El temps de les arts

Sonia Delaunay. «Los cantantes de flamenco» (1915-1916)

Quan parlem d’art des de l’àmbit de la didàctica, ens interessen els lligams íntims i complexos entre el temps de l’artista, la seva vida i la seva obra. La relació entre els tres vèrtexs, no només fa possible la comprensió de l’obra i el sentit que l’artista li va donar, sinó que és la clau de volta per a trobar significats, bellesa i valors al món que ens envolta. L’art és oposat al silenci i a la mort, l’art és una oportunitat de veure de nou la vida. En aquesta ocasió parlem d’una dona artista que ens proposa mirar el món a través de la llum i el color. Una dona que es va saber adaptar als canvis que li va portar la vida i que va desenvolupar formes artístiques femenines que van anar més enllà de la pintura com ara les arts decoratives, el disseny tèxtil i la moda.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Sonia Delaunay va néixer el 1885 a Ucraïna amb el nom de Sara Élievna Stern en una família jueva i humil. Davant la impossibilitat d’oferir un futur prometedor a la seva filla, a set anys els pares la van donar en adopció als oncles materns. Aleshores, Sara Stern va passar a anomenar-se Sonia Terk. La seva nova llar, molt més confortable, estava a Sant Petersburg i s’hi va adaptar ràpidament, tal com va afirmar ella mateixa: “Jo era enèrgica, invulnerable, gairebé irreal, vaig somriure davant del destí sense queixar-me mai i amb un sentit innat de felicitat”.

La família Terk es va preocupar de donar a Sònia una bona educació general però també musical i artística. La seva afició a la pintura la va dur a conèixer, quan només tenia catorze anys, el retratista alemany Max Liebermann, que li va regalar una capsa de colors i la va encoratjar a estudiar art. En fer els divuit anys, va marxar a Alemanya per ampliar els seus estudis, però la política antisemita de l’estat alemany la va portar a París, on arriba l’any 1906. Alemanya li havia proporcionat coneixements i hi havia descobert la pintura d’avantguarda, però París seria central des d’un punt de vista artístic i des del personal, la seva segona llar. En aquell temps no es podia concebre que una noia de la seva posició visqués lluny de l’esguard patern; així doncs en acabar els estudis l’any 1908, els pares adoptius li van arreglar un matrimoni de conveniència que li permetria viure lluny de casa. El matrimoni, amb el marxant d’art Wilhelm Uhde, no va durar massa, atès que poc temps després va conèixer al que seria l’home de la seva vida, Robert Delaunay. Un cop divorciada i casada amb Delaunay, el seu nom passà a ser Sonia Delaunay-Sterk i la seva nova llar, París, amb una mirada oberta al món.

Sonia pintava i experimentava amb el color, les influències de la pintura abstracta de la mà de pintors tan importants com Kandinski, i l’evolució dels pensaments i la filosofia que neix entorn del fet creatiu la van portar a explorar nous formats. Una de les seves primeres obres va ser un cobrellit de patchwork elaborat per al seu fill Charles, nascut l’any 1911. L’art que habitava en ella va sortir del seu interior, amb els colors de les teles i les llums que l’havien acompanyat en la seva infantesa a Ucraïna i Rússia, mentre que les formes geomètriques les va prendre dels aprenentatges fets a Alemanya i París.

«Cobrellit abstracte».

La confecció del cobrellit va suposar una sortida artística a la seva nova condició de mare, però alhora va implicar un inici en la recerca de noves formes d’expressió que anaven més enllà del format pictòric tradicional. En els anys següents, la Primera Guerra Mundial primer i la Revolució Russa després, van acabar amb els recursos econòmics de Sònia. Un dia passejant per la Rambla de Barcelona va decidir que hauria de buscar una manera de viure de l’art i amb aquest propòsit es va instal·lar a Madrid, on va obrir la seva primera botiga Casa Sonia, dedicada a vestir les senyores de l’alta societat disposades a trencar motlles.

Sonia dissenyava les teles i també els vestits, que el seu amic i poeta Apollinaire qualificà com a pintures vivents. L’èxit la va portar a obrir altres botigues a Lisboa i a Barcelona, però l’any 1921 la parella va tornar a París, on Sonia va tenir l’oportunitat de crear el vestuari de diferents obres, representacions teatrals, i fins i tot vestuaris de pel·lícules. La mort de Robert l’any 1941 no va frenar l’activitat de Sonia, que a partir dels anys 1950 va veure reconeguda la seva obra.

En la seva estada a Madrid, Sonia freqüentava els tablaos flamencs i va afirmar que la música flamenca li arribava al cor. Aquest quadre n’és una mostra:

“Cantants de flamenc” (1916).

 

L’art de Sonia té un únic protagonista: el color. Però el color sol, aïllat, no té força i no té moviment, el que li dona ritme és la combinació. El vermell i el taronja es veuen reforçats amb la presència del verd, que és el seu color complementari, és a dir, està al costat oposat de la roda cromàtica.

 

Seguint el mateix joc proposat per Sonia, els dos tons de blau es reforcen entre ells quan els posa al costat del groc, que és el seu color complementari. El taronja pren protagonisme al costat del verd clar i el mateix passa amb el violeta. Els colors complementaris generen tensions i vibracions òptiques que provoquen ritmes assimilables als musicals.

 

El tocaor fa anar les cordes d’una guitarra lluminosa en un ritme incessant, ple de matisos, que transmeten dolor, alegria, passió, amor i desamor; són sons que transiten per les venes i van directes al cor.

 

La bailaora guarnida amb flors al cap i un vestit de colors vius, deixa fer les castanyoles que s’inspiren al ritme de la guitarra. El cant i la música es fiquen dins el seu cos i es converteixen en moviment, donant ales a l’ànima flamenca.

Aquest quadre ens mostra el flamenc com la màxima expressió musical de l’alegria. Sonia Delaunay va ser una dona artista que no va renunciar ni a l’art ni al paper volgudament assumit d’esposa i mare. Ella i el seu marit Robert van contribuir a portar l’art a diferents formats i àmbits de la vida quotidiana. Amb ells, el color no només va adquirir un gran protagonisme, sinó que va inundar els espais més íntims de la societat.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.