Fa dos-cents anys el territori americà de Nova Espanya s’independitzà de la metròpoli. Naixia així Mèxic. Madrid perdia el principal territori que havia tingut a Amèrica. Per a Espanya fou dramàtic, no debades es quedà sense els territoris que avui són el mateix Mèxic, a més de bona part d’Amèrica Central així com dels estats estatunidencs de Califòrnia, Nevada, Colorado, Nou Mèxic, Arizona i Texas, a més de part de Wyoming i Oklahoma. Es tractava de la colònia més rica, més gran i amb més interès estratègic d’Amèrica. La seva pèrdua era també l’anunci de la irreversibilitat de la desaparició d’Espanya del Nou Món.
Malgrat que fou el 27 de setembre de 1821 quan les tropes independentistes entraren a Ciutat de Mèxic i coronaren així l’alliberament, el país celebra la festa de la independència el 15 de setembre, perquè la nit de tal dia com aquest de 1810 s’esdevingué l’episodi conegut com el Grito de Dolores, considerat l’inici del procés d’alliberament del país.
Durant la nit d’aquell dia —en realitat era la matinada del 16—, en una missa nocturna, el capellà Miguel Hidalgo y Costilla feu una crida pública als feligresos del poble de Dolores, a l’Estat de Guanajuato, perquè s’aixequessin en armes contra la dominació espanyola. Dos anys després, els independentistes ja celebraven aquell dia com el de la independència, tot i que l’alliberament no es va concretar fins onze anys després, amb l’entrada a Ciutat de Mèxic de l’exèrcit independentista.
El 1821, just abans de la victòria final, la Junta Provisional Governativa —el govern independentista— declarà el 16 de setembre com a festa nacional de la independència, si bé la commemoració s’inicia sempre el 15 —perquè, com s’ha dit, el Grito es va esdevenir en un missa nocturna entre els dos dies— a les onze de la nit, quan cada any l’autoritat de cada territori —el president federal, els governadors, els alcaldes...— surt al balcó de la seu institucional i fa un discurs que commemora el fet i dona per iniciades les festivitats.
El moviment independentista
A les principals ciutats de l’Amèrica espanyola es començaren a organitzar just iniciat el segle XIX difusos grups polítics que bevien de les idees que havien estat les llavors de les quals floriren posteriorment la independència dels Estats Units, mitjançant la guerra de 1775 a 1783, i, poc després, la Revolució Francesa, iniciada el 1789. El comú denominador de les noves idees era el liberalisme, el rebuig a la monarquia absoluta i la reivindicació que el poble havia de tenir un major protagonisme en la presa de decisions polítiques. Quelcom que es mesclava a Llatinoamèrica amb el desig d’alliberar-se del jou espanyol. Una idea que creixia cada cop més.
Val a dir que, des de mitjan segle XVIII, els criolls, o els nascuts a Amèrica d’ascendència espanyola, protagonitzaven bona part del comerç i de les explotacions agràries del Nou Món sota control de Madrid. És a dir, eren el grup social que movia l’economia americana de l’Imperi. No obstant, la corona els marginava dels llocs de decisió política. La monarquia desconfiava dels americans espanyols. En especial d’ençà que en els diferents territoris colonials s’havien aliat d’una manera o d’una altra amb les anomenades castes —indígenes, negres, mestissos...— en moviments polítics contraris a la metròpoli, com fou el cas —el primer— de la rebel·lió liderada per Túpac Amaru, en el sud dels actuals Perú i Bolívia, entre 1780 i 1783. La marginació dels criolls va ser tan intensa en algunes zones que fins i tot se’ls prohibí casar-se amb nascuts a Espanya, com passava a la immensa Nova Espanya.
Quan el maig de 1808 Carles IV i Ferran VII abdicaren la corona espanyola en favor de Napoleó Bonaparte, que la cedí al seu germà Joseph, els grups independentistes d’arreu d’Amèrica veren la possibilitat de posar en pràctica els seus anhels de llibertat.
A Nova Espanya sovintejaren a partir de finals de 1808 i durant el 1809 reunions conspiradores contra la metròpoli, que, tanmateix, no quallaren. Fou el 1810 quan a la llar d’una de les més conegudes dones de la més selecta distinció criolla, Josefa Ortiz de Domínguez, coneguda com La Corregidora, avui considerada “Madre de la Patria”, s’hi començaren a reunir importants militars d’idees independentistes com Ignacio Allende o Juan Aldama, així com membres del clergat que també animaven la idea alliberadora, com era el cas del protagonista posterior del Grito, Miguel Hidalgo y Costilla. Tots ells, val a dir-ho, criolls.
En aquestes reunions dissenyaren un pla per aixecar-se en armes contra el poder espanyol a finals de l’any 1810. Però abans, al setembre, van ser descoberts i tant Allende com Hidalgo fugiren a Dolores, on el capellà feu la seva famosa proclama independentista durant la nit del 15 al 16 de setembre, i el militar organitzà la revolta armada. El Grito de Dolores es convertí en el crit de guerra de l’exèrcit revoltat, format per efectius militars així com persones de posició social i econòmica modesta o pobre sense cap formació en la milícia —jornalers del camp, indígenes...— que s’hi incorporaren immediatament. En poques setmanes els rebels controlaren importants quantitats de territori.
Aleshores el virrei, el general Francisco Javier Venegas, ordenà l’organització d’un exèrcit reial per marxar contra les forces independentistes. Els xocs armats no es feren esperar i després de diversos combats, finalment el març de 1811 les armes espanyoles van vèncer les rebels. Els principals cabdills de la rebel·lió —com els citats Allende, Aldama i Hidalgo, entre molts d’altres— foren executats. Els tres principals líders van ser així mateix decapitats i els seus caps mostrats en públic a Guanajuato, com a avís per als insurgents. De poc serví, però. Un cap rebel que havia aconseguit fugir de la repressió espanyola, José María Morelos, reactivà el 1812 la lluita en el sud del país. Tenia pocs recursos, però els sabia concentrar contra les posicions més dèbils dels espanyols. Així anà prenent novament el control d’un bon grapat de ciutats —i les seves rodalies— com Chilpancingo, Tixtla, Chilapa, Taxco i Cuatla.
Gràcies a aquest control territorial, els insurgents feren una passa política rellevant quan el 1813 fundaren el Congrés Suprem i promulgaren una Constitució —setembre i octubre, respectivament—, però aquestes fites polítiques arribaren acompanyades de profundes divergències entre diferents cabdills revolucionaris. Fruit d’aquestes desavinences, el Congrés destituí Morelos com a cap militar i aquest s’apartà de la resta i prosseguí la guerra contra els espanyols pel seu compte.
Entre 1814 i 1816, la situació s’empantanà. Els insurgents controlaven els citats territoris però no feien por als realistes, no tenien capacitat per tombar el règim colonial espanyol. L’autoritat organitzava atacs selectius contra les posicions rebels que s’anaven debilitant a poc a poc. En una d’aquestes campanyes derrotaren les forces de Morelos. Ell fou empresonat i finalment afusellat el 2 de desembre de 1815. Semblava que s’acostava la fi dels insurgents.
Però, a finals de 1816, el 16 de novembre, un dels cabdills rebels, Vicente Guerrero, derrotà una columna militar realista a Piaxtla, cosa que injectà optimisme en tot el moviment independentista. Més ànim rebé quan el gener de 1817 el general espanyol Francisco Javier Mina, un especialista en la guerra de guerrilles que havia posat en pràctica contra els francesos a la Península, es revoltà amb la seva tropa contra les autoritats i es posà al costat dels insurgents. Mina fou finalment derrotat i el novembre de 1817 va ser executat. Però el seu exemple intranquil·litzà força les autoritats, que veien com cada cop més grups de militars —criolls quasi sempre, però també alguns espanyols— s’anaven passant al bàndol independentista. Gràcies a aquests nous suports el moviment insurgent pogué aguantar entre el 1818 i 1820, a pesar de la creixent pressió militar realista.
Justament fou un altre canvi de lleialtat, esdevingut l’octubre de 1820, el que resultà essencial per decidir el final de la guerra. El general Agustín de Iturbide, nascut a Navarra, comandant general del gran exèrcit espanyol del sud de Nova Espanya, canvià de bàndol. Això debilità de forma decisiva la posició de l’autoritat colonial. La deserció del general fou indirectament conseqüència de l’inici del Trienni Liberal a Espanya. En efecte, quan arribà a Nova Espanya la notícia dels nous aires polítics liberals a Madrid, l’oligarquia colonial criolla i espanyola temia que perillessin els seus privilegis. El temor arribà a ser tan intens que alguns conspiradors planejaren una secessió monàrquica absolutista, en el que fou conegut com el Pla o Conspiració de la Profesa, el qual fracassà, però mostrà a les clares que a l’elit criolla li feia més por el liberalisme que la independència.
Iturbide era un home sobretot pragmàtic, sense gaire escrúpols, en extrem ambiciós i molt hàbil. Ben aviat, després d’haver-se posat al front de les tropes del sud del país que tenien per objectiu esclafar per sempre la rebel·lió, s’adonà que els vents polítics estaven girant. Que la por de les elits de Nova Espanya al liberalisme que podia arribar de la Península era molt superior al que sentien davant d’una independència de la qual l’únic que els preocupava era que pogués posar fi als seus privilegis. Per tant, arribà a la conclusió que si oferia a les elits una independència que els assegurés el manteniment de la selecta posició de la qual gaudien, el destí de Nova Espanya estaria segellat i ell podria ser el gran líder de la independència. Era el moment per canviar de lleialtats. Així ho va fer, com s’ha dit.
Poc després, el 10 de gener de 1821 Iturbide envià una carta al cap rebel del sud, Vicente Guerrero, en la qual l’instava a rendir-se i a acceptar lluitar junts per la independència. El líder insurgent es negà a rendir-se però acceptà parlar de com col·laborar per assolir la llibertat. Era una negativa de circumstàncies que ben aviat es convertí en acord. Poc després, es veren tots dos en una reunió que se celebrà a la localitat d’Acatempan, situada en el municipi actual de Teloloapan, en el nord de l’actual estat de Guerrero. Allà feren les paus en el que es coneix com l’Abraçada de Acatempan. El 24 de febrer signaren el Pla d’Iguala, el pacte que passava per declarar la independència del país, posar fi a les diferències legals entre els ciutadans al marge del seu origen i mantenir el catolicisme com a religió del nou estat. Dit d’una altra manera, es tractava d’una oferta a les oligarquies del país perquè se sentissin còmodes amb la independència. No debades els assegurava els privilegis i mantenia vigent la preeminent posició política, econòmica, social i ideològica de l’Església catòlica.
Els dos caps militars fusionaren les respectives forces, sota el comandament d’Iturbide, en el que fou anomenat com l’Exèrcit de les Tres Garanties o Trigarant, en referència a les tres bases pactades en el Pla d’Iguala: independència, unió —de tots els ciutadans— i el catolicisme com a religió del nou estat. Les autoritats espanyoles del virregnat quedaren estupefactes. El cop era més que letal, mortal. Quelcom que es palesà quan l’Exèrcit Trigarant marxà cap a Ciutat de Mèxic: les tropes i autoritats realistes fugiren en direcció a Veracruz. Era l’anunci de la fi de la presència espanyola, que quedà certificada amb l’entrada triomfal dels revoltats a la capital, amb Iturbide al capdavant, el 27 de setembre de 1821.
Iturbide i la independència
Segons explica el professor i investigador de l’Institut d’Investigacions Històriques de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, Alfredo Ávila Rueda, a la pàgina web del Servei de Divulgació de la institució citada, “per assolir la independència de Mèxic hi hagué dos moviments diferents. Un, de caire social i polític, fou el primerenc, encapçalat per personatges com Miguel Hidalgo i José María Morelos, que s’inicià el 1810 i que —amb forta presència de jornalers, miners, indígenes...—, a més de la independència, volia donar resposta a les reivindicacions dels grups populars. L’altre moviment, onze anys després, fou el que consumà la independència. Si bé buscava també assolir la independència —estava més organitzat—, era gairebé format només per militars i intentava tenir la menor participació popular possible”. La gran habilitat que demostrà Iturbide, emmarcat dins d’aquest segon moviment, diu l’historiador, fou oferir el seu famós Pla, que assegurava a les elits el manteniment dels privilegis alhora que prometia beneficis per a tothom, cosa que permeté que molts grups socials, tant de rebels com de criolls i fins i tot d’espanyols, s’adherissin al moviment. En aquesta estratègia d’intentar conhortar tothom, el militar navarrès, conta Ávila, va fer tot tipus de promeses, com per exemple la de crear una nova monarquia i d’altres impossibles de complir, com la que assegurava que es tractaria tots els ciutadans per igual, sense distincions ètniques. Per al professor “Agustín de Iturbide tingué un paper molt important en la consumació de la independència de Mèxic; tanmateix és igualment molt important destacar que ell sol no hagués pogut assolir l’objectiu. Tampoc es pot oblidar que fou un home molt ambiciós que va fer tot el possible per coronar-se com a emperador mexicà, la qual cosa assolí però finalment fou derrocat i el 1824 va ser afusellat”.
Però més enllà del personatge i les seves motivacions, la jugada d’Iturbide permeté a Nova Espanya independitzar-se i que en el seu lloc nasqués Mèxic.