Hi ha un clar guanyador en aquestes eleccions federals. El seu nom és Olaf Scholz. Va aconseguir que el seu partit, l’SPD, tornara a respirar després d’anys d’incertesa. Ha assolit exprimir les seues possibilitats fins al punt que en unes setmanes podria ser escollit canceller. Ha ajudat el seu partit a ressuscitar. Alguns s’atreveixen a definir aquest fet com un miracle.
Com calia esperar, Scholz va reclamar la cancelleria el diumenge a la nit. «Els ciutadans volen un canvi. Volen que el pròxim canceller siga el candidat socialdemòcrata», deia mentre saludava els seus seguidors una hora després d’haver tancat els col·legis electorals.
Però també hi ha una altra persona que es considera guanyadora. Es tracta del democristià Armin Laschet, qui com a mínim pot reivindicar haver evitat una catàstrofe del seu partit, la CDU, sobre el qual es vaticinava una davallada històrica els dies previs a les eleccions. La CDU no s’ha trencat, els seus votants no han baixat del 20% i, per tant, manté oberta la possibilitat d’una coalició amb el lideratge del partit que ha dominat la política alemanya els darrers quinze anys.
Laschet també afirma que pot liderar el Govern. «Un vot per la CDU és un vot en contra d’un govern d’esquerres. Ho farem possible sota el nostre lideratge», deia Laschet mentre saludava, també, els seus seguidors.
Una nova etapa
Hi ha un estancament polític, tal com es va fer evident a finals d’aquesta atípica campanya electoral. Ningú no és clar guanyador de les eleccions, ningú no està cridat a formar govern de manera automàtica. Alhora, l’elecció també va regalar sorpreses: el Die Linke ha fet el pitjor resultat en molt de temps i l’AfD, l’Alternativa per Alemanya, també ha quedat molt per sota del seu resultat del 2017.
Els alemanys tenen clar des del diumenge a la nit que queden dies i setmanes difícils per davant. Durant aquest període s’exploraran i negociaran diverses possibilitats per fer Govern.
Perquè aquest també és un dels missatges que deixa aquestes eleccions: l’era dels partits forts està arribant al seu final. I amb això, s’extingeix l’època de l’alternança sòlida integrada pels socialdemòcrates de l’SPD i pels democristians de la CDU. En el futur governaran, almenys, tres actors. La recerca d’un compromís serà tota una aventura. La democràcia alemanya veurà tremolar els seus principis d’estabilitat durant les properes setmanes. El país té per davant una dura lluita pel poder. Qui té més probabilitats d’aconseguir els suports per formar govern?
Quan els primers pronòstics es van veure reflectits a les pantalles el diumenge a les sis de la vesprada, l’aforament de la seu de l’SPD a Berlín es va omplir de gom a gom. Fins i tot els empleats no hi cabien. El ministre de Relacions Exteriors, Heiko Maas, se situava a la part de dalt observant la celebració. No havia vist mai tanta alegria i felicitat a la seu del partit –que duu el nom de l’històric Willy Brandt– des de feia molt de temps.
El director de la campanya socialdemòcrata, Lars Klingbeil, i el publicista Raphael Brinkert, estaven abraçats. «Sí!», cridava Brinkert, qui per la vesprada havia assegurat, una vegada arribats els primers pronòstics, que «fa un any vaig dir als dirigents de l’SPD que volíem guanyar i la resposta d’Olaf va ser clara: ‘jo també’».
«Ja he rebut felicitacions d’amics i conegut que mai abans no havia rebut», deia un empleat veterà de la seu de l’SPD. Fins i tot Ralf Stegner, membre del partit a Schleswig-Holstein, celebrava el la victòria després d’haver-se mostrat pessimista. «És un gran èxit per a nosaltres i un desastre per a la CDU. Aquest és un mandat governamental que ha de ser clarament per a l’SPD i per a Scholz».
La primera extrapolació confirma l’èxit dels socialdemòcrates, però evidencia com de disputada serà la carrera a la cancelleria. Finalment, quan apareixia el candidat, es veia un guanyador gens eufòric, cosa que no li convé. Scholz donava les gràcies als seus votants i deia, amb cautela: «esperem el resultat final. Després ens posarem a treballar». Eren paraules que suggerien que aquella nit seria distinta a una nit electoral normal. Britta Ernst, la seua muller, estava amb ell a l’escenari.
En canvi, l’ambient a la Konrad-Adenauer-Haus, la seu de la CDU, era totalment distint. El que ha passat aquest diumenge per als democristians és un desastre històric. El fet que la CDU i la CSU –els seu partit germà a la regió de Baviera– es mantinguen molt per sota del 30% del vot no s’havia donat mai a la història de la República Federal Alemanya. El resultat és comparable a la gran derrota de l’SPD el 2009, quan va caure d’un 34% a un 23% del vot. Va ser l’inici d’un llarg període de patiment per als socialdemòcrates. Armin Laschet, candidat, és el principal responsable de la davallada de la CDU.
D’acord amb la lògica habitual de la política, la seua carrera hauria d’haver acabat durant la mateixa nit electoral. Però en canvi, Laschet va reclamar una fórmula de govern amb els democristians encapçalant-lo. En un primer moment ningú no contradeia la seua proposta a la seu del partit. Laschet fins i tot s’animava mentre el seu públic l’escoltava bevent cervesa. L’ambient era del tot inquietant, com si la seu d’aquest partit estiguera en una galàxia distinta a la resta de la república alemanya.
Però l’aparició de Laschet no és només el resultat de la seua gestió política. Hi ha un càlcul clar i contundent darrere de tot això.
Podrà Laschet ser canceller?
El candidat de la CDU s’havia reunit a les cinc de la vesprada, una hora abans dels primers pronòstics electorals. Els resultats d’aquestes enquestes havien estat circulant entre els partits des de feia temps. La catàstrofe era fàcil de pronosticar.
Podrà Laschet refer-se del seu desastre? No hi ha res clar. En primer lloc, és fins i tot qüestionable que la CDU done suport a l’SPD. La reunió es va celebrar massa prompte com per plantificar un atac frontal.
Com sempre, també hi ha una qüestió de gestió de les expectatives. Tot dependrà de l’aritmètica entre partits. En la seu de la CDU el desastre no es titlla com a tal: si es prenen com a base els pronòstics de les últimes setmanes i mesos, les expectatives s’han superat. És tot un intent de canviar la realitat, de reinterpretar l’accident i d’intentar que aquesta derrota es transforme una victòria final. Ho aconseguirà?
El thriller electoral és imprevisible. Tots hauran de fer esforços per arribar a la cancelleria. Si el resultat haguera estat més clar, Friedrich Merz o Norbert Röttgen, per exemple, podrien haver parlat durant les primeres hores. Es tracta de dos dirigents de la CDU que van competir amb Laschet en la carrera a la candidatura del partit. Ells mateixos podrien haver dit que el desastre, amb ells, no s’hauria produït.
O Jens Spahn, qui s’ha alineat amb Laschet. Va seguir la fase final de la campanya electoral amb distància. Ja no connecta amb el candidat, però en comptes d’oposar-se a la continuïtat de Laschet com a líder de la CDU, ara toca esperar. Ja ho va dir a Der Spiegel: «Armin Laschet ha lliurat una gran batalla durant les últimes setmanes. Ara estem pràcticament empatats amb l’SPD. Algunes persones descartaven aquesta possibilitat. Volem continuar liderant el Govern».
La CDU és una màquina de generar èxits. Mentre existesca la més mínima possibilitat d’ocupar la cancelleria, Laschet serà recolzat i el partit farà els càlculs necessaris. Fins i tot la CSU, qui s’ha burlat força del candidat a canceller durant els últims dies, es mostra, en principi, conciliadora. Abans de la campanya, el partit bavarès havia expressat públicament que una CDU en segon lloc no podria accedir a la cancelleria sota cap circumstància. Ara, de sobte, ja no es parla d’aquesta premissa. L’empat tècnic tanca files, malgrat la davallada. Almenys durant aquestes primeres hores.
També es pot llegir aquest resultat electoral de la següent manera: els votants ja no volen que un únic partit determine el rumb del país. Els votants han triat una ambigüitat difícil.
El resultat fa pensar, fins i tot, que els ciutadans no volen que cap dels competidors puga governar sense ser molestat. Com si els Lindner i els Barbocks, els Laschet i els Scholz hagueren de cuidar-se mútuament. Cal control polític. Cal equilibri polític.
Parlem, per tant, d’un vot pel control mutu, i alhora d’un vot que expressa desconfiança. Cap dels candidats no ha rebut vots suficients com per interpretar-los com una expressió de gran confiança pública.
Amb aquestes eleccions, Alemanya també s’ha distanciat dels seus polítics. Almenys d’aquells que van ser escollits pels partits com a candidats.
Per als votants, aquest resultat significa que hauran d’esperar encara més fins tindre un nou govern. Les possibilitats són tan variades que el futur cap al qual es dirigirà el país no està gens clar.
Només hi ha una cosa segura: el poder real resideix ara en Els Verds i en els liberals de l’FDP. Seran els reis del nou Govern, perquè formarien part d’una de les dues aliances que es consideren les més probables després d’aquestes eleccions. Una seria l’anomenada coalició Jamaica, que uniria la CDU –de color negre–, els Verds i els liberals de l’FDP –de color groc–, tal com s’havia explorat durant un temps abans del fracàs d’aquesta alternativa el 2017. També és possible l’anomenada coalició semàfor, formada per l’SPD –de roig–, pels Verds i per l’FDP.
Només hi ha una tercera opció possible si es fa cas de la matemàtica. Seria la reedició de la gran coalició. Després de vuit anys d’agonia política, l’últim bocí d’optimisme pragmàtic per fer possible aquest matrimoni de conveniència també ha desaparegut. Els dos socis ja van deixar clar durant la campanya electoral que no tenien ganes de continuar treballant junts, i menys encara com a soci menor.
Aleshores, arribarà una aliança liberal-conservadora amb una capa de pintura verda? O una nova edició del Govern entre roigs i verds amb el topall dels liberals?
L’actitud dels Verds: allò que importa
El líder dels liberals de l’FDP, Christian Lindner, va assenyalar al principi de la campanya electoral que podia imaginar una aliança amb el candidat democristià, Laschet. Ambdós són amics i tenen bona sintonia. Els dos partits han treballat junts a Renània del Nord-Westfàlia amb Laschet com a president durant quatre anys, i les negociacions de la coalició s’han desenvolupat en gran mesura sense problemes. En termes de contingut, liberals i democristians també estan a prop: no volen cap augment dels impostos, aposten per una economia que depenga de les empreses tecnològiques i veuen amb bons ulls la generalització dels aerogeneradors i les plaques solars per garantir la protecció climàtica.
Aleshores, la clau estarà en l’actitud dels Verds. Si bé Annalena Baerbock, candidata ecologista, va assegurar recentment que es troba més a prop del programa de l’SPD, Robert Habeck, l’altre líder del partit, no ho té tan clar. L’última vegada que va seure amb Lindner en el programa d’entrevistes ‘Anne Will’, el discurs va estar marcat per la cortesia i per certa comprensió mútua. Al mateix temps, també van quedar clares les seues diferències sobre les idees que tenen en matèria d’impostos, deute i inversions. Lindner i Habeck estan interessats en el ministeri d’Hisenda, un desig que no és cap secret.
Fins i tot si els Verds estigueren en una posició difícil per fer una aliança jamaicana amb CDU i FDP, això els podria donar un avantatge: en les negociacions podrien exigir les concessions necessàries a preus elevats, amb dret a tants ministeris com fora possible, com ara el ministeri de Protecció del Clima que estan sol·licitant.
Alhora, l’amor expressat entre liberals i democristians no ha de ser, necessàriament, etern. La CDU s’afebleix davant el seu fracàs; i el seu partit germà, el bavarès CSU, tornarà a ensenyar les seues armes, amagades de manera forçada durant la campanya electoral. I qui vol formar una coalició amb un canceller considerat públicament com un perdedor, que ha arrossegat la CDU a la depressió més profunda de la seua història?
Els liberals es pregunten si el candidat a canceller de la CDU té el poder necessari al si del seu partit com per negociar i implementar les seues possibilitats. En la campanya electoral, el candidat dels liberals, Lindler, va titllar els socialdemòcrates, senzillament, com a insegurs. Aquest adjectiu es podria revertir amb l’èxit de Scholz, qui amb el seu resultat té més garanties per explorar una fórmula de govern.
És aquesta, exactament, l’aposta de l’SPD. Durant el període previ a les eleccions, les seues estratègies es basaven a encertar el missatge durant la nit electoral. Qualsevol partit amb resultat d’èxit, qualsevol formació amb pes ascendent al si de l’electorat, podria ser vàlida per explorar una coalició. I aquests tres partits són els socialdemòcrates, els liberals i els Verds.