El bacallà és força present en la literatura i el cinema. No és estrany, perquè amb el seu “descobriment” al segle XVI aquest peix salat va protagonitzar una revolució alimentària. A l’època de Miguel de Cervantes, a principis del XVII, el bacallà ja tenia carta de naturalesa a Castella −i probablement a Catalunya i al País Valencià, on hi trobem les primeres cites−, com ho prova un episodi d’El Quixot (1605): “A dicha, acertó a ser viernes aquel día, y no había en toda la venta sino unas raciones de un pescado que en Castilla llaman abadejo, y en Andalucía bacallao, y en todas partes curadillo, y en otras truchuela. Preguntáronle si por ventura comería su merced truchela, que no había otro pescado que dalle a comer [...] Pusiéronle la mesa a la puerta de la venta, por el fresco, y trújole el huésped una porción del mal remojado y peor cocido bacallao y un pan tan negro y mugriento como sus armas”. Cervantes ens mostra un bon coneixement gastronòmic del tema. A la seva altra obra Rinconete y Cortadillo (1613) també l’esmenta. A la novel·la picaresca anònima La vida y hechos de Estebanillo González (1646) es diu: “Yo, por no dejar a mi amo sin comer, ni hallar por mis dineros con que encubrir el robo marítimo, arrimé al fogón la piñata llena de tajadas de bacallao”.
Tal com explica l’escriptor Ángel Muro al seu llibre de cuina El Practicón, de 1893, Benito Pérez Galdós, un dels escriptors espanyols més populars del seu temps, que a més era diputat, cuinava al “salón de Conferencias del Congreso” un bacallà gratinat de la senyora gaditana Carmen Sánchez, que portava el seu nom. Pérez Galdós tenia correspondència amb el gran novel·lista català Narcís Oller, que també parla del bacallà, i a qui Galdós li retreia que escrigués en català i no en la llengua de l’imperi. A Rurals i urbanes, Narcís Oller escriu: “tenim un bon cunir i ens procurem donar bona vida, vaja! […] però, ja veurà, sempre tenim o colomins, o perdius, o bé un parell de pollastres, o bé becada, o bé faisan… Això a més del bistec i del filet i d’algun plat de verdura o d’ous. Perquè d’ous i de verdura també en fem algun cop que altre, suprimint, per descomptat, mongetes, que a casa no en deixem entrar, com tampoc bacallà; perquè al Gomis, sap?, ni a mi, certes menges no ens agraden”. Ambientada en l’òrbita de la burgesia, mostra el menyspreu social d’aquesta classe envers el bacallà.
Josep Pla, l’escriptor de gastronomia més important d’Europa, a El que hem menjat (1972), diu: “El bacallà compleix amb la seva obligació fins i tot després d’haver estat convertit en mercaderia ressecada, fibrosa i momificada. El bacallà és susceptible de ressuscitar, cosa que no sol pas ésser gaire corrent ni donar-se amb excessiva freqüència”. En altres textos, fa més esments del bacallà i de plats que l’inclouen, com ara el niu. Agustí Calvet Gaziel, a Sant Feliu de la Costa Brava (1963), rememora el peixopalo: “Però la catàstrofe absoluta ha estat la del peixopalo. La gent que no n’hagi tastat, quan era la menja usual i la més barata dels pescadors i altra gent humil de la Costa Brava, ha perdut la noció d’una de les coses essencials del món de la nostra cultura mediterrània −arreu tinguda, i amb raó, per la primera de totes. Un bon plat de peixopalo, tal com es menjava diàriament a totes les tavernes i taules pobres de Sant Feliu −després d’haver estat fent xup-xup, amb les corresponents patates, durant hores i hores, dins una cassola com una pica de batejar i damunt un foc de brasa lenta; i un cop fuetejat, a darrera hora, amb un toc només de bitxo coent− donava de la realitat de la vida una coneixença substanciosa i directa, només comparable a la que en donen les més altes concepcions de la saviesa humana. I avui, el peixopalo, integralment l’hem perdut! No n’hi ha ni per remei; i quan per atzar en podeu trobar una mica, només per una sola cassolada, llavors us manquen les tripes, que li són tan necessàries com a nosaltres les que diuen que portem a dins”.
Sobre el niu també n’han escrit, entre altres, els escriptors Manuel Vázquez Montalbán, Eliane Thibaut Comelade i Narcís Comadira. A Reflexiones de Robinsónante un bacalao, de Manuel Vázquez Montalbán, un bisbe gurmet naufraga en una illa deserta. El corrent li portarà una caixa de 20 bacallans i, mentre encén un foc per poder cuinar-los, pensa en totes les maneres possibles de poder-lo guisar.
En altres literatures destaca Rudyard Kipling amb la seva novel· la Captains courageous (1897), Capitans valents (traducció catalana). Narra la història de Harvey Cheyne, un ric adolescent nord-americà que cau al mar des d’un luxós transatlàntic i és salvat per un vaixell de pesca de bacallà. Al llarg de més de tres mesos treballarà amb un grup de bacallaners. S’hi descriu la pesca i salaó del bacallà. En una de les aventures d’El capità Fracasse, de Théophile Gautier, ambientada a la França a l’època de Lluís XIII, explica la història del jove baró Sigognac, descendent d’una família noble. Un dia decideix aprofitar el pas d’una companyia d’actors per anar a París i demanar ajuda al rei. Durant un dels molts episodis d’aquesta història, ens defineix el bacallà no com a un plat vulgar, sinó com un element que pot esdevenir un requisit si es cuina correctament. Al best-seller de Dorothy Dunnett The Covenant of Lions, ambientat en el moment de la guerra de les dues roses, hi ha una descripció llarga i detallada de la pesca als mars del nord i de l’emergent comerç de bacallà. El periodista Paolo Monelli no podia deixar de ser tingut en compte a Il ghiottone errante, un viatge gastronòmic per Itàlia, amb els menjars italians més típics, inclòs el bacallà. També se li han dedicat diverses biografies, com ara A biography of the fish that changed the world (El bacallà, biografia del peix que va canviar el món), escrita per Mark Kurlansky; i Nel segno del baccalá (En el signe del bacallà), de Flavio Birri i Carla Coco.