L’explosió de vida del Jardí Botànic, amb la seua vegetació exuberant, contrasta amb la flaire de mort que exhala la plaça de bous. A la ciutat de València potser no hi haja dos espais més antagònics.
“Maestro, a matar”, li ha vingut a dir Pablo Casado a Carlos Mazón després d’omplir, de gom a gom, el recinte taurí. Que el colofó de la convenció del PP se celebrara a València constata la seua importància transcendental en la cursa cap a la Moncloa. Recuperar la Generalitat seria un trampolí magnífic.
El mateix 3 d’octubre, coincidint amb l’acte de la plaça de bous, alguns mitjans publicaven una enquesta dels populars valencians que els situa a tocar del seu objectiu: hi aconseguirien de 27 a 30 escons, que sumats als 20 o 21 que hi obtindria Vox, els deixaria en condicions d’arribar als 50 que representen la majoria absoluta.
L’enquesta filtrada pel PP denota la força notable de Vox al País Valencià, i sobretot, a les comarques del sud
Les fonts del PPCV no han precisat l’empresa que ha elaborat la mostra, ni la mostra de què consta ni les dates en què va efectuar-se. Res a veure amb l’estudi demoscòpic encarregat per Isabel Bonig poc abans de cedir, forçosament, el testimoni a Carlos Mazón. Aleshores sí que es va saber que Metroscopia havia entrevistat 1.500 persones entre els dies 8 i 13 d’abril de 2021. De fet, els populars (30-31 escons) hi eixien més ben parats que no ara, i Vox (18-19), una mica per baix de les previsions actuals.
Les dues enquestes, això sí, auguren la desaparició de Ciutadans i la continuïtat a l’hemicicle, ni que siga pels pèls, d’Unides Podem. S’emmarquen en els paràmetres de les que diversos mitjans han publicat a l’entorn del Nou d’Octubre. És a dir, que la victòria de les esquerres o de les dretes balla de molts pocs escons.
Per desequilibrar definitivament la balança del seu costat, Mazón compta amb el suport entusiasta de la direcció estatal del seu partit. Tot just allò de què no gaudia la seua predecessora. El relleu de Bonig dictat per Gènova —van convidar-la a la convenció, però va preferir absentar-se’n— pretenia injectar-hi ànims renovats i traslladar la idea que la travessa pel desert, després de l’allau d’episodis de corrupció, havia arribat a la seua fi.
Eufòria a cabassos
Al PPCV, s’hi respira eufòria. No sols això, sinó que confien en una convocatòria electoral anticipada que els estalvie un any de Botànic o, si més no, un semestre. Un avançament que els permeta agafar les claus del Palau abans de la data prevista.
El desgast pels sis anys de govern —sobretot, el desgast de la relació personal entre els socis— és un dels factors que alimenten la tesi de la dissolució anticipada de les Corts. Però n’hi ha més. Pensen que l’índex tan baix de coneixement de Mazón —ni a les comarques d’Alacant, malgrat presidir la Diputació no té una gran popularitat— juga en favor del PSPV i de Compromís, que amb Ximo Puig i Mónica Oltra sí que disposen de dues cares molt conegudes. No debades, a totes les enquestes, la tasca del Botànic és més ben valorada que no la del Govern espanyol. La gestió de la pandèmia hi ha contribuït bastant.
El País Valencià és objectiu prioritari del PP, la seua elecció com a punt final de la convenció envia un missatge potent
En aquest sentit, l’elecció de València com a seu del cap de setmana final de la convenció envia un missatge potent: el País Valencià és objectiu prioritari. I omplir la plaça de bous en una conjuntura adversa, amb la COVID-19 encara present, no era un repte senzill. El desplaçament massiu d’autobusos des de Múrcia, Andalusia, Madrid o Castella-la Manxa —de les 9.500 persones que hi havia a la plaça, més de 7.000 procedien de fora de l’àrea metropolitana— no ha d’entelar el significat que comporta la recuperació d’una imatge icònica, que remet, inevitablement, als temps dels èxits abassegadors del PP.
La recepta de Mazón per retornar el seu partit a la Generalitat està formada pels ingredients clàssics: l’aigua, la llengua i el greuge comparatiu envers unes altres autonomies. El PPCV s’esforça per transmetre la sensació d’un Puig sotmès als dictats del maligne Pedro Sánchez, que “maltracta els valencians” des del punt de vista financer i de les infraestructures.
Amb la reforma del sistema de finançament que mai no aplega i que, segons les ministres d’Hisenda i d’Economia, no es consumarà pròximament. Amb un corredor mediterrani que avança, però que els populars volen que ho faça més ràpid. Amb un servei de rodalies infame que provoca anul·lacions constants.
Un full de ruta que connecta, i de quina manera, amb el que ja va posar en pràctica al seu dia Eduardo Zaplana, quan acusava el socialista Joan Lerma de servitud davant Felipe González i d’anar a remolc d’autonomies molt més ben tractades. En aquell cas, l’element clau era l’autovia inacabada amb Madrid, que no va quedar enllestida fins a l’arribada de Zaplana i José María Aznar. A la plaça de bous, Casado va comprometre’s a reformar el sistema, ma non troppo. A les primeres files hi havia els presidents gallec i castellanolleonès, Alberto Núñez-Feijóo i Alfonso Fernández Mañueco, i la màxima dirigent madrilenya, Isabel Díaz Ayuso. Un trident que alberga interessos oposats als dels valencians en la referida reforma.
Aigua, llengua i greuge comparatiu envers unes altres autonomies: aquesta és la recepta de Mazón per arribar al Consell
El decret del Ministeri de Transició Ecològica que retalla l’aigua del riu Tajo transvasable al Segura és un altre pol de conflicte que el PP malda per rendibilitzar. L’aliança de Mazón amb els presidents murcià i andalús —tots dos del seu partit— esdevé l’antítesi de la relació freda que Puig manté amb Teresa Ribera, titular del ram i vicepresidenta tercera. Una antitransvasista convençuda molt més preocupada per satisfer les demandes dels regants manxecs i del seu president, Emiliano García-Page, que no d’atendre les peticions valencianes. Els successius recursos judicials de la Generalitat acaben semblant aigua en cistella.
El principal problema del PP, però, és que de moment no recull els fruits de la seua posició ferma en favor de la inviolabilitat del Tajo-Segura. Per quin motiu li està passant això?
Perquè, a les zones més directament afectades pel transvasament, la batalla hídrica transita en paral·lel a un altre focus de conflicte: la llengua. El discurs frontista del PP contra la llei de plurilingüisme de Vicent Marzà ha fet revifar la resposta ciutadana contra la “imposició del valencià”. En aquesta versió moderna, a més, acompanyada per un marc indentitari profundament espanyolista —l’associació Hablamos Español n’és l’abanderada— que lliga de ple amb els postulats de Vox.
Quan Vox no existia, el PP era el mal menor a què havien de recórrer els electors de les zones de clar predomini castellanoparlant. Però tot allò ha canviat. Amb l’eclosió del partit de Santiago Abascal —atenció a la possible candidatura a la Generalitat de l’alacantina Macarena Olona, diputada destacadíssima de Vox al Congrés— hi han trobat el veritable garant de les essències que sempre han defensat.
Quan Vox no existia, el PP era el mal menor per aquells que denuncien la “imposició lingüística”, però això ha canviat
Un partit en què ningú no s’expressa en un idioma diferent del castellà i que, un dia rere un altre, recorda la “permissivitat” dels populars durant els 20 anys que van ocupar la Generalitat: des de l’assumpció d’una normativa que consideren “catalanista” fins a la implantació del requisit lingüístic al cos de docents, una mesura instaurada per María José Català a la seua etapa de consellera. La persona que ara ha estat elevada a la secretaria general del PPCV —la número 2 de Mazón— amb la missió de rescatar votants a València i la contornada, un hàbitat molt menys hostil per a la llengua pròpia.
Per això el discurs frontista de Vox té tant d’èxit i el PP cada vegada se sent més incòmode parlant d’aquest tema. La política lingüística del Botànic, per tímida que puga semblar, ajuda a capitalitzar la bossa de votants de Vox en comarques com el Baix Segura —on ja va aconseguir el 25% dels vots, en novembre de 2019—, el Baix Vinalopó, el Vinalopó Mitjà i l’Alacantí.
Les qüestions identitàries malmeten les opcions dels populars, que ja es conformen a recuperar el Consell de la mà de Vox, siga quina siga la correlació de forces. D’ací que celebren els resultats de la seua enquesta —en el millor dels supòsits, estableix una correlació de tres diputats a dos entre ambdós partits— com si els concedira una victòria rotunda.
Tot plegat deixa en un segon plànol els elements propositius plantejats pel PPCV des de l’entrada de Mazón, entre els quals se’n destaquen un parell: la “llibertat educativa” per tal d’escollir centre i projecte idiomàtic, i sobretot, la reforma fiscal, que el president del PPCV s’ha afanyat a rebatejar amb l’apel·latiu de “revolució” i que es traduiria, segons els càlculs efectuats pels seus experts, en un descens de la recaptació de 1.530 milions d’euros anuals. Més del 15% dels que la Generalitat ingressa ara.
Que els diners estiguen a les butxaques dels ciutadans a fi d’estimular el consum i que això, al seu torn, reduisca la taxa de desocupats i afavorisca la recaptació per unes altres vies, com ara l’IVA. Aquesta és la meta d’una reforma que els populars volen convertir en la seua senyera de cara als comicis. I és que, en matèria de banderes, tampoc no es veuen capaços de competir amb Vox. •