalties greus.
En un vídeo publicat a Facebook, Muallem va enregistrar com un grup de migrants suplicava, sense èxit, als guàrdies fronterers polonesos que, almenys, ajudaren un home que havia perdut el coneixement, víctima de la diabetis. Diu que quasi no hi ha manera de superar la frontera.
Segons càlculs del Govern polonès, diversos milers de refugiats d’Orient Mitjà esperen actualment a Bielorússia per arribar a la Unió Europea. La situació és especialment dramàtica per a les desenes de migrants que han estat atrapats, alguns d’ells durant setmanes, en la terra de ningú ubicada entre Polònia i Bielorússia perquè aquests països no els accepten. Alguns d’ells pràcticament no han menjat ni begut durant dies, s’alimenten de les fulles dels arbres i dormen a l’aire lliure. Segons el Govern polonès, almenys cinc persones han mort des del 19 de setembre, segurament per hipotèrmia i esgotament.
I, en canvi, aquesta crisi humanitària a la frontera oriental de la Unió Europea no crida pràcticament l’atenció.
En el seu tretzè intent de creuar cap a Polònia, Muallem estava tan feble, diu, que quasi no es podia mantenir dempeus. Un iranià, amb qui viatjava, va haver d’ajudar-la. Quan els refugiats es van trobar amb els guàrdies fronterers polonesos van intentar amagar-se, però les forces de seguretat els van atacar i els van fer retrocedir cap a Bielorússia apuntant-los amb les armes. En aquesta ocasió, però, els guàrdies fronterers van tindre pietat. Muallem va acabar sent traslladada a un hospitalpolonès.
Des d’aleshores ha estat allotjada en un refugi d’emergència d’una ONG polonesa, des d’on va poder parlar amb Der Spiegel per telèfon. «Els vint dies a la zona fronterera van ser els pitjors de la meua vida», diu Muallem. «Vam fugir de les repressions d’un règim brutal i, finalment, ens trobem amb la mateixa repressió per part de les forces d’un país europeu».
Muallem no sap com aniran les coses. Li agradaria viatjar a Bèlgica, on viu el seu germà. En canvi, per poder fer-ho haurà de sol·licitar asil a Polònia. Malgrat tot, se sent alleugerida per haver pogut creuar la frontera, a diferència de tants refugiats que encara estan atrapats a Bielorússia.
La Unió Europea responsabilitza aquest últim país de la crisi. El president lituà, Gitanas Nauseda, descrivia a Der Spiegel aquesta actitud com «un atac calculat». Diu que Lukaixenko està utilitzant els migrants com a «armes». Però Nauseda i altres líders europeus s’estimen més no parlar dels seus propis fracassos en política migratòria.
Els estats membres de la Unió Europea són vulnerables al xantatge de dèspotes com Lukaixenko, en gran part perquè mai no van aconseguir posar-se d’acord sobre un nou sistema comú d’asil arran la crisi de refugiats del 2015. Malgrat les crides continuades de la Comissió Europea per trobar una fórmula per distribuir els refugiats de manera justa, encara no s’ha trobat cap solució. Encara manquen estàndards uniformes per a l’habitatge o per a garantir la seguretat dels migrants.
En canvi, els estats membres de la UE estan tancant les fronteres contra els sol·licitants d’asil, i ho fan amb una brutalitat cada vegada més evident. Les forces de seguretat croates maltracten els migrants per evitar que creuen la frontera des de Bòsnia i Hercegovina. Els guàrdies fronterers grecs estan arrossegant il·legalment els refugiats de regrés cap a Turquia a través del mar Egeu sota la mirada de Frontex, l’agència europea de protecció de fronteres. I cada vegada que hi ha nous desplaçaments de migrants, per exemple en març del 2020 a la frontera entre Grècia i Turquia, o actualment a l’Europa de l’Est, hi amenaça un esclat de violència.
La presència de centenars de migrants a la frontera va ser suficient perquè el Govern polonès declarara l’Estat d’emergència a principis de setembre i prohibira els periodistes, treballadors humanitaris i metges l’accés als migrants.
Una investigació d’Amnistia Internacional, realitzada amb imatges de satèl·lit i dades geogràfiques, suggereix que molts dels migrants rebutjats pels guàrdies fronterers polonesos havien arribat a territori polonès. Segons la legislació europea, les autoritats d’aquest país haurien d’acollir-los i permetre’ls la sol·licitud d’un asil. En canvi, sembla que els van obligar a regressar a Bielorússia. Al mateix temps, membres del Govern polonès han denigrat els refugiats titllant-los de criminals i fins i tot afirmant haver trobat pornografia i material gihadista en els seus telèfons intel·ligents.
La Unió Europea ha fet poc per corregir aquestes violacions de la llei per part d’un dels seus estats membre. Sens dubte, la comissària europea d’Afers Interiors, Ylva Johansson, critica les devolucions il·legals. Però en realitat és probable que molts, a Brussel·les, estiguen bastant satisfets pel fet que els països fronterers amb la UE continguen l’arribada de nous refugiats.
Mentrestant, la situació dels refugiats a la frontera entre Polònia i Bielorússia es continua deteriorant. No queda clar quantes persones s’ubiquen actualment en aquest tros d’Europa. Segons informes periodístics, n’hi ha 32 afganesos i un grup d’iraquians yazidians recentment arribats.
Fadel Hassan, iazidià resident a Alemanya, té familiars que, sembla, estarien atrapats en aquesta zona fronterera. Entre ells hi ha sa mare i tres de les seues germanes. Diu que integraven un grup de quinze persones amb els quals va perdre el contacte telefònic ja fa més d’una setmana. Tot just abans de perdre el contacte, els seus familiars li van deixar un missatge de veu de Whatsapp en què l’informaven de les dramàtiques condicions que es vivien a la frontera.
Aquesta família va fugir d’Essian, un dels quinze camps de refugiats que es van establir a la regió de Sinjar, al nord de l’Iraq, després del genocidi perpetrat per l’Estat islàmic contra els yazidians. L’oncle de Fadel Hassan, Khaled, encara hi viu, allà. La seua muller i els seus dos fills també es trobaven a la part fronterera entre Polònia i Bielorússia, explica per telèfon. «Hi ha xiquets amb ells, la més petita és una nena de tres anys que va caure malalta i, quan van demanar aigua a la policia fronterera polonesa, s’hi van negar», narra. «Fins i tot els terroristes d’Estat Islàmic oferien tres ampolles d’aigua en aquests casos». Khaled interromp la conversa telefònica diverses vegades perquè està plorant.
Mentrestant, aquests iraquians han pagat un contrabandista perquè els faça creuar la frontera. No cap a Polònia, sinó de tornada cap a Bielorússia.