EL TEMPS DE 'MÈTODE'

Els gavians reduiran la dieta d’abocador i es faran més urbans

En les últimes dècades els gavians de potes grogues s’han alimentat cada vegada menys de preses marines i cada cop més de restes de menjar en abocadors i indústries càrnies, segons un estudi de la Universitat de Barcelona i l’IRBio (Institut de Recerca de la Biodiversitat). Ara, les directives europees que restringeixen l’abocament de residus orgànics als abocadors i prohibeixen els descarts marins de la pesca obligaran els gavians a centrar-se encara més en invertebrats terrestres de camps de conreu o a acostar-se a les ciutats.

 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Un tractor llaura un camp de l’Empordà. Un munt de gavines el segueixen escatainant. A mesura que les arades solquen la terra, els gavians de potes grogues s’hi llancen per tal de pescar cucs entre els terrossos. Com si el camp fos la mar i el tractor una barca que torna al mar els peixos que no són rendibles, les gavines hi van darrere per llançar-se sobre el deixant del tractor a la recerca de petits invertebrats.

Aquesta imatge, que ja és habitual en camps de l’Empordà o del delta de l’Ebre, serà més i més comuna en les comarques litorals en un futur. La raó és que les gavines més comunes al nostre país, els gavians argentats de potes grogues (Larus michahellis), tindran més dificultats per accedir a recursos que ara representen bona part de la seva alimentació —els abocadors i les restes de les indústries càrnies— o que l’han representat en el passat —els descarts de les barques de pesca— com a conseqüència de sengles directives europees: una, que obliga a reduir tant com sigui possible l’abocament de productes orgànics, i una altra que ja prohibeix llençar al mar els rebuigs de la pesca.

De fet, els últims estudis sobre l’alimentació dels gavians de les illes Medes —una de les dues grans colònies de gavians, amb el delta de l’Ebre— indiquen que aquestes aus ja estan cobrint part de la seva alimentació amb els cucs i insectes dels camps de cultiu. I això anirà a més. Ho afirmen a EL TEMPS dos dels científics que signen l’últim estudi sobre el tema, publicat al juliol a la revista Ecological Indicators, Jazel Ouled-Cheikh i Raül Ramos, tots dos investigadors de la Universitat de Barcelona i de l’IRBio (Institut de Recerca de la Biodiversitat).

Aquest estudi, que també signen científics de l’Institut de Ciències del Mar, de l’IRTA i del Centre de Recerca en Sanitat Animal (CReSA), és l’últim d’una sèrie de recerques que va emprendre Raül Ramos el 2004, quan va començar la seva tesi doctoral. Raül Ramos explica a EL TEMPS que estudien “el que mengen els gavians, no només directament a través dels regurgitats, sinó també, i sobretot, a partir dels isòtops estables, de la ràtio isotòpica entre determinats elements químics que queda fixada i que els animals dipositen a les plomes”. Segons Ramos, “sobre la base d’aquestes dades podem inferir si la dieta és més marina, més terrestre o prové majoritàriament d’abocadors”.

Per assegurar-se que els gavians no han menjat en un altre lloc, els científics analitzen només les plomes de polls de gavians que estan a punt de volar. Això garanteix “que els pares els han estat donant els aliments in situ a les illes Medes”. Per tant, els aliments venen d’una àrea d’uns 50 km al voltant de les Medes.

Durant els gairebé disset anys que s’estan fent aquestes anàlisis, els científics ja han registrat diferències en la forma d’alimentació dels gavians: “En aquest temps —diu Ramos— ja s’adverteix un canvi gradual: una reducció del consum de preses marines”.

Una de les novetats de l’estudi que ha liderat Jazel Ouled-Cheikh ha estat comparar les mostres actuals amb mostres recuperades de dos museus, el Darder de Banyoles i el d’Història Natural de Barcelona. El primer va cedir una mostra de ploma de poll de gavià de les Medes de 1916 i el Museu d’Història Natural, una del 1993, també de poll de gavià de la mateixa ubicació. Aquí les dades són molt significatives, segons Ouled-Cheikh: “En concret, la dieta del gavià ha passat de basar-se, el 1916, en un 70% en contribució marina —peixos, principalment—, fins a uns valors de prop del 30% en l’actualitat”. Per contra els “elements procedents d’abocadors (productes carnis i altres restes), era relativament baixa el 1916”, però va anar creixent “durant la dècada dels noranta fins a estabilitzar-se al voltant del 50% en l’actualitat”. Per tant, ara la meitat de l’alimentació dels gavians depèn d’aquests rebuigs de carn.

Polls de gavià del Centre de Recursos de Biodiversitat Animal (CRBA) de la Facultat de Biologia de la UB // RAÜL RAMOS

Ramos reconeix que la ploma del Museu Darder “es tracta d’una mostra només [del 1916] i això no permet treure grans conclusions, però l’anàlisi d’aquella mostra indica molt clarament que la dieta majoritària d’aquell animal havia estat marina, i això és un resultat que actualment ja no s’observa en cap animal de les illes Medes”.

Pel que fa als invertebrats terrestres, aquest element de la dieta s’incrementa molt en les últimes dècades fins a assolir el 30% de la dieta dels gavians, segons Ouled-Cheikh.

Aquest últim estudi encara incorporava una altra novetat que ha permès afinar més en la ubicació dels abocadors que els gavians freqüenten. “Hem fet —explica Ouled-Cheikh— dos tipus d’anàlisis. Una és la dels isòtops. Depenent de com son les ràtios dels isòtops estables —a través d’una sèrie de models— podem establir d’on venen”; si són carn, peix o insectes. Però, a més a més, aquest cop van fer “unes anàlisis complementaris utilitzant dades de GPS i superposant-los amb capes d’usos del sòl”. Això ha permès descobrir una font d’alimentació desconeguda fins ara. “Amb el GPS vam poder veure on es produïen les concentracions de localitzacions d’aquests gavians. Així vam poder trobar en molts casos que les concentracions es trobaven en llocs on hi havia indústria càrnia”.

Els investigadors han detectat que els gavians visiten regularment els polígons industrials de l’Empordà on hi ha les indústries càrnies, tot i que no han visitat les zones d’on concretament treuen l’aliment. “S’ha d’investigar el tema de les indústries càrnies —afirma Ramos—, perquè el que no sabem in situ és d’on treuen aquests recursos. El cert és que els gavians van allà on són les indústries. No sabem si és que aprofiten algunes restes que queden per allà; no sabem si aquestes indústries tenen les restes obertes i els gavians se les poden endur; no sabem quin és el tractament que en fan. Sabem que les restes haurien d’estar tapades i la llei els obliga que se’n desfacin d’una manera determinada, però els gavians hi van regularment”.

Raül Ramos (esquerra) i Jazel Ouled-Cheikh, dos dels autors de l'estudi, tots dels de l'IRBio de la UB. 

El futur de la colònia

La colònia de gavians de potes grogues de les Medes és la més important del Principat, amb la del delta de l’Ebre, que en un temps es va formar amb individus que fugien de les Medes, degut a matances controlades —per una superpoblació que va fer témer que els gavians poguessin transmetre malalties als humans. Segons Ouled-Cheikh, “cap als anys seixanta [del segle XX] eren unes 6.000 parelles; va augmentar fins als 14.000 als noranta; llavors hi va haver aquesta època de sacrificis entre 1992 i 1996, i va disminuir fins a les 5.000. Des de llavors ha anat fluctuant”.

Les fluctuacions tenen molt a veure també amb els canvis de l’entorn i especialment amb els que protagonitzem els humans.

Com recorda Raül Ramos, al començament, els gavians “eren depredadors i es trobaven dalt de tot de la xarxa tròfica”, però, quan els recursos pesquers es van reduir, les barques de pesca van oferir un nou recurs amb els seus descarts. “Si s’aprofitaven dels peixos que llençaven o dels abocadors és perquè no hi havia un altre recurs”. Ramos admet que els gavians “no són grans pescadors, comparats amb altres aus marines com les baldrigues o els albatros, que són més propensos a pescar activament, tot i que també capturaven preses. Arran que la població d’aquests peixos es reduís molt arran dels descarts marins, es van especialitzar en aquest tipus de recurs”.

El fet és que l’estudi de l’alimentació dels gavians ha demostrat la seva plasticitat a l’hora de buscar uns recursos o uns altres. Amb els estudis del 2020, els investigadors, fins i tot, han apreciat les conseqüències de la pandèmia de la COVID-19. “Hem vist també l’efecte del confinament en la seva alimentació. S’ha notat el fet que els pescadors no sortissin a pescar. Els hem d’acabar d’estudiar a fons, però s’aprecia una reducció del consum de preses marines durant el 2020. Si abans ja era baix —al voltant del 20% o el 15%— es va reduir fins al 5% durant el confinament. I en aquesta colònia concreta va augmentar molt el consum de recursos terrestres (els cucs i invertebrats). Fruit del confinament es van veure forçats a buscar altres recursos”. Ara Ramos i Ouled-Cheikh volen investigar si això “ha tingut algun impacte en l’èxit reproductor dels gavians, perquè no és el mateix menjar sardines que cucs”.

Per això els investigadors no dubten que l’esmentada directiva sobre abocadors (la 1991/31/CE) i el reglament sobre descarts marins (2019/1241) tindran conseqüències sobre la colònia de les Medes i la seva alimentació, que possiblement se centrarà més en els invertebrats terrestres i en les ciutats. “Són oportunistes i tenen una dieta molt plàstica —adverteix Ramos—; segur que els gavians s’adaptaran a nous recursos. Possiblement el nombre de parelles reproductores de les grans colònies es reduirà o es dispersarà en l’espai i sabran explotar els recursos dels quals disposin, com està passant a la ciutat de Barcelona, on no és estrany veure-les agafant un entrepà de les escombraries o matant coloms. Tots aquests recursos, en teoria, estan disponibles i els gavians s’adaptaran per treure-hi rèdit”.

Per això, com apunta una altra de les investigadores de l’estudi, Marta Cerdà, de l’IRTA-CReSA, “És essencial continuar el monitoratge de la colònia de gavians de les illes Medes, que és una de les més importants del Mediterrani”, i fer-ho tenint “en compte tant els hàbits alimentaris d’aquesta població de gavians com els desplaçaments dels exemplars (mitjançant aparells GPS, per exemple), i també l’estudi del seu paper com a reservori de microorganismes patògens que poden transmetre”. Només així, afirma Cerdà, “podrem disposar de dades científiques de qualitat per conèixer les raons que empenyen aquesta espècie a interaccionar cada cop de manera més intensa i propera amb la societat humana, i tots els riscos associats que això implica”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.