A principis del segle XX, Alcoi participà d’una manera intensa en un nou afany constructiu. I sobretot Timoteu Briet i Vicent Pascual portaran elements nous al traçat urbà de la ciutat. Així, de 1905 a 1920 un col·lectiu d’arquitectes, mestres d’obra, escultors, vidriers, pintors, ferrers, orfebres, guixaires, litògrafs, fusters, fotògrafs, teixidors treballen en cases, xalets i mausoleus per a vestir i construir una nova ciutat.
Un d’ells va ser el meu besavi Artur Planes, un dels litògrafs i linotipistes més reeixits d’aquella època. Un home que sabia qui era. I que es mudava cada diumenge de matí: no anava a missa perquè no hi creia, però pensava que aquell dia era molt important per a ell, un obrer. El dia que no es treballava. Per llei. I això s’havia de celebrar. Aquell obrer de les arts gràfiques va experimentar la il·luminació de les primeres fotografies i va fer el dibuix d’un dels papers de fumar més importants del món. Aquest record és un homenatge per a totes les dones i els homes que han fet petites revolucions sense que es noten. I que han contribuït a construir l’edifici de la història.
Un dels exemples més paradigmàtics el podem visitar ara mateix, perquè no només és un edifici: és un concepte, un esperit, és l’ànima d’aquella època. I fins i tot, és el lloc per gaudir d’un indret pretèrit, que sembla extret d’un relat de Jules Verne. Es tracta del Cercle Industrial, una institució cultural que la societat benestant alcoiana va fundar el 1868 al carrer sant Nicolau, l’artèria que havia de convertir-se en la columna vertebral d’una ciutat que esdevenia a poc a poc una societat extraordinàriament activa, dinàmica, capdavantera, emprenedora, conflictiva, resilient… i potencialment decadent. Aquell Cercle Industrial va esdevenir una mena de temple laic per a les noves classes socials, com la nova burgesia moderna i propositiva. De fet, aquell espai esdevingué un punt de trobada i reunió de la societat empresarial burgesa i de les classes mitjanes alcoianes.
La possibilitat de tenir una àgora pública feia que una part de la societat alcoiana tingués accés a diverses activitats socioculturals que ajudaven —entre altres coses— a comunicar la cultura i el progrés. En definitiva, aquest edifici va ser el reflex de la història econòmica i industrial alcoiana, i es convertí en l’indret on una part important de la burgesia alcoiana es vertebrava. Arquitectònicament, l’edifici té una façana d’estil Sezession molt interessant. Els tons verds pastel combinats amb el blanc dels murs i els ferros de les baranes es barregen perfectament amb les decoracions geomètriques i florals.
Al coronament de la façana trobem uns registres verticals on apareixen figures femenines hel·lèniques certament noucentistes. Tot en aquesta portada és harmonia, equilibri, estabilitat, ordre… Tot allò que necessita una societat burgesa per poder sobreviure. Tot el projecte va ser treballat per Timoteu Briet, un arquitecte de Cocentaina que captà perfectament l’esperit del temple alcoià de la burgesia. De tant en tant, i escampades pels murs i per les sales, trobem figures que representen abelles: és el símbol del treball, de la dedicació, de l’esforç… Un dels valors més extraordinaris que tenia un burgés coherent: el valor del treball, de la feina ben feta, era un actiu fonamental en la mentalitat d’aquesta classe social. La biblioteca és un dels elements nodulars de la Institució: encara avui respirem una atmosfera especial gràcies als llums Art Nouveau, a les pintures que mostren nimfes alades que representen el coneixement, la saviesa… Vicent Pascual, l’altre gran arquitecte “modernista” alcoià va construir dins de l’edifici, una cova. “La Gruta” li diuen. Un indret màgic, pretèrit, que connecta aquella societat amb els avantpassats, amb la natura, amb la Mariola, la nostra muntanya màgica…Un sopar entre estalactites és una bona excusa per viure aquest temple de la burgesia alcoiana.
Tornem a finals del segle XIX. En aquells dies, els productes manufacturats alcoians van a molts llocs, sobretot a Cuba, i els burgesos comencen a voler “reformar” el seu aparador urbà, fonamentalment el centre d’Alcoi. Tenen diners i volen gastar-los en objectes ben evidents, relativament imperdurables. Així, en aquesta època apareixerà una demanda burgesa per a construir cases a la ciutat —Alcoi—, xalets a la serra o a la platja i panteons als cementeris. Les tres residències de la classe burgesa. La burgesia vol prestigiar-se, mostrant el millor que pot oferir una classe opulenta: els edificis que la representen. Mentrestant, la ciutat va vestint-se d’exhibidors públics que van ornamentant el traçat urbà: apareixen cases de fotografia, cafeteries, xocolateries, farmàcies, pastisseries, quioscos… Són equipaments i complements que mostren la salut i el nivell d’una societat: ara mateix, la confiteria El Túnel conserva amb dignitat el seu aparador modernista al carrer Sant Llorenç. Perquè una confiteria era molt més que una senzilla i humil “pastisseria”… Era molt més modernista…
Es configura així, a poc a poc, una ciutat nova, a l’altra vora dels rius Barxell i Molinar, que allí mateix formen el Serpis, el “gran” riu. Aquestes aigües han possibilitat que Alcoi s’industrialitze amb dos dels productes que més s’usaran en les noves societats occidentals: els teixits i els papers.
L’estreta relació amb Barcelona i altres ciutats catalanes, i la necessitat de construir per a una burgesia emergent i consumista, fa que Alcoi siga un gran productor d’arquitectes que estudien a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. Allí coneixen els nous vessants de l’arquitectura europea. Els seus professors són Domènech i Montaner, Joaquim Bassegoda, August Font… És el moment que Alcoi té tres teatres, un dels ponts amb la llum més gran de la península Ibèrica, universitat i el Banc d’Espanya. Per una altra part, Alcoi es distancia de l’estètica proposada de ciutats pròximes com Alacant o Novelda, on el modernisme és neutralitzat pels arquitectes de l’Escola d’Arquitectura de Madrid, que acaben per proposar solucions eclèctiques convencionals, castisses i regionalistes.
Els habitatges burgesos són els que mostraran amb més llibertat les noves tendències estètiques, i, a banda de les façanes, el Modernisme entrarà en els materials, els espais, els objectes que comencen a convertir-se en petites obres d’art: llums, mobles, papers pintats, motllures, trencadissos… Ara els arquitectes treballaran també per als burgesos que s’han enriquit i poden permetre’s contractar un professional que fins aquell moment només s’havia dedicat a les obres públiques o institucionals. Aquests apliquen allò aprés a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona i al que veuen periòdicament a les publicacions de moda i d’arquitectura que comencen a distribuir-se arreu. Pàgines i pàgines de tendències i moda que mostren dormitoris, escriptoris, despatxos, pianos, menjadors, sofàs, lavabos… Un bon burgès ha d’imitar el més selecte de la moda de París.
Encara que és difícil trobar “obres d’art total” en arquitectura, Timoteu Briet i Vicent Pascual faran edificis on el concepte “modernisme” es pot trobar millor. Aquest últim transcendeix l’àmbit de l’arquitectura, ja que va ser un prohom per a la societat alcoiana. Un home demòcrata, liberal, preocupat pels seus conciutadans, que era capaç de fer classes gratis a l’Escola Industrial i dissenyar “cases per a obrers” per tal de dignificar la situació dels col·lectius socials més desfavorits. Fins i tot, el president del Govern espanyol, José Canalejas —molt amic de Pascual— li proposà ser ministre de l’executiu, però ell s’hi va negar. Alcoi valia més que un ministeri espanyol.