Anem a pams. Fer accessible el Liceu a col·lectius amb pocs recursos és tan necessari com lloable i l’esforç que fa el teatre s’ha de reconèixer com un encert. Una altra cosa, però, són els criteris amb què es trien els espectacles: la complexitat musicodramàtica d’un títol com Ariadne auf Naxos potser no seria la millor opció per convidar un espectador jove i neòfit, tot i que evidentment entre els espectadors de menys de trenta-cinc anys també n’hi ha que ja són aficionats a l’òpera i que sovint freqüenten el Liceu, tot i que amb localitats més cares i potser no tan bones com les que ofereix #Under35. En aquest sentit, potser hauria estat millor triar algun títol realment popular (com ara Rigoletto o La flauta màgica), tot i que està molt bé apropar als joves la gran música dramàtica del segle XX, que inclou els noms de Richard Strauss, Berg o Britten. Especialment, si es compta amb produccions de noms com els de Katie Mitchell, William Kentridge o Daniel Kramer.
Fórmules enganyoses
El que ja no és tan lloable és la manera com es presenten o es “vesteixen” els espectacles de l’#Under35. A tall d’exemple, cal recordar que en temporades anteriors, prepandèmia, al final de la representació es convidava els assistents a una sessió “disco” al saló dels miralls del Liceu. La fórmula em sembla enganyosa. Perquè és com es digués a un/a jove de menys de trenta-cinc anys: vine al Liceu, xato (o xata), i empapa’t d’aquesta cosa estrambòtica que és l’òpera i al final t’oferirem el que de debò es correspon als teus gustos. És com si a la universitat, després d’una jornada atapeïda de classes la facultat de torn, es convidés els estudiants a jugar un partit de futbol per “desintoxicar-se” de tant d’academicisme. Que jo sàpiga, a la Universitat es va a aprendre a través de la docència, l’estudi i la recerca. I al Liceu, fins ara, es va a veure òpera, ballet, dansa i recital. I prou. Qui vulgui ballar i anar de copes, té una oferta ben variada al barri on és ubicat el teatre. I a molts altres punts a Barcelona, un cop s’obri l’oci nocturn.
En alguna ocasió, i per impedir que els assistents sortissin de la sala en els entreactes de les funcions (especialment en els temps més durs de la pandèmia), s’han arribat a oferir espectacles alternatius al mateix escenari. És el cas de la “batalla de galls” a l’entreacte de Don Giovanni la temporada passada, patrocinada per Red Bull: dos rapers exhibint les seves facultats en un context en què, per molt divertit que pugui ser això de la “batalla de galls”, no tocava. És com si enmig d’una nit a Razzmatazz de sobte s’aturés la música del DJ de torn i fes acte de presència Juan Diego Flórez cantant I puritani… algú pot imaginar el sarau que es muntaria?
Normalment, les funcions #Under35 comencen amb una breu projecció en què s’expliquen en síntesi l’argument i el context de l’espectacle amb el recurs de l’animació. ¿Els seus responsables són conscients que hi ha un equilibri entre explicar les coses de manera simple i fer-ho com si els joves fossin imbècils? D’altra banda, no podem acceptar que hi ha coses complexes que, ben explicades, poden resultar assequibles i perfectament entenedores sense necessitat d’optar per recursos fàcils i banals? Em consta que no sóc l’únic que reflexiono sobre aquest tema. Fa anys, algú ja ho havia fet en una altra publicació.
Dels coneixedors als influenciadors
Darrerament, per a molts joves els seus referents en matèria de comunicació ja no són presentadors estrella de programes televisius en prime time. Ni periodistes o radiofonistes esportius. Ni directors de cinema. Ni actrius o actors. Els referents acostumen a ser joves (com ells), sovint amb una formació acadèmica molt limitada però, això sí, amb una traça especial per, davant de la càmera o d’un ordinador, opinar sobre el que sigui i de passada fer publicitat de la roba o dels complements que duguin posats en aquell moment. Són els coneguts com a “influencers” o “youtubers”, que poden arribar a tenir milions de seguidors. Des de la privilegiada tribuna de les xarxes socials, aquests joves espavilats poden fer fortunes amb els ingressos de publicitat gràcies als “like” o als seguidors apuntats als seus canals. La qüestió no és, d’entrada, ni bona ni dolenta. El perill, no obstant això, és creure com a infal·libles algunes de les idees que poden transmetre aquests influenciadors en matèries sensibles com ara la salut pública (negacionistes al poder) o determinades posicions polítiques que poden atemptar contra els elements més fonamentals de la democràcia. I és que en nom de la llibertat d’expressió, el món de la cibernètica hostatja discursos molt discutibles. I quan entren en el terreny de la cultura, el nombre de bestieses per metre quadrat assoleix cotes altíssimes de banalització i de vacuïtat.
Lluny de ser apocalíptics, produeix certa vergonya aliena que el Liceu hagi optat, aquesta temporada, per cedir la tribuna a dos d’aquests “influencers” per “vendre” la representació d’Ariadne auf Naxos reservada a espectadores i espectadors #Under35. Desimbolts, decidits i simpàtics, Juliana Canet i Marc Lesan ens apropen a l’òpera de Strauss com qui ven una beguda energètica o com qui opina sobre els ovnis. I expliquen a joves de menys de trenta-cinc anys que això de l’òpera mola molt, sense que tinguin coneixements del que tenen entre mans. El que tenen molt clar és que l’òpera és guai. És així com li pregunten a Sara Blanch (intèrpret del rol de Zerbinetta en aquesta funció de l’òpera reservada als joves) què és una soprano. Tot molt cool, molt cridaner, molt proper al llenguatge propi dels vídeos penjats a Youtube sobre com cuinar un estofat amb poques calories o com endreçar la roba d’hivern dins de l’armari.
En el cas que ens ocupa, el problema no és tant dels dos joves presentadors (que fan el que saben fer) sinó de la campanya i de l’estratègia del Liceu. Una campanya que, al meu entendre, entra en flamant contradicció amb les elevades aspiracions dels criteris artístics de Víctor García de Gomar quan centra la temporada en la idea de Paradís. Però hi ha més contradiccions quan, en el vídeo de presentació d’Ariadne auf Naxos, “s’instrueix” els joves en la manera d’anar vestit al Liceu: es diu que no cal dur res especial (tot i que es recomana no anar-hi en xandall) mentre que, a la invitació per a la funció d’estrena d’Ariadne auf Naxos per al 22 de setembre (que és, per dir-ho a la manera cool, #Upper35), es recomana vestit de còctel: en què quedem? Entre el xandall i el còctel potser hi ha un terme mig, oi?
El debat sobre l’elitisme cultural
El Liceu #Under35 no és més que un dels signes dels nostres temps: la de la banalització de la cultura i la seva reducció a peça de consum. “Consumir” o “vendre” cultura en el context d’aquell concepte tan abjecte de les indústries” culturals. Verbs o noms entre cometes que caldria bandejar quan parlem de cultura.
Ja fa massa temps que moltes de les institucions culturals del país (públiques i privades) han renunciat a la idea que l’art i la cultura han de seguir mantenint un elitisme ben entès. Elitisme en el sentit que hi ha coses que costen i a les que cal accedir després d’un treball aprofundit, rigorós i que implica cert esforç. De la mateixa manera que cal esforçar-se per arribar al cim d’una muntanya, per superar un examen, per aprendre un idioma o per fer front a les despeses de finals de mes. Passa amb la cultura que molts es pensen que ha de ser fàcil, divertida i gratuïta (guai, en definitiva). Hi ha qui pretén que hem de veure cinema gratuïtament, que hem d’anar al teatre sempre amb descompte o que els museus haurien de tenir permanentment les portes obertes sense haver de passar per taquilla. S’oblida així que la cultura la realitzen dones i homes que s’hi dediquen professionalment i que mengen d’això. I que la cultura també implica una inversió en manteniment i que té el cost corresponent.
Però, a més del que acabo d’explicar, determinats discursos culturals són complexos i cal fer un esforç per arribar-los a comprendre en la seva totalitat. Alguns d’ells demanen constància i és possible que mai acabem d’assolir-ne globalment la seva comprensió. La muntanya màgica de Thomas Mann, la filmografia de Tarkovsky o Las Meninas de Velázquez són obres denses, complexes, multisignificants i revestides de saviesa. Per això perduren. I les podem explicar amb mitjans asseqibles per accedir-hi, sense necessitat d’estupiditzar-les. Fa set-cents anys que llegim la Divina Comèdia i encara ningú ha dit la darrera paraula sobre l’immens poema de Dant. Fa segles que Shakespeare va dir que “estem fets de la matèria dels somnis” i la frase encara avui ocupa espais hermenèutics en treballs i congressos acadèmics. Fa gairebé cent anys que Alban Berg va escriure Wozzeck i la partitura encara amaga molts enigmes que permeten fer-ne tantes relectures com vulguem enmig d’una escriptura complexa i que no té res d’acomodatícia. Tot això costa, sí. Perquè la riquesa del nostre patrimoni cultural es fonamenta en la recerca a l’interior de nosaltres mateixos, a la llum dels grans discursos artístics, científics, literaris o musicals. I això té un preu. Un preu que el Liceu fixa en vint euros per a menors de trenta-cinc anys. I això és digne d’aplaudiment. Però el teatre no té en compte que els qui tenen menys de trenta-cinc anys poden ser perfectment illetrats en òpera o bé ja tenir-ne una bona base. Però el tractament que es dóna al material previ per accedir a l’òpera peca de frívol, de superficial, d’enganyós i de previsible. Disfressar de fast food allò que, sense complexos, hem de seguir anomenant “alta cultura”, és prostituir-lo.
Deia fa mesos en un article que “oferir copes gratis i música discotequera al final de la funció no és convidar el públic jove al que representa en realitat l’òpera. Els joves són això, joves, però no imbècils. I determinats discursos reduccionistes més aviat tiren enrere en el context del que acaben sent operacions de màrqueting i maquillatge, que amb prou feines fidelitzen els joves espectadors”. I és que caldria veure quants dels assistents poc avesats a això de l’òpera repetiran quan tinguin més de trenta-cinc anys i acabaran comprant un abonament al Liceu. Si ho fan, serà perquè les òperes que hauran vist els hauran seduït, no pas per la buidor de presentacions d’influencers o per baralles de galls a l’escenari del teatre de La Rambla.
¿No seria bo que el Liceu parlés amb joves aficionats a l’òpera per treballar a fons com es pot arribar a convèncer els seus companys incrèduls en matèria operística que assisteixin a una funció d’una òpera de Strauss, de Berg, de Verdi o de Puccini? ¿No es podria convocar un concurs per elaborar podcasts, vídeos animats o presentacions creatives entre joves realment coneixedors i ben preparats per anar a l’òpera i que enfocarien el seu discurs cap als seus companys de generació però amb coneixement de causa? ¿No caldria reflexionar a fons sobre per què la cultura resulta la més damnificada en matèria de simplisme i de banalització en uns temps massa líquids, i que contraresten amb la solidesa de les pedres del Liceu i de la seva tradició en matèria de programació?
Massa preguntes que, ara per ara i malauradament, dubto que tinguin resposta…