—Explica que fa aquest llibre perquè considera que no s’ha historiat prou la història del catalanisme de forma global. Per què creu que ha estat així?
—Bàsicament, el que em trobo amb l’experiència vital és que allò que m’han explicat d’història del catalanisme, de Catalunya o els Països Catalans a l’escola, la universitat o a les publicacions noves, xoca amb allò que trobo a les llibreries de vell, als llibres escrits als 60 i 70, quan es podia començar a publicar en català. Fruit del xoc d’aquests dos discursos, prenc la iniciativa de fer una revisió d’allò escrit i a partir de les contradiccions que trobo, intento fer una síntesi.
—Quins son els dos discursos?
—D’una banda, el discurs neonoucentista, que comença ser hegemònic da partir de la implantació del règim autonòmic. La neomancomunitat que tenim a partir del 82, controlada per una tendència política clara, fa un discurs d’exaltació de tot el que és la Renaixença, la Lliga i aquest discurs oficial. Per altra banda, hi ha un altre discurs, que a partir dels 90 comença a caure més en l’oblid, que parteix d’una altra tradició historiogràfica, que entra en contradicció amb el discurs dominant i que aporta noves perspectives. Per exemple, sobre la Renaixença, el discurs hegemònic se centra en l'Oda a la Pàtria d’Aribau i els jocs florals, mentre silencia i amaga completament l’obra de Pitarra, Claver i tot el teatre que no deixa de fer-se en cap moment al llarg del segle XVIII. Aquest marca una tradició i una continuïtat quan el discurs hegemònic ens diu que no és fins entrants el segle XIX que es recupera el català com a llengua de cultura. Aquestes visions ens permeten valorar quina és l’aportació que té una transcendència històrica i ens explica coses que potser, fins ara, no podíem entendre amb tota la seva complexitat. Per posar un exemple d’actualitat, és com si d’aquí cent anys ens expliquessin que l’1-O va ser obra de Junts per Catalunya i ERC, com si no hi hagués hagut un Òmnium, ANC, unes consultes o un seguit d’iniciatives que son imprescindibles.
—Per què decideix centrar-se en el Principat i no abordar el catalanisme com un fenomen del conjunt dels Països Catalans?
—Al principi del llibre, en un capítol que es diu Qüestió de noms -emulant el llibre de Joan Fuster- demano disculpes per això. La majoria de llibres del catalanisme els han escrit acadèmics i d’edat avançada. Jo no soc cap de les dues coses i reconec les meves limitacions. Deixo per més endavant la possibilitat de fer una obra que abraci el conjunt dels Països Catalans. De fet, des que vaig escriure aquest llibre, he escrit altres llibres que sortiran el curs vinent que sí abracen el conjunt dels Països Catalans. A més, em volia centrar en Catalunya perquè el discurs dominant que qüestiono se centra en el que ara és la comunitat autònoma.
—És possible parlar d’un únic catalanisme?
—No. El llibre qüestiona que el discurs dominant ven el catalanisme com una cosa unidimensional, el catalanisme de la Lliga i la burgesia. Obvia el catalanisme obrerista o popular que és igual o més important que l’altre. El catalanisme s’ha d’utilitzar en singular, però amb etiqueta, perquè és un moviment plural i, fins i tot, a vegades contradictori. Per exemple, durant la Guerra Civil es posen de manifest aquestes estratègies diferents. La pregunta podria ser: és més catalanista Cambó, que dona suport a Primo de Rivera i Franco, que la CNT? Aquestes qüestions son les que plantejo al llibre i em porten a dir que el catalanisme no és un moviment homogeni. Cal partir de la pluralitat per entendre la història del catalanisme.
—On situa el naixement del catalanisme?
—És una de les qüestions centrals del llibre. La història dominant sempre ens parla de Prat de la Riba i les Bases de Manresa. Realment, la primera persona que planteja el catalanisme, al meu entendre, és Valentí Almirall. És qui després de l’experiència de la Primera República veu que no hi ha forma de reformar l’Estat espanyol i impulsa el Congrés Catalanista de 1880 i intenta impulsar un moviment polític que, des de Catalunya estant, demana un projecte de major autonomia. Cosa que la Lliga, fins després de la desfeta de la Guerra de Cuba, seguirà participant amb els partits dinàstics de la política espanyola.
—Té sentit parlar de la Renaixença com a moment fundacional del catalanisme?
—Un historiador va dir que la Renaixença i els jocsfloralescos eren aquells que llegien poemes en català un cop l’any i al llarg de l’any s’escrivien cartes entre ells en castellà. Hi ha hagut una mitificació de la Renaixença com a moviment fundacional del catalanisme i això és el que qüestiono. El primer que qüestiono és la Renaixença com a moviment de recuperar. No hi ha un trencament, no hi ha una fi. Sí que a partir de Carles III certa burgesia es castellanitza culturalment i aquestes elits econòmiques amb la Renaixença recuperen el català com a llengua d’ús cultural. Però, com deia, abans hi ha Pitarra, i abans d’ell Robrenyo i Renart i molts altres autors de teatre. Les classes populars, la majoria no sabien ni llegir ni escriure i, per tant, la cultura que consumien era oral, teatre i música. Aquí hi ha una continuïtat de l’ús del català com a llengua d’expressió. Fins al punt que Isabel II fa un decret que obliga que a les obres de teatre hi hagi com a mínim un personatge parli en castellà. Després, els dramaturgs, seguint la corrent satírica que els caracteritza, fan que el personatge que parla en castellà sigui el dolent. El mite de la Renaixença, com a recuperació d’una cosa que s’havia deixat de fer, és fal·laç. El català no s’havia deixat d’utilitzar mai com a llengua ni com a element d’expressió cultural. El que passa és que com que no era la cultura elitista que interessava a les elits polítiques, s’ha menystingut. El mateix passa amb el Modernisme. Des de la institució s’impulsa el noucentisme per desactivar tot el component polític que comporta el Modernisme.
—Creu que es pot afirmar que existeix una identitat catalana abans de l’aparició del catalanisme?
—Clar, aquest és un debat històric. Pierre Vilar va fer una aportació molt interessant. Una cosa és el catalanisme i l’altre la catalanitat. És a dir, existeixen els treballadors abans de la classe obrera? Sí. En quin moment els treballadors passen a ser classe obrera? En el moment que prenen consciència de la seva condició. Podríem fer aquesta analogia. La catalanitat no es perd mai, és un fet continu al llarg de la història. El que passa és que el catalanisme apareix en un moment determinat, amb el fracàs de la revolució liberal espanyola, quan una part de la societat ho transforma en un projecte polític. A Alemanya i Itàlia passa a mitjans del segle XIX, acaba triomfant i construeix el seu estat nació. En el cas de Catalunya dins l’Estat espanyol, el fracàs de les revolucions liberals successives i la manca de determinació de la burgesia que en el seu moment és qui hauria de fer de classe dirigent al llarg del XIX, fa que Catalunya no faci aquest procés de maduració i el catalanisme com a moviment nacionalista aparegui molt més tardanament que no a altres llocs d’Europa.
—És encertat dir que el catalanisme és un moviment impulsant, en origen, per la burgesia?
—No, en cap cas. Fèlix Cucurull i Josep Terme, després del gran debat per la publicació del llibre de Solé-Tura sobre la burgesia i el nacionalisme català, es van dedicar a demostrar que el catalanisme té un contingut popular. No és fins al cap de dècades, amb la pèrdua de Cuba i les Filipines, que la burgesia no aposta pel regionalisme. No per alliberar a Catalunya, sinó per influenciar a Madrid. S’adonen que poden influir més amb un partit propi que no des dels partits dinàstics. Per tant, des que s’impulsa el catalanisme fins que s’hi suma la burgesia passen 40 anys, tranquil·lament.
—En quin moment les tesis obreristes o esquerranes interseccionen en el catalanisme?
—Hi ha dues qüestions. En primer lloc, la catalanitat de la classe obrera. No hi ha dubte que sempre ha estat així. Per una cosa, com que era analfabeta, no havia après castellà a l’escola i només podia parlar català. La classe obrera és profundament catalana perquè no té la influència cultural de l’estat, com si passa amb la burgesia. La classe obrera adopta el catalanisme des del primer sexenni democràtic, per posar una data. És a dir, quan no és encara una classe independent, sinó que està aliada amb la petita burgesia. Cal recordar que els dos primers diputats obrers a l’Estat espanyol eren catalans, eren republicans federals i el 1868 van estar treballant per la proclamació de l’Estat Català des de la plaça de Sant Jaume. El catalanisme ha estat eminentment obrer. El que passa és que quan la burgesia esdevé la classe hegemònica i entra el lerrouxisme a Catalunya, es fa un discurs d’associar el catalanisme a la burgesia. Com a reacció, la classe obrera fa discursos que no van en contra del catalanisme, sinó d’aquest regionalisme de la Lliga. Això ho veiem quan la Lliga dona suport a la dictadura de Primo de Rivera i és la classe obrera qui protagonitza -per molt que liderats per Macià- el complot del Garraf i l’aixecament de Prats de Molló. Estem parlant de Miquel Ferrer, de Jaume Miravitlles… de tot de persones d’extracció popular que participen d’aquestes accions d’Estat Català i Acció Catalana d’acció armada per alliberar Catalunya.
—Fins a quin punt la irrupció i vigència del catalanisme va lligada a una manca de capacitat uniformadora de l’Estat espanyol?
—Aquí també hi ha un debat que cito al principi del llibre. En un moment determinat, un historiador va dir que si existia el catalanisme va ser perquè l’Estat espanyol no havia estat capaç de fer com el francès i va implantar un procés de nacionalització dèbil. Hi ha un fracàs de la revolució liberal com a projecte de la burgesia. Que a finals del segle XIX s’acabi imposant un bloc burgès conservador fa que la burgesia no pugui imposar, com passa a altres llocs, aquest projecte liberal. Amb la diferència, també, que Catalunya és la regió econòmica més desenvolupada d’Espanya. A diferència d’altres països, aquesta no és al centre de l’Estat, sinó a la perifèria. Això té uns particularismes que fan que el nacionalisme espanyol no sigui capaç d’imposar la seva llengua. En cap cas no és que no ho intenti. també cal analitzar el paper de les elits dels territoris perifèrics. El que fa la Lliga Regionalista és contribuir al projecte nacional espanyol. Per tant, si una cosa és la Lliga Regionalista és espanyolista. La seva contribució política serveix per evitar el separatisme i construir un estat per treure profit pels seus interessos.
—Per què no han reeixit les temptatives d’unificar transversalment o de forma interclassista el catalanisme?
—La primera que es va donar és el primer Congrés Catalanista de 1880. Fracassa perquè el que intenta és deixar al marge els interessos corporativistes de la burgesia catalana. Durant la República, la unitat intentada per Esquerra Republicana és trencada per la CNT, però també per la Lliga Catalana que és qui presenta el recurs al Tribunal Constitucional contra la Llei de contractes de conreus. Fins al present, hi ha hagut diferents intents de crear una unitat estratègica, algunes han fracassat només iniciar-se i altres, com Solidaritat Catalana, més tard. Aquesta transversalitat serveix a l’hora de reaccionar, però no a l’hora de construir. Aquestes experiències aporten llum a la conjuntura que vivim actualment. Al llarg del llibre, tot i que parlem de coses de fa 150 anys, algunes son més actuals que mai. Jo no soc dels que crec que la història és cíclica, però com que la qüestió de la construcció d’un estat català no s’ha resolt, això provoca que durant els 150 anys, cada 30 o 40 anys, es vagin repetint algunes coses.
—En quin moment apareix un catalanisme rupturista? Per què?
—Per primer cop, entès com la voluntat de trencar amb l’Estat espanyol per construir un estat català, apareix abans de la dictadura de Primo de Rivera per l’estat de putrefacció del règim de la restauració. I, sobretot, durant la dictadura de Primo de Rivera, és quan aquest projecte creix. Sobretot pel paper que juga la Lliga Regionalista en l’ascens i l’estabilitat de la dictadura. Llavors es planteja per primer cop que la independència és l’única possibilitat d’articular una Catalunya lliure perquè no hi ha altra forma de pactar amb l’Estat.
—Al llibre qüestiona que el cicle obert el 2006 sigui la consolidació de l’estratègia rupturista al si del catalanisme. Per què?
—Estem tots d’acord en què el 2006 s’obre un nou cicle arran de l’Estatut. Implica una resposta popular a la ingerència en la sobirania catalana. Hi ha un altre punt culminant que és l’1-O. Cal veure si això implica obrir una etapa en què l’hegemonia alterna al moviment independentista i s’abandona d’una vegada l’estratègia d’arribar a un acord amb l’Estat per modificar l’estructura de l’Estat o si l’1-O no deixa de ser un episodi de revolta més en aquesta etapa iniciada a finals del segle XIX consistent a negociar amb l’Estat millores en l’autogovern de Catalunya. Aquests mesos veiem que no està clar cap on avançarà això. Hi ha discursos d’unilateralitat, però també una taula de diàleg que dona ales per pensar que es pot seguir la via de negociar amb l’Estat. Per tant, no podem saber encara si és un moment de canvi o una etapa més. Caldrà veure com evoluciona.
—Creu que el PSC i els Comuns podrien ser considerats espais catalanistes? Ho han estat en algun moment?
—No utilitzo el terme catalanista com a sinònim de nacionalista. Faig servir el catalanisme per referir-me a les forces que en un moment determinat demanen més autogovern per a Catalunya. Analitzant els discursos i comportaments dels partits, podem dir que els comuns son un partit catalanista perquè continuen apostant discursivament per un federalisme o una major autonomia per a Catalunya. El que està clar és que el PSC ha abandonat des de fa anys el caràcter catalanista que havia tingut tradicionalment. Ara mateix el PSC és un partit que aposta per la negació de l’autogovern català. Els comuns fins al moment aposten pel federalisme. Tanmateix, no son un partit estrictament català. La seva participació al govern espanyol marcarà que puguin mantenir o no l’etiqueta de catalanisme.