Els crítics

Aniversaris infeliços

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Les famílies són un cau de raons i malentesos. Com escriu Tolstoi al començament d’Anna Karènina, “totes les famílies felices s’assemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera”. Les relacions entre pares i fills, entre germans i cunyats, entre sogres i gendres et alii causen sovint tibantors i trencaments, de vegades irreversibles. En una bona part dels casos, així i tot, cadascú és fill dels seus genitors i, en nàixer, li és donada la família, en ple, sense demanar-li si la vol.


Els tres aniversaris de Rebekka Kricheldorf, dirigida per Jordi Prat i Coll, radiografia de manera inclement els vincles familiars i la indolència existencial del món contemporani. Els quatre germans Freudenbach, intel·ligents i garlaires, són víctimes d’uns pares molt exigents que, de petits, els feien llegir filosofia per alimentar l’esperit. Arribats a l’edat adulta, després de dilapidar l’herència familiar, citen inútilment els savis més il·lustres i s’autoanalitzen fins al ridícul, però es mostren impotents per gestionar les seves vides. Insatisfets davant la mediocritat del món, s’entotsolen en la beguda i en les seves dèries. 


Kricheldorf actualitza Les tres germanes d’Anton Txèkhov amb unes dosis formidables d’ironia i causticitat. La sacsejada que fa del text txekhovià manté el nucli de personatges, però els fa més descarats, propers i catàrtics. Irina (Rosa Boladeras), eterna estudiant desvagada, no sap si decantar-se per la filosofia, la sociologia o la biologia. Masha (Anna Alarcón), excèntrica indecisa, es plany del fiasco del seu matrimoni i flirteja amb un home casat. Olga (Victòria Pagès), l’única que treballa, viu obsedida, com a mestra, per la totxesa dels alumnes i dels pares. Andrei (Joan Negrié), escriptor en potència, es casa cuita-corrents amb Janine (Miranda Gas), que el fa renunciar als seus deliris d’artista. 


Articulada al voltant dels aniversaris d’Irina, que acaben sempre amb el fracàs més estrepitós, l’obra ofereix una exhibició delirant del rosari de lamentacions dels personatges. Ningú no està content amb la vida que tragina. Tothom busca algú que l’escolti i el planyi pel seu naufragi. Tot és endebades, perquè prou feina té cadascú a carregar amb la seva dissort. Les situacions resulten tan grotesques i patètiques que generen la rialla i la simpatia, encara que s’hi tracti de temptatives de suïcidi, deutes enormes i negrors vitals. 
Ben conduïda, Els tres aniversaris és interpretada per un equip entusiasta i còmplice —Boladeras, Pagès i Alarcón hi fan un trio magnífic—, que ha trobat el punt just per abordar la duresa despietada d’aquesta versió paròdica i heterodoxa de Les tres germanes. Tota l’acció té lloc al menjador una mica kitsch de la casa familiar, molt desmillorada pel temps i la desídia. Els intèrprets trenquen de bon començament la distància amb l’espectador i esquiven amb habilitat els esculls de la disposició espacial rectangular amb públic a banda i banda. 


Els tres aniversaris sorprèn per la contundència, sense concessions a la galeria, amb què planteja el tedi vital d’una generació abúlica i infeliç que ho té tot i, tanmateix, no sap com governar o revifar la vida. L’autoreflexió i l’avorriment els paralitzen i els aboquen a l’autodestrucció. Si el rus Txèkhov retrata una classe social ociosa i parasitària en declivi, ancorada en el passat i incapaç d’adaptar-se als canvis imminents, l’alemanya Kricheldorf sembla apuntar cap a determinades actituds cíniques i nihilistes que, fet i fet, no aporten cap alternativa al materialisme i a la banalització del món d’avui.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.