Feia por la pandèmia i feia por la divisió i la manca de rumb compartit per l’independentisme. I, certament, han pesat. La Diada d’aquest 2021 ha estat menys massiva que les que es van celebrar entre 2012 i 2019. Ara bé, la manifestació de l’Assemblea Nacional Catalana ha aconseguit aglutinar una participació més que significativa. Entre 108.000 persones –dades de la Guàrdia Urbana– i 400.000 –segons els organitzadors– s’aplegaven dissabte dia 11 de setembre a la Via Laietana. El cèntric carrer barceloní ja era ple força estona abans de les 17.14, hora d’inici de la manifestació.
El format d’enguany, canviant la concentració per la cercavila, ha fet que quan eren les set de la tarda la via encara fos plena de plaça Urquinaona a Pla de Palau. Un punt d’inici compartit amb el centre neuràlgic de les protestes contra la sentència. L’assistència massiva a la convocatòria d’aquest 11 de setembre arribava en un moment d’impàs per al moviment, cosa que evidencia encara més l’èxit de la marxa.
Impàs visible també durant les hores prèvies a la convocatòria, que estaven marcades pels retrets entre els tres partits independentistes, especialment en motiu de la taula de negociació prevista per la setmana posterior a la Diada.
En aquest context, l’Assemblea optava per convocar una manifestació sense comptar amb els partits polítics, fins i tot es podria dir que a la contra d’aquests. No hi havia espai reservat pels representants d’Esquerra Republicana, Junts per Catalunya i la CUP. Ni a la capçalera ni als parlaments. Amb tot, les formacions van ser igualment presents, diluïdes enmig de la protesta. La imatge que representava aquesta situació era la del president de la Generalitat, Pere Aragonès, incorporant-se a la marxa pel carrer Pelai entre crits d’“independència” i xiulets dels manifestants.
La resposta del moviment ha estat ben significativa. I sorprenent per a l’organització. Minuts abans, un membre de l’ANC comentava, satisfet per l’afluència, que “no ho esperàvem”. Un altre militant local assenyalava, conforme, que havien omplert un bus sencer per acostar-se a la capital catalana, “tot i que ha costat”.
La manifestació es pretenia contundent pel que fa al missatge. Així ho volia deixar clar l’organització amb el lema: “Lluitem i guanyem la independència”. I ho ha reblat el fet que la protesta passés per davant de la comissaria de la Policia Nacional espanyola de Via Laietana, seu històrica de la repressió durant dècades.
A mesura que avançava la protesta, la parada per escridassar els uniformats esdevenia ritual. Crits com ara “fora les forces d’ocupació” o “aquest edifici serà una biblioteca” eren recurrents i respostos amb somriures sorneguers per part dels agents que escortaven l’edifici. La denúncia de la presència de Policia Nacional espanyola anava acompanyada en alguns moments de llançaments de pots de fum i rotlles de paper de bany amb imatges del rei impreses, però mentre durava la manifestació la situació no va anar més.
En paral·lel, la càrrega política era davant de l’Estació de França i a les portes del Parc de la Ciutadella, on hi ha el Parlament de Catalunya, amb els discursos del final de la manifestació.
Ras i curt, la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, exigia al president Aragonès, directament, que “faci la independència”. Tot i tenir paraules de solidaritat amb els represaliats i indultats al principi de l’acte, la contundència contra els partits marcava el seu relat. “Al govern li exigim fets. Que deixi de mirar l’Estat esperant concessions que no vindran mai”. Unes paraules que posaran difícil a Pere Aragonès “canalitzar la força de la mobilització cap a la taula de negociació”, tal com havia demanat la portaveu d’Esquerra Republicana, Marta Vilalta, durant els dies previs a l’11 de Setembre. “El dret a l’autodeterminació i la independència en els hem de guanyar amb fets! El dret a l’autodeterminació no es demana ni es pidola a l’Estat opressor, s’exerceix”, insistia Paluzie.
Abans d’ella, Jordi Cuixart, en la seva primera Diada en llibertat des de l’empresonament del 2017, començava destacant que malgrat les presons, l’exili i la repressió, “la dignitat de la societat catalana és insubornable”. En agraïment al moviment, expressava que “ens heu donat coratge, ens heu donat força”. Conscient del moment de l’independentisme, advertia que “ens voldrien disgustats entre nosaltres, però els interessos de part no poden aigualir les victòries col·lectives”. Com Paluzie, també era exigent amb els partits: “com a activistes ens comprometem a seguir pressionant perquè els partits i les institucions –els d’allà, però també els d’aquí– perquè estiguin a l’alçada del moment i, d’una vegada per totes, tracin una estratègia compartida”.
Dalt de l’escenari també hi era el president de de l’Associació de Municipis per la Independència, Jordi Gaseni, alcalde de l’Ametlla de Mar (Baix Ebre), qui reivindicava la participació a la jornada enviant un “missatge a Espanya i als que no volien que omplíssim els carrers: que es fotin, que es fotin i que es fotin”.
No massa lluny d’allà, després dels parlaments de la manifestació de l’assemblea, a la plaça del Comerç s’hi celebrava l’acte final de la protesta de l’Esquerra Independentista, on hi ha enquadrada la CUP, i que havia començat a les 18.30 a plaça Urquinaona.
“Si no ens hem deixat vèncer, perquè hem de suportar el que ens diguin uns governants?”, reivindicava Martí Majoral, membre de l’organització antirepressiva Alerta Solidaria –que celebrava el seu vintè aniversari–, en referència a les desenes de represaliats que havien atès els darrers anys.
Darrere seu, la militant d’Endavant i portaveu del Secretariat Nacional de la CUP, Anna Saliente, recordava que “fa quaranta anys ja estàvem aquí i l’Esquerra Independentista era l’única que alçava l’estelada”, tot reivindicant que en l’actualitat seguien sent l’únic espai polític capaç de dur el país cap a la independència. Molt crítica amb els partits de govern dels tres territoris, exigia “al senyor Pere Aragonès, el senyor Ximo Puig i la senyora Francina Armengol” que no competissin entre ells “per ser els millors gestors de l’autonomia, els alumnes avantatjats de Pedro Sánchez”.
Un accent final que resumia el to d’una Diada que, malgrat haver comptat amb la presencia dels partits de govern, era especialment dura pels mandataris independentistes. Una jornada que, a més, servia per constatar que, malgrat les dificultats, l’independentisme segueix essent l’únic moviment nacional dels Països Catalans, de l’Estat i d’Europa capaç de convocar amb constància protestes que s’han de mesurar per centenars de milers de participants. Malgrat tot, un any més, la Diada aguanta el tipus i torna a trencar les previsions pessimistes.
