“No serà com les diades de fa 15 anys, però tampoc no serà com les dels anys més intensos del procés”. Era el vaticini de la major part de la gent quan era preguntada per la magnitud de la manifestació que s’havia de celebrar a la vesprada, convocada per l’Assemblea Nacional Catalana. Les diades prèvies als anys del procés eren importants, però l’independentisme quedava lluny de pretendre exhibir cap força com a moviment polític, atès que era ben minoritari. En canvi, les diades dels anys més convulsos, entre el 2012 i el 2015, sumaven centenars de milers de persones, sovint superant-ne fins i tot el milió.
Malgrat aquest pronòstic, hi havia un ànim generalitzat. Fonamentalment, perquè alguns se senten amb l’obligació d’eixir al carrer per protestar per allò que consideren una reculada política per part del Govern de la Generalitat de Catalunya i dels partits independentistes amb representació parlamentària. Els qui no coincideixen amb aquesta apreciació consideren, també, que la Diada és una oportunitat única per recordar al món sencer que l’objectiu de la independència es manté amb la mateixa força de sempre. Més enllà de les estratègies divergents que distorsionen la situació.
A primera hora del matí començava l’ofrena al monument de Rafael Casanova, jurista partidari de l’arxiduc Carles d’Àustria durant la Guerra de Successió, un dels símbols més presents de la derrota del 1714. I un dels pocs personatges, alhora, que generen consens en aquesta Catalunya de disputa política arran del procés, atès que la transversalitat de l’independentisme, així com tot el nacionalisme espanyol, acudeixen cada any a dipositar flors a l’estàtua.
També hi ha, entre el públic que observa l’acte, tota mena d’ideologies, malgrat el clar predomini independentista. Així, des de l’inici s’observaven unes desenes de persones que insultaven els representants dels partits independentistes. Un grup ignorat que prompte optaria per marxar. Josep Bou, líder del Partit Popular a l’Ajuntament de Barcelona, es gravava un vídeo reivindicant l’espanyolitat –segons ell– de Rafael Casanova i el reporter Cake Minuesa, habitual en les televisions de la dreta espanyola més visceral, intentava provocar els polítics catalans sense cap èxit.
Un faristol improvisat servia perquè els líders polítics i socials que acudien a l’ofrena pogueren oferir el seu missatge de la Diada després de dipositar les flors. Jéssica Albiach, representant màxima dels comuns, apostava per la desjudicialització del conflicte i pel reconeixement de Catalunya com a nació com a temes fonamentals per tractar a la taula de diàleg. En altra coordenada ideològica ben llunyana es troba el Consell per la República, representat en l’ofrena pel cantautor Lluís Llach –acompanyat dels diputats Aurora Madaula i Antoni Castellà, així com pel líder de Poble Lliure, Guillem Fuster–, qui feia un clam per la unilateralitat i per la legitimitat de l’1 d’octubre i del president Puigdemont, així com del mateix Consell per la República, que segons Castellà està cridat a ser l’entitat més transversal de l’independentisme.
Des de Junts per Catalunya parlava Jordi Sànchez, qui amb els presos polítics recentment indultats Josep Rull i Joaquim Forn havia col·locat les flors amb el símbol del seu partit al monument esmentat. Al costat d’ells, Unitat Catalana, referent de JxCat a la Catalunya Nord. Sànchez, que va liderar l’ANC durant el 2017 –cosa que li va costar l’empresonament– parlava ara com a secretari general de JxCat, i feia una crida a la mobilització “per demostrar que no renunciarem a les nostres conviccions”. A més, criticava que “el Govern espanyol no ha respectat mai cap acord”, i posava l’exemple del cas de l’Aeroport del Prat, sobre el qual s’acaba de retirar una inversió promesa d’1.700.000 euros. Preguntat, en tot cas, per si hi havia divisió al si del Govern envers la taula de diàleg, Sànchez ho matisava sense aconseguir dissimular-ho. “N’hi ha accents distints”, argumentava per aigualir les discrepàncies evidents entre ERC i JxCat.
En nom d’Esquerra Republicana parlava Marta Vilalta, càrrec orgànic del partit, tot just després que Oriol Junqueras, Carme Forcadell i Raül Romeva –també recentment excarcerats–, amb el president Pere Aragonès, lideraren l’ofrena. Vilalta celebrava poder tornar a tindre els presos a prop i feia una crida a “ser útils” per trobar “una solució democràtica”. “Les urnes sempre marcaran el camí”, deia per assegurar que lluitarien per un referèndum d’autodeterminació.
Àngels Chacón, en nom del PDeCAT –partit extraparlamentari– assegurava sentir “vergonya” del Govern actual i rebia el suport del Partit Nacionalista Basc, que havia acompanyat els post-convergents a l’ofrena. A través de la seua senadora Estefanía Beltrán de Heredia, el PNB assegurava “compartir les demandes nacionals amb Catalunya”.
Tot seguit, en un altre torn de l’ofrena, sonaven ‘Els segadors’, posteriorment ‘La Balanguera’ i ‘La Muixeranga’. Era el moment de la Federació Llull, integrada per Òmnium Cultura, Acció Cultural del País Valencià i l’Obra Cultural Balear. Al capdavant hi havia els màxims representats de cadascuna d’aquestes entitats, amb un protagonisme lògic de Jordi Cuixart, qui denunciava que Catalunya “no es troba en una situació de normalitat” per la repressió encara vigent i cridava a la mobilització. Anna Oliver, presidenta d’ACPV, explicava que el 9 d’octubre es mobilitzaran al País Valencià “per la democràcia, contra el feixisme i per un finançament just” mentre que Josep de Luis, líder de l’OCB, refermava el “compromís democràtic, antifeixista i de mobilització popular” de la seua entitat.
A 15 minuts caminant del monument a Rafael Casanova hi ha el Fossar de les Moreres, l’indret que serveix com a memorial pels morts que van lluitar en la defensa de Barcelona el 1714. Ací mateix es trobaven dos cementeris adjacents que foren utilitzats com a fossa comuna, i per tant hi resten enterrats bona part d’aquells soldats, molts d’ells procedents del País Valencià i de les Illes.
El Fossar de les Moreres és, d’alguna manera, tot un punt de partida. Quan l’independentisme era residual a Catalunya, els convençuts hi acudien a cada Diada sense aconseguir omplir-lo. Avui, amb diades massives, és un punt de visita obligada i un espai per a l’exhibició dels missatges independentistes de tota la vida. Encara s’hi observen adhesius, pancartes i missatges que criden a la lluita per la independència i pel socialisme. Els punts de venda, amb tota mena d’indumentària simbòlica, ofereixen llibres que no sempre estan a les llibreries: des d’escrits de Lenin traduïts al castellà a memòries del pacifista Josep Maria Xirinacs, passant per diccionaris català-èuscar o d’historiografia centrada en el marc dels Països Catalans. Cada entitat o grup polític que visita el monument entona ‘Els Segadors’ i alguns ho fan amb l’acompanyament del foc de les bengales amb els colors de la senyera. A tota aquesta mostra se sumava una imatge del president a l’exili, Carles Puigdemont, col·locada al centre del monument que recorda els caiguts del 1714 amb un missatge que ha fet seu: “no surrender”.
A deu minuts caminant, a l’Arc del Triomf, Òmnium Cultural celebrava el seu acte polític de la Diada, previ a la manifestació de la vesprada, convocada per l’ANC. L’entitat, liderada per Jordi Cuixart, recordava la situació repressiva que encara pateixen molts independentistes amb el suport a distància de tres personalitats internacionals.
La primera a parlar a través d’un missatge gravat era Nora Cortiñas, de les Mares de la Plaça de Maig, a l’Argentina, qui donava suport a la llibertat dels pobles i al dret a l’autodeterminació. Gerry Adams, expresident del Sinn Féin, expressava un suport similar a través d’un vídeo gravat des de Belfast i exigia la Unió Europea que respecte el dret de Catalunya a l’autodeterminació, tot oferint imatges seues amb líders polítics internacionals, clara mostra de l’èxit del seu treball polític a la Irlanda del Nord. Jody Williams, Premi Nobel de la Pau el 1997, també enviava un missatge des dels Estats Units. “Em va fer molta il·lusió formar part del moviment pel referèndum”, assegurava, i es referia a “l’horror” de les imatges de la policia espanyola carregant contra votants l’1 d’octubre. “Faré tot el que puga per donar suport a les vostres llibertats”, anunciava en anglès.
Mònica Terribas, conductora de l’acte –i membre de la Junta Directiva d’Òmnium– presentaria Jordi Cuixart, amb qui s’abraçava efusivament i qui rebia una sonora ovació tot just abans de parlar. “Fa quatre anys dèiem, i ho tornem a dir, que junts som invencibles”, deia tot recordant la Diada de fa quatre anys, l’última en què va poder participar abans de ser empresonat només un mes després d’aquell 11 de setembre del 2017. També recordava cadascú dels exiliats. Segons Cuixart, el fet d’estar en llibertat és, també, gràcies al treball de l’exili i de la mobilització popular. “Ens retrobem aquí, al carrer, on tot comença, en una Diada marcada per la nostra determinació, segurament l’instrument més valuós que té aquest país”. Lluny del pessimisme, Cuixart assegurava que “junts hem estat capaços de girar-ho tot com un mitjó, mai no hauríem pensat arribar fins aquí”. “Només depèn de nosaltres que aquesta Diada torni a ser un motiu d’orgull”.
Amb el discurs de Cuixart, tot un clam polític d’exigència, el president d’Òmnium assegurava que l’Estat, “tot i negar el conflicte, haurà de seure tard o d’hora en una taula de negociació, però sabem que aquesta mai no serà efectiva sense el reconeixement del dret a l’autodeterminació. Per això ens hi retrobem tots, perquè la ciutadania es pugui expressar lliure i democràticament”.
Pel que fa a la situació de divisió de l’independentisme, Cuixart demanava “no renunciar a defensar la proposta de cadascú”. “Sense retrets, discutim-les, esmenem-les, però cal convertir en acció política allò que la gent diu a les urnes. La millor proposta serà aquella que construïm plegats. No podem renunciar a discutir, perquè només discutint ens en sortirem com a poble i com a nació”. Alhora, el líder d’Òmnium també assegurava que “ni els detalls ni els interessos de part ens podem distreure com a poble”.
Per últim, i sempre referint-se als Països Catalans, Cuixart anunciava també “una gran mobilització” per revertir la llei de l’audiovisual que vol impulsar el Govern espanyol. “No permetrem que releguin la llengua de més de 10 milions de ciutadans europeus a una qüestió folklòrica”, cloïa.
Abans, però, serà el moment de la gran manifestació de la Diada, amb què Òmnium Cultural, Assemblea Nacional Catalana i la resta d’entitats i partits aspira a exhibir la força del moviment independentista.