Molts parlen del nou pare abat de Montserrat, Manel Gasch, com una persona amb vocació pastoral. Algú que prové del cristianisme de base i a qui li agrada el contacte amb la comunitat. Obert, progressista i compromès són altres paraules que se senten sovint quan es pregunta per ell.
Nascut a Barcelona l’any 1970, Manel Gasch i Hurios prové d’una família benestant del barri de Sant Gervasi de Barcelona. Els seus pares, Josep Maria Gasch i Angelina Hurios,eren persones implicades fortament en el cristianisme de base i l’antifeixisme. Tots dos van ser fundadors del Col·lectiu Ronda, una cooperativa d’advocats creada l’any 1972 que, tal com recull la seva web, en un inici es “dedicava fonamentalment a l’assessorament laboral i antirepressiu durant la dictadura”, i que amb els anys ha anat esdevenint un dels referents del món jurídic compromès amb els drets socials.
Un bagatge que tindrà un impacte directe en la formació del jove Manel Gasch. L’any 1993 es va llicenciar en Dret a la Universitat de Barcelona i, de seguit, va començar a preparar una futura carrera judicial. Un guió que canviaria de rumb l’any 1996, quan va decidir ingressar com a novici a l’Abadia de Montserrat.
Els camins de la fe cristiana, com és evident per algú que pren una decisió tan transcendent com fer-se monjo, tampoc li venien de nou. Ja de bon inici es vinculà, com ho feien els seus pares, a la comunitat de la parròquia de Sant Ildefons, també a Sant Gervasi. Allà va créixer participant i dinamitzant grups de joves i de pregària, i formant part de l’Agrupament Escolta i Guia Joan Maragall –que té els locals a la mateixa parròquia–, del que arribaria a fer de cap, nom que reben els educadors de lleure voluntaris a l’escoltisme. De fet, tant el pare com el germà també estaven estretament vinculats a l’escoltisme, i ell arribaria a ser cap d’agrupament al Joan Maragall.
En aquesta època és quan coneix a Mossèn Robert Baró, actual conciliari general de Minyons Escoltes i Guies. «Ens coneixem de quan anàvem a estudiar a l’hostatgeria de Montserrat». Van fer-se propers perquè tots dos compartien el compromís escolta i, entre altres coses, «l’afició per anar a Taizé».
Gasch, de fet, va arribar a formar part de l’equip d’acollida que organitza activitats i pelegrinatges vinculats a Taizé, comunitat monàstica ecumènica ubicada a la Borgonya francesa, que ha esdevingut un important punt de trobada de joves cristians d’arreu del món –a l’estiu poden arribar a aplegar-s’hi més d’un miler de persones– i que es caracteritza pel seu tarannà obert i l’aposta per l’austeritat, la pregària a través del cant i la vida en comunitat. «La gent de la nostra generació que buscava una experiència espiritual forta anava a Taizé. Té un estil molt auster que a ell el va marcar molt. En una època de poca diversitat, significava obrir-se a una experiència espiritual diversa. Compartim interès en descobrir com pensa, viu i prega l’altre per poder-ho fer plegats.», explica Baró. Afegeix, a més, que «a alguns ens va sorprendre que no es fes monjo de Taizé». Pel que fa a la faceta escolta, Baró recorda Gasch com algú «amb un principi de servei molt marcat, en això l’escoltisme el va marcar molt».
Certament, també és possible que el seu pas per Sant Ildefons marqués, anys més tard, el seu tarannà com a monjo. Es tracta d’una de les parròquies de Barcelona especialment significatives pel seu caràcter progressista i catalanista. A nivell històric, hi ha l’exemple del conegut afer Galinsoga. Era juny de 1959, en ple franquisme, quan l’aleshores director de La Vanguardia, Luís Martínez de Galinsoga, va decidir entrar a la sagristia de Sant Ildefons perquè el sermó havia estat predicat en català i va marxar de l’església renegant, amb la famosa frase “tots els catalans son una merda”. Els fets desencadenarien en una reacció contundent contra el diari i la destitució del director mesos després, esdevenint una de les fites del catalanisme en temps de dictadura.
La seva vinculació amb Montserrat arrencaria l’any 1996. Tot just el 29 de setembre, 25 anys exactes abans d’esdevenir abat. Tenia 26 anys. Aquell dia també es disposava a emprendre el mateix camí l’ara professor de filosofia de la Universitat de Girona, Oriol Ponsatí-Murlà, també exdirector de la Institució de les Lletres Catalanes. Tenia 18 anys i ho va deixar estar al cap de dos. «A diferència meva, havia viscut prou perquè ja no li rondés cap pardalet pel cap. Va escollir el moment adequat, el kairós, per fer el pas d'esdevenir monjo. Jove, però madur. Amb estudis universitaris però amb una enorme curiositat i capacitat intel·lectual que li va permetre llicenciar-se en teologia dogmàtica a la Universitat Gregoriana de Roma», relata.
D’en Manel Gasch d’aquellà època, Ponsatí-Murlà en recorda «especialment la seva sensibilitat social i la seva preocupació per convertir el dret en un instrument de justícia a favor dels més vulnerables» i «la naturalitat i la joia plàcida amb la qual l'ara pare abat Manel Gasch vivia la seva vocació». Aquest professor de l’UdG pensa que l’ara pare abat, «sens dubte, devia passar moments de tota mena interiorment, i sempre vaig pensar que si no me'ls revelava era perquè prou feina tenia a estar pendent dels meus i a acompanyar-me en les meves interminables crisis existencials. Durant dos anys es pot dir que em va fer no només de germà de comunitat sinó, sobretot, de germà gran».
Pel que fa als estudis a Roma, els va començar després d’iniciar els estudis de teologia a Montserrat i fer la professió monàstica el 1998 i la solemne l’any 2002. Més endavant, l’any 2011, seria ordenat sacerdot. També des de 2005, any en què va completar la llicenciatura de teologia, és professor a l’Estudi Filosòfic i Teològic de Montserrat.
La tria d’anar a estudiar a la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma, però, la va fer en contra de la recomanació d’un dels seus mestres a Montserrat, el monjo, antropòleg i pensador Lluís Duch. Així ho va explicar el mateix Gasch en un acte d’homenatge al savi celebrat a l’Ateneu Barcelonès: «París sempre serà París, però jo et recomano la Universitat Calvinista de Ginebra», li va dir Duch. «Vaig quedar totalment aterrit. El canvi de paradigma era immens. Vaig acabar a la Gregoriana, que no té intel·lectualment res a veure». Amb tot, l’elecció de Gasch es va decantar per una de les universitats més prestigiades, si al que ens referim és als estudis de teologia.
Un dels altre referents en els primers anys de Gasch al monestir va ser l’abat Cassià Just, que va ser el seu mestre de novicis. Bona mostra n’és el fet que el nou abat hagi decidit adoptar la seva creu pectoral. Un símbol que pot ser percebut com un gest d’estima personal, però en el qual alguns hi podrien cercar més interpretacions. Cassià Just fou l’abat responsable de cedir el monestir de Montserrat l’any 1970 als intel·lectuals que van protagonitzar la seguda al desembre d’aquell any en solidaritat amb els bascos processats pel judici sumaríssim de Burgos. Aquell es considera l’episodi prefundacional de l’Assemblea de Catalunya, constituïda al novembre del 1971 per bona part d’aquells activistes.
D’altra banda, en l’àmbit polític, l’any 2017, Gasch fou un dels 400 capellans catalans que van firmar una declaració defensant la celebració del referèndum de l'1 d'octubre. «És una persona molt compromesa amb la catalanitat i el que passa a Catalunya», relata Carles Armengol, president de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat.
Amb el pas dels anys i acabats els estudis, el pare Manel Gasch de seguida va començar a assumir responsabilitats a l’escolania. De 2005 a 2010 va ser prefecte de l’Escolania i des de 2011 fins la setmana passada era el majordom–administrador del Monestir. És a dir, una de les persones que els darrers anys ha estat governant de prop amb l’abat emèrit Josep Maria Soler, de qui és pròxim.
Un càrrec des del qual ha hagut de gestionar l’abadia en moments de dificultat econòmica, sobretot, per les conseqüències de la Covid-19, que han disminuït l’afluència de visitants a Montserrat. Una tasca amb la qual, segons fonts properes al monestir, se n’hauria sortit amb destresa i sabent cuidar els membres de la comunitat.
Dins de l’abadia se’l coneix per ser una persona amb una espiritualitat oberta i crítica, gens tradicional. Algú amb sentit crític, intel·ligent, preparat, afable i mel·lòman. Armengol afegeix que «és una persona de base, no ha fet carrera eclesiàstica ni és un catedràtic que surti a fer classes. És una persona molt pastoral, que acompanya la gent i sap estar a prop seu».
Els que el coneixen de fora també destaquen d’ell que és una persona «del seu temps», i ho exemplifiquen amb el fet que Gasch és coautor del llibre ‘Administrar assenyadament’ (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2018), on parla de l’aplicació de la regla de Sant Benet al món del management. Entre els altres signants, hi ha el pare Ignasi Fossas, un dels altres noms que havien sonat per substituir l’abat Soler.
Baró també en destaca la «profunditat espiritual», i apunta que es tracta d’una persona «profunda i recta» que, «abans de fer qualsevol cosa, la pensa bé i sempre tria no allò que li ve de gust, sinó allò més just». D’altra banda, exposa que és algú «profundament compromès amb el Concili Vaticà II i amb una Església molt oberta a Catalunya. Una Església amb una identitat molt clara i que la vol oferir, però des de la pluralitat i la voluntat d’acollir i fer servei».
Una voluntat d’acollir que va ser un dels elements centrals del breu discurs que va llegir després de la primera vetlla que va presidir com a abat just a la tarda de ser escollit. Havent escoltat el discurs, Jordi Llisterri, director de Catalunya Religió, reflexiona sobre el futur mandat: «l’abat Soler, a nivell de comunitat i línia pastoral, ha tingut una etapa molt tranquil·la, sense estirabots. No ha tingut el protagonisme que podrien haver tingut l’abat Escarré o Cassià Just. Crec que Gasch continuarà per aquí». Llisterri apunta, però, que per davant té reptes com ara la celebració del Mil·lenari del Monestir l’any 2025.
A aquest repte caldria afegir-hi la gestió dels casos d’abusos sexuals apareguts els darrers anys o afrontar el problema de vocacions tant per esdevenir monjo com per formar-se a l’escolania.