Pere Aragonès mira a banda i banda i amb prou feines troba res a què agafar-se. Els pocs ponts que li resten per bastir la seva aposta política els aguanten els seus. Amb afany, voluntariosament, i amb la força que els dona ser la primera força independentista, això sí. Als altres costats, però, no sembla que ningú estigui disposat a sostenir-los amb massa il·lusió. Tampoc a afonar-los, per por a que els efectes col·laterals se l’emportessin per endavant. Però, sens dubte, no s’hi esmercen tant com els republicans desitjarien.
A una banda d’un dels ponts, el que mena a Madrid, s’hi troba el Govern de l’Estat espanyol que lidera Pedro Sánchez. Un executiu que governa, com és sabut, gràcies al suport parlamentari d’Esquerra Republicana. A canvi, PSOE i Unides Podem paguen el preu d’haver de sostenir l’arxiconeguda taula de negociació (o de diàleg, això va per barris) per resoldre el conflicte polític entre Catalunya i l’Estat. Només el sol fet de mantenir la taula ja els suposa un cost considerable si es pensa en l’electorat que disputen amb la dreta a l’Estat espanyol. Ho saben, i per això s’afanyen a demostrar que mai no aniran més enllà del diàleg. «Ni l’amnistia ni el referèndum son possibles, la societat catalana no pot patir més fractures», s’afanyava a afirmar el president espanyol després de la reunió de la taula de negociació del passat dimecres. Control de danys.
En un altre dels ponts, a l’extrem contrari, s’hi troba Junts per Catalunya. Soci de govern dels republicans, va firmar el pacte de legislatura arrossegant els peus i acceptant, sense creure-s’ho, dos anys de marge perquè la taula de negociació doni resultats. És el seu preu per seguir governant, tot i no gaudir de la Presidència. A l’hora de la veritat, però, se’ls fa impossible defensar una cosa en la que no hi confien, encabida a la força en el seu full de ruta com un impàs de dos anys. Així, per poc que se’ls escalfi la boca, cauen les crítiques a la taula de negociació i la distància entre els socis de govern, ja prou tocada de per si, s’eixampla una mica més. És, però, també una manera que tenen al partit del president Puigdemont de recordar al seu electorat que ells no son “els de la taula de diàleg”. No, com a mínim, d’aquesta manera. Control de danys.
Tots dos, Junts i PSOE, saben que el president Aragonès necessita mantenir drets els ponts per poder mantenir viu el seu relat. Per això juguen a tombar-li la taula i comprovar fins on poden arribar abans que petin els republicans. Al cap i a la fi, de tots tres, ERC és qui té més a perdre: una Presidència de la Generalitat que no tenien des dels temps de la República. La vulnerabilitat del poder.
Per això, Sánchez va demorar fins a l’extrem el tancament dels detalls de la taula de negociació, no va confirmar la seva presència fins al darrer segon i va excusar-se de ser a la taula de negociació, resolent-ho amb una reunió prèvia amb Aragonès i marxant després, igual que faria el seu homòleg català per protocol. No era pas que el president espanyol tingués presa, no. De fet, després va anar a prendre un cafè tranquil·lament amb el cap de files dels socialistes al Parlament, Salvador Illa. De nou, relat i la seguretat de tenir la paella pel mànec.
Pel seu compte, Junts per Catalunya va demorar i designar a última hora una delegació per a la taula de diàleg incòmoda per a Aragonès. Escollint noms que no eren de consellers, quan feia setmanes que el president català i la portaveu del govern –Patrícia Plaja– havien afirmat a la premsa que la trobada seria entre membres dels executius, sabent que era l’única via per garantir que la reunió fos d’alt nivell també per l’altra banda. De Junts esgrimeixen que no hi havia pas cap acord i que estaven en el seu dret de proposar Jordi Turull, Jordi Sànchez i Míriam Nogueras, a banda del vicepresident Jordi Puigneró.
Com a mínim, però, feia dues setmanes que sabien de les voluntats d’Aragonès, encara que fos pels mitjans. De fet, des d’ERC també s’havien fet resò les darreres setmanes de filtracions procedents de Junts, que proposaven consellers per ser a la taula. Amb tot, cal tenir en compte que el ferro polític dels de Puigdemont, a diferència del que passa amb ERC, no és al si del Govern, on bona part dels consellers designats per Junts no tenen carnet del partit, sinó només a l’estructura de l’organització. Això feia que als de Junts els calgués optar per gent de fora de l’executiu si volien dotar de pes orgànic la seva representació a la taula.
Es tractava, doncs, d’un nou tour de força entre els sempiterns enemistats socis de Govern. La culminació de tot un estiu en què diferents líders de Junts –i també de la CUP– han posat en dubte els dos anys de marge per a la taula de negociació acordats en el pacte de govern. Un jardí que Sánchez adobava en acabar la taula de negociació de dimecres passat, fent saber que potser caldria més temps. Esquerra Republicana sua per mantenir els ponts.
Per molt que s’hi juguin, però, l’estoïcisme té límits i, després de la proposta de representants per a la delegació de Junts per Catalunya, Pere Aragonès va decidir plantar-se i deixar fora de la taula de negociació els seus socis de Govern si no designaven consellers per assistir a la taula. Una concessió que els puigdemontistes no es van plantejar acceptar en cap moment. L’obertura d’una crisi de Govern en majúscules. La primera gran crisi d’aquest executiu
Un atreviment que comportava riscos per a Pere Aragonès, però que fins a cert punt també es pot interpretar com una actuació coherent amb la lògica de control de danys. Els perjudicis per Esquerra Republicana, a mig i llarg termini, són clars.
D’una banda, a Junts per Catalunya ja no li calen més arguments per no apostar ni posar un bri d’esforç en la taula de negociació. Dijous passat, la portaveu de Junts, Elsa Artadi, rebutjava que hi hagués una crisi de Govern. De fet, des de Junts en cap moment han pensat en sortir de l’executiu, però assegurava que, «clarament, queda molt tocat l’element central que posa Esquerra sobre la taula». Una taula de diàleg que, segons Artadi, ha acabat esdevenint una taula «dels mateixos partits que acorden coses a Madrid». No els cal trencar el Govern, només marcar la distància suficient per no ser al mateix sac que ERC, per molt que pesi a Aragonès.
A l’altre front, els socialistes es freguen les mans amb la picabaralla interna entre independentistes, que els permet treure’s responsabilitats de sobre. De fet, un cop emergida la discrepància entre Junts i ERC, es van afanyar a insistir en la necessitat d’una taula de diàleg entre catalans –una de les peticions recurrents del PSC, tot subratllant que no hi ha acord ni al si de l’executiu. Furgar en la ferida els beneficia, i per això de seguida van optar per posicionar-se al costat d’ERC en la polèmica sobre si calia que la taula fos formada exclusivament per consellers. Tot el que sigui posar terra pel mig entre els dos socis catalans serà una fita per als de Pedro Sánchez.
Per més inri, mentre tot això passava, a les portes del Palau de la Generalitat, la CUP i la resta de l’Esquerra Independentista protestaven contra la celebració de la taula de diàleg. A més, l’endemà, Carles Riera, portaveu dels anticapitalistes, posava en dubte el suport del seu partit als pressupostos si el Govern no avançava significativament en allò acordat i seguia apostant pels Jocs Olímpics d’Hivern.
Tot plegat, un còctel que pot acabar sent explosiu si no es calmen els ànims abans del debat de política general previst per la darrera setmana de setembre. Aragonès, per si de cas, es prepara per entomar els cops.
El primer gest, cridar a files al vicepresident Puigneró l’endemà de la taula de negociació per intentar tancar la crisi i demanar lleialtat als socis. Certament, però, el problema més gran del president està a fora de l’executiu. Els consellers de Junts tenen un pes orgànic relatiu, a excepció de Puigneró, cosa que fa que els embats polítics arribin sobretot del pinyol del partit, comandats per Jordi Sánchez.
A Esquerra Republicana, i especialment a Pere Aragonès, els toca ara mesurar fins a quin moment podran seguir apostant per una estratègia que se sustenta en uns ponts en els quals només ells creuen.
Molts soroll per tantes poques concrecions
La taula de diàleg, a efectes pràctics, va servir perquè els dos governs comencessin a concretar qüestions logístiques del funcionament d’aquest espai. El pacte és que les reunions siguin periòdiques i discretes. Un discreció que farà més difícil el retiment de comptes i contra la qual Aragonès va demanar concrecions. Des del PSOE també es va demanar no posar terminis estrictes. Més enllà de la metodologia i el calendari, des de la banda catalana es va insistir en què la taula havia de servir només per parlar de la resolució del conflicte polític a Catalunya. Tot plegat, avenços molt limitats pel rebombori que ha aixecat la celebració de la taula i tenint en compte que, com més s’acostin les eleccions a l’Estat espanyol, previstes pel 2023, menys interès tindrà Sánchez en fer-se fotos amb representants del Govern català.