És el títol d’una obra de l’admirat Josep Maria de Sagarra, i d’un text de Josep Pla.
Vi, menjar i filosofia, es poden aplegar? Els grecs clàssics, en contra de la imatge de frugalitat espartana que se n’ha projectat, donaven una gran importància als plaers de la taula, no solament com a aspecte lúdic, sinó també aportant-hi substància cultural. I filosòfica.
Josep Pla va escriure el genial “Cafè, copa i puro” com a últim capítol d’El que hem menjat. El text del mestre de Palafrugell és una amable digressió sobre moltes coses. De fet, sobre el cafè –o els cafès– i sobre el tabac, Cafè, copa i puro tracta, en general, d’un final, el final de l’àpat; parla de la tertúlia, dels complements, de l’amistat en forma de conversa.
En efecte: no solament concedien un status social important als cuiners, que a la Magna Grècia –la Sicília dels sibarites, de Síbaris podien fins i tot registrar les seves creacions amb una patent–, sinó que varen convertir l’àpat en símbol del saber filosòfic. Ja sabem que al seu temps el tema del tabac era molt important. Segons la Wikipedia “una tertúlia és una reunió amb acords literaris o artístics, especialment a Ibèria o a Amèrica Llatina. Tertúlia també significa una reunió informal de gent per parlar sobre temes d’actualitat, arts, etc.”
El mot simposi –que el DIEC diu que és “una reunió de professionals, d’investigadors i d’altres experts d’una mateixa àrea per a discutir i estudiar qüestions relacionades amb llur activitat”–, tenia el significat de tractat filosòfic, accepció que és una llàstima que no sigui recollida pel diccionari. Recordeu el famós Banquet de Plató? D’altres profunds tractats filosòfics clàssics porten el mateix nom. El simpòsium clàssic equivalia a banquet o convit i designava, explícitament, el segon moment de l’àpat, un cop s’havia menjat i se servien els vins: era el moment de recitar poemes i, sobretot, de conversar. Tant és així que la institució mediterrània de la tertúlia o sobretaula –concepte que no trobem en altres llengües de fora d’aquest àmbit, sobretot germàniques–, allò que Josep Pla en deia el “cafè, copa i puro” estic segur que té aquest origen tan il·lustre. Tertúlia o sobretaula, sagrada per als mediterranis. Atenció als falsos amics: sobremesa, en portuguès, vol dir postres. Tertúlia, que s’ escriu igual que en català, és definit al Diccionari de la Llengua Portuguesa com a “reunió familiar o d’amics, assemblea literària”, i diu que ve del castellà. Els nostres diccionaris ho defineixen com a “reunió de persones que s'apleguen per conversar, discutir o entretenir-se amb passatemps”, i també diuen que ve del castellà.
Altres llengües tenen termes ambigus per a l’expressió: social gathering en anglès, aplicat als bars o cafès; i en alemany gesellscahft o gesellige rundes, també aplicat a l’àmbit d’una cafeteria. També és ambigu l’italià: circolo, crochio, veglia o cenacolo,de tipus literari. En fracès es parla de cercle o club. Regionalment es parla de pousse-cafè, que literalment vol dir “petit got d’alcohol que hom pren després del cafè”. Si aquest got es pren enmig de l’àpat, que no és el cas que ens ocupa, se’n sol dir trou normand, literalment forat normand, referit al Calvados, aiguardent de poma.
Per als anglosaxons, perdre temps conversant és no ser productiu, i per als xinesos practicar la tertúlia a taula és una cosa inusual i obscena. En canvi, aquí, Francesc Eiximenis, al segle XIV, a Com usar bé de beure e menjar, un fabulós manual de menjars i vins, el primer d’ Europa, parla d’aquest costum.
“In vino veritas”, deien els romans: el vi fa parlar, doncs, i sovint, si no se n’ abusa, aguditza la imaginació i l’art de la paraula. Planyo les societats islàmiques, excepte Turquia, orfes d’aquest important element de sociabilitat, d’aquest plaer.
Gastronomia i filosofia, doncs, es mariden molt bé. Els filòsofs també mengen: Kant, per exemple, que era alemany, però filòsof, com Plató, organitzava uns cèlebres convits amb els seus amics on ell mateix posava els coberts, preparava alguna salsa, servia el vi i dirigia la conversa, que girava una mica a l’entorn de tot: de la ciència a la filosofia, passant pels gustos del te o del vi. No cal dir que la resta de filòsofs, dels grecs a Kierkegaard o Wittgenstein, de Ferrater Mora o Josep Maria Terricabras –qui va escriure un dels millors pròlegs que mai he tingut en un llibre meu– també menjaven i mengen.
Si us voleu iniciar en el tema, us proposo algun llibre de la meva biblioteca. Arturo Pardos, a Crítica de la gastronomia pura (1995), pretén esmenar la plana ni més ni menys que a Kant. És un llibre bàsicament de reflexió teòrica a l’entorn del menjar i els seus significats. Crítica de la razón gastronómica (2007), de Javier Pérez Escohotado, ens presenta una miscel·lània divulgativa, però rigorosa i amb elements històrics. La italiana Francesca Rigotti va publicar el 1999 La filosofia in cucina, un petit manual força dens. Hi afegiria, sobretot en un to divulgatiu, la meva modesta aportació a través de diversos assaigs, tant publicats, com inèdits. Només en cito dos: La cultura del gust als Països Catalans i Cuina i comensalitat, de l’Edat Mitjana a Ferran Adrià.
Per a un anglosaxó o un americà, parlar després d’un àpat és considerat una activitat no productiva, una pèrdua de temps. Per això han inventat els fast food o menjar ràpid, o el lunch, un dinar breu a base d’un entrepà. El mateix s’escau amb els xinesos: ja freqüentava un restaurant xinés on ja en coneixien i, a vegades, quan hi anava acompanyat em preguntaven si després de l’àpat parlaria amb la companyia. Observant-los com mengen, m’he adonat que just després del té s’aixequen com si tinguessin pressa. Tampoc els alemanys, els nòrdics etc. no acostumen a fer tertúlia.