Els esdeveniments històrics no es produeixen pas de cop. Són el resultat de llargs processos de preparació i maduració. També és cert que aquests processos no estan pas predestinats a desembocar en un resultat determinat. Poden concretar-se de moltes maneres, algunes fins i tot simultànies i no sempre coincidents. Però els temps de preparació i maceració del procés són acumulatius, de vegades amb senyals poc vistosos, de vegades amb ràfegues aïllades. Tots ells són difícils d'interpretar, perquè no es tenen prou elements o perquè se'n tenen alguns que ni s'entenen. A la història social i política gairebé sempre li passa com a la metereologia: acostuma a saber què ha passat quan ja ha passat, encara que sovint pugui tenir sospites fonamentades del que podria passar.
La història de la Catalunya ocupada i dominada des de fa més de tres segles és un cas de llarga germinació de projectes, idees i actuacions que semblaven preparar un esclat de novetat i revolta, sense que l'esclat -per contenció interna i per violència externa- acabés d'arribar mai. I això que Catalunya, i Espanya, estan en l'àmbit ideològic i emocional que hem denominat "Il·lustració". El segle XVIII bullia d'idees i projectes, a França, Alemanya, al Regne Unit. A finals d'aquell segle, el 1784, Kant, un acadèmic tranquil i extraordinàriament perspicaç, recull aquestes inquietuds en un escrit de poques pàgines en què exposa el que ell pensa que és la Il·lustració, i comença dient: "Il·lustració és la sortida de l'home de la minoria d'edat en què, autoculpablement, es trobava." Cinc anys després d'aquestes paraules esclata la Revolució Francesa. Els segles següents, fins avui, seran la història del desplegament d'aquesta revolució i de totes les seves involucions i contrarevolucions. Allò que es gestava i que venia de lluny, ha esclatat de moltes maneres.
El primer d'octubre del 2017 ha estat el dia de l'esclat de l'emancipació de Catalunya. Això no va passar a Prats de Molló, no va passar amb la caiguda de la monarquia i la proclamació de la República, no va passar amb la mort de Franco o amb la redacció de la nova Constitució i de l'Estatut d'Autonomia, però ha passat ara. En una situació d'entusiasme democràtic per una banda i d'increïble violència i brutalitat de l'altra, a Catalunya es fa un referèndum per la independència. El resultat és evident i deixa bocabadat i espaordit el món. A finals d'octubre, el Parlament ratifica la voluntat popular que s'ha expressat a les urnes i als carrers, que s'ha defensat amb joia i amb dolor alhora. Ara bé, el Parlament no fa el que alguns es pensen: el Parlament no proclama la independència sinó que la declara. La diferència és important: la declaració inicia un procés de no retorn que s'ha de consolidar i ha d'acabar amb l'acceptació interna i externa de la independència. Només llavors es proclama, amb rues, confeti i banderetes, si es vol. En un context ben diferent, Kant establia una diferència que s'assembla a la que acabo d'assenyalar: "Si ara, doncs, es pregunta: Vivim ara en una època il·lustrada?, la resposta és: No. però sí en una època d'il·lustració."
Semblantment, els catalans no vivim en un país independent, però sí en un país d'independència. El senyal ja ha estat donat. La ruptura ja és feta. El debat sobre si, després de Franco, hi havia d'haver reforma o ruptura, es va resoldre, per part d'Espanya amb una reforma tan petita que a estones no saps on és. Els catalans, el primer d'octubre vam fer la necessària ruptura emocional i política. Poden encara passar moltes coses, però res ja no serà el mateix.
D'això, se'n van adonar de seguida les autoritats espanyoles. Tot i dir que el referèndum no havia tingut lloc -afirmació de ceguesa política absolutament inigualable-, van veure que se n'havien d'eliminar les conseqüències -és a dir, havia tingut lloc-, i d'aquí en van venir no solament l'aplicació absolutament inconstitucional de l'article 155 sinó també el lliurament de l'acció política a les autoritats judicials i policials, és a dir, a la repressió. Perquè del que es tracta és que la independència declarada no s'acabi afermant i afirmant, no s'acabi proclamant.
Per això s'han produït els exilis, les presons, les persecucions de tota mena. Tota repressió és indigna i indignant, sempre és reveladora i en algun cas més pròpia del segle XVI -anterior a la Il·lustració- que no pas del segle XXI. ¿O no són d'aquell segle inquisitorial les expressions d'un jutge que va demanar a un acusat que "abjurés" de les seves conviccions, i la d'un diputat d’extrema dreta que va tractar de "bruixa" a una diputada? Tot això no és casual ni anecdòtic en un Estat que ha acceptat de ser una dictadura judicial en forma de democràcia.
M'estranya que els partits polítics i associacions no es posin d'acord en una anàlisi com la que he exposat. És una anàlisi que haurien de compartir, i se n'haurien d'espantar, tots els demòcrates espanyols, encara que no estiguessin a favor de la independència de Catalunya i que volguessin treballar legítimament per a evitar-la. Perquè només a partir d'una bona anàlisi es poden fer projectes. I se'n poden fer de diversos. Negar, però, els fets, sembla un mal camí, un camí d'autoencegament. ¿O no som nosaltres els que hem fet tot això? ¿O no som nosaltres, tots, els que hem arribat fins aquí?
El meu tarannà em porta a aprofitar qualsevol gest, qualsevol acció, que es faci a favor d'implementar la independència, vingui d'on vingui, ho faci qui ho faci. Per això no m'estic d'aportar jo mateix la meva visió. "Ho tornarem a fer" em sembla una expressió aguda i eficaç. Però encara em semblaria millor dir "Ho acabarem de fer", perquè no hem de canviar el que hem fet, ni hem de repetir res. Tenim feta la declaració, tenim feta la ruptura del referèndum. Ens queda encara la feina difícil d'acabar-ho, sense anar enrere, sense distreure'ns, aprofitant tots els mitjans, tots els ajuts, nacionals, estatals, internacionals. Perquè la feina ha de ser finalment col·lectiva, i col·lectivament reconeguda. Nosaltres l'hem d'impulsar incansablement. Si hem fet la difícil ruptura del referèndum, no construirem l'autoafirmació final?