Tarraco. La romana, la medieval, la contemporània. La ciutat que mira al mar: el Balcó del Mediterrani. La del riu Francolí i la del port, un dels més importants de la Mediterrània. Tarraco, en fi, declarada Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO (30 de novembre de 2000) pel conjunt arqueològic romà. La ciutat és inici del nostre últim viatge per les comarques tarragonines que ens haurà de portar a racons del litoral i a les fortaleses medievals del curs baix del riu Gaià, per a finalitzar al Vendrell, població fronterera amb el Penedès barceloní.
El foraster que arriba a Tarragona ho fa generalment atret pel reclam del seu patrimoni romà. I no és per a menys: la ciutat el transporta a temps antics, quan tot començà amb un assentament militar primerenc, allà cap al 218 aC. Aviat esdevingué una important base hivernal dels exèrcits romans a Hispània, que derivà en el naixement de la ciutat, gràcies a la presència de dos elements cabdals: el port i la muralla. El 45 aC Juli Cèsar li concedí l’estatut de colònia romana i l’emperador August, vint anys més tard, el de capital de la nova província Tarraconense. Per tot plegat, Tarragona excel·leix en materials de l’època i ha esdevingut un parc arqueològic de primer ordre: no només a la ciutat, sinó també a la seua rodalia, un seguit d’elements componen el relat del que fou la romanitat en aquesta latitud. Fareu bé de seguir la ruta romana de Tarragona, amb visita a les muralles, el circ, el teatre i l’amfiteatre, la necròpolis paleocristiana, o el fòrum. Però abans, a punta de dia, caldrà passejar-se per la Rambla Nova fins al Balcó del Mediterrani, des d’on es desplega l’àmplia perspectiva del Mare Nostrum.
La ciutat, dèiem a l’inici del capítol, és també medieval, capitanejada per la catedral, altiva i ubicada al capdamunt d’un tossalet. Des d’aquest punt, l’Edat Mitjana vessa pendent avall, creant una trama urbana ombrívola i bigarrada, irregular i impredictible, amb el call jueu, capelles, esglésies, un castell i un hospital, i llenços de muralla.
Per l’antiga Via Augusta abandonem la ciutat cap al nord. A l’interior i a no gaires quilòmetres, haurem deixat de visitar la vil·la romana de Centcelles (Constantí) i a les portes de Tarragona i accessible a peu des de l’autopista AP-7, l’aqüeducte, conegut també com el pont del Diable. Aneu-hi, si teniu temps. La Via Augusta heretà el traçat de la via Heraclea que unia el continent europeu amb les columnes d’Hèrcules. En foren successors el camí Ral i l’actual carretera Nacional N-340, per la qual circulem. A l’eixida de Tarragona, malgrat la presència de l’element immobiliari, la carretera proporciona vistes fugaces sobre el litoral i les platges de l’Arrabassada, la Savinosa i dels Capellans. Però és en especial la platja Llarga, com indica el seu nom, on la mirada frueix d’una dimensió panoràmica. El trànsit, lleuger, local, de trajecte curt i sense presència de camions, que circulen per les vies adjacents d’alta capacitat (A-7 i AP-7), suggereix una conducció turística i comtemplativa. El litoral sorrenc deixa pas a la roca i el penya-segat de baixa altura, contra el qual impacta l’onatge, provocant una explosió greu, sorda, buida. I és just ací, a 13 quilòmetres de l’inici, que una àrea de descans mínima conté la torre dels Escipions (s. I dC). El monument funerari romà, de poc menys de dos metres d’alçada, ha estat erròniament identificat com el sepulcre dels germans Escipió (s. II aC), artífexs de la lluita contra els cartaginesos a Hispània. Com imposava la tradició romana, les vies d’entrada a les ciutats feien funció, en el seu últim tram, de vies funeràries, i la Via Augusta no s’ho estalviava.
Una quinzena de quilòmetres al nord, sempre per la carretera Nacional, trobareu l’arc de Berà. L’arc de triomf, malgrat sobreviure com un nàufrag enmig del trànsit, conserva la perspectiva majestuosa i arrogant volguda pels seus constructors. La carretera s’hi encara, amb un traçat rectilini perfectament centrat en l’ull de l’arc. No resulta difícil d’imaginar la circulació amb pas ferm de legions romanes.
Tornem, no obstant, al litoral on ens havíem quedat. Dèiem que la platja Llarga precedia una costa abrupta que es desintegra en mil-i-un racons i cales, algunes d’elles de més entitat, com la cala Fonda. Tanca la panoràmica la punta de la Móra, amb la silueta de la torre homònima (s. XVI). Si continuem cap al nord —podrem optar per fer-ho a peu pel camí de ronda, senyalitzat com a GR-92, amb marques roges i blanques—, arribarem a la platja de Tamarit. Sobre la llengua de sorra fina s’eleva sobre un promontori el castell del mateix nom. És altiu, robust i l’últim del seguit de fortaleses medievals que poblen el riu Gaià, el qual desemboca a pocs metres d’ací. Al castell, l’envolten les muralles que tancaven l’antiga vila de Tamarit. I a l’interior, un bon assortit de llegat romànic, gòtic i renaixentista serveix com a escenari per a les celebracions que hi tenen lloc. El castell és de titularitat privada i, en l’actualitat, no és visitable.