Una perruquera amb els dies comptats per excés de permanent, un arxiver cec per una bala de goma de la policia, i un informàtic sense futur. No és un acudit anacrònic ni de gust més que dubtós, són els tres personatges d’Adieu les cons. Si li afegim altres aparicions de nom Sans Fallope —"sense (trompes de) fal·lopi"— o la mala lletra proverbial d’un metge desmemoriat, tenim un còctel a punt d’esclatar. Si ho fa, o no, és el quid de la qüestió, tal com prou ens ha acostumat Albert Dupontel,un cineasta quegaudeixenel batibull i el desconcert, acostumat a les excursions entre gèneres, com ja passava a Au revoir là-haut (2017), que s’inspirava en un llibre de Pierre Lemaitre.
En aquell film ens delectava amb un quixotisme que viu de la picaresca ancestral, tot barrejant-hi context bèl·lic —l’últim dia de combat de la Primera Guerra Mundial— i l’efectisme d’un humor rar, però també entranyable. Seguint la mateixa via d’estranyament, la seva última pel·lícula arriba com a gran triomfadora de la darrera edició dels Premis Cèsar, amb set guardons, inclosos els de Millor pel·lícula i director. El film és concentrat i intens —no arriba a l’hora i mitja— i mostra una voluntat d’explosió rere l’altra, amb un primer tram sorprenent, però sense la voluntat d’aprofundir en cap dels temes que es van succeint, alguns molt seriosos, abandonats a la sort d’un judici trivial: malaltia i terminis de vida, suïcidi, depressió i obsessions, la caducitat laboral, la diversitat funcional.
No són acudits, ni tampoc són tractats amb la irreverència de mal gust, a mig camí de la incertesa, amb una acció comandada per la malastrugança d’un trio que cavalca per el perillós cantell abismal de la tragicomèdia: Suze Trappet (Virginie Efira) té 43 anys i acaba de saber que té els dies comptats i, pressionada per una fi imminent, decideix buscar el fill que va abandonar, quan en tenia 15; a Jean-Baptiste Cuchas (el propi Dupontel) li ha arribat el moment de fer un pas endavant, però el futur se li estronca, provocant l’esclat de la crisi de la cinquantena, sense pal·liatius; i, per últim, el senyor Blin (Nicolas Marié), un invident entusiasta, pocatraça i obligat per obra i gràcia del guió al gag més elemental possible (quantes vegades haurà estat protagonista d’una trompada, en aquesta història?).
Això i l’ambigüitat de registres —més aviat, una imprecisió o manca de valentia en fer l’abordatge— fan que la sensació sigui ambivalent. El viatge comença sent divertit, entretingut i amb capacitat de sorpresa. Però tots aquests valors es van diluint a mesura que la història avança, malgrat la innegable capacitat de Dupontel per provocar la rialla, per beneitona que sigui. A la fi, tenim un mostrari de coses apuntades: comèdia, fantasia, drama, negror, intriga. Tenim, també, l’aparició de Terry Gilliam com a tele-venedor d’armes de caça i la dedicatòria inicial a la memòria de Terry Jones, mort el gener de 2020. Però no hi busqueu la transgressió més lúcida i punxeguda de Monty Python, malgrat l’ancoratge referencial.
La caricatura queda a mig fer, o potser en un no-lloc. "De què tenim por?", es pregunten els personatges en un moment del metratge. És un particular carpe momentum, per això ens preguntem, també nosaltres, des de la butaca: de què ha tingut por Dupontel? Quina mena de bloqueig li ha impedit treure profit de tantes transgressions apuntades i no abordades?
Adieu les cons
Direcció: Albert Dupontel
França, 2020
Durada: 87 minuts
Guió: Albert Dupontel, Xavier Nemo
Fotografia: Alexis Kavyrchine
Música: Christophe Julien
Repartiment: Virginie Efira, Albert Dupontel, Nicolas Marié, Jackie Berroyer, Philippe Uchan, Bastien Ughetto, Terry Gilliam.
Comèdia dramàtica.