El risc d’una exposició que, sense caure en el gegantisme, aspiri a mostrar les múltiples facetes —pintura, escultura, dibuix, ceràmica...— d’un artista tan prolífic, inquiet i versàtil com Miquel Barceló és el de no satisfer a ningú: ni els espectadors que coneixen bé l’obra de l’artista i que trobaran la mostra massa superficial per aprendre-hi res de nou, ni els espectadors que no en saben res i que en faran un tast tan dispers i contradictori que no podran fer-se una idea articulada del conjunt i en sortiran desconcertats.
Per sort L’arca de Noè, l’exposició de l’artista mallorquí que podrà veure’s fins al pròxim octubre en sis espais (dues sales de dos palaus, una capella, una plaça i dos claustres) de la ciutat de Salamanca, esquiva aquest risc. Ho fa per la perícia amb què el comissari, Enrique Juncosa, ha escollit la vuitantena d’obres de la mostra. I perquè l’obra de Barceló, clàssica i moderna, hereva de la tradició però imbuïda d’esperit d’avantguarda, és sempre coherent en l’heterogeneïtat, i això fa que pugui assumir-ho i resistir-ho quasi tot. També els riscos de la contradicció i la dispersió.
Moltes obres són recents i inèdites. Les més antigues són 27 del centenar d’aquarel·les que l’artista va preparar entre els anys 2001 i 2003 per a una edició de luxe de la Divina Comèdia del Dant. La tria inclou imatges de l’“Infern” —d’una violència gràfica però sense truculències fàcils—, del “Purgatori” —amb una atmosfera entre humana i sobrenatural— i del “Paradís” —d’una gràcia plena de força. Un exemple inapel·lable del talent de Barceló per al dibuix és que les seves siluetes —impersonals, sense cara— són molt expressives. Aquesta secció es completa amb un autoretrat múltiple fet sobre pergamí i d’influència budista. És l’enèsima mostra del nomadisme creatiu de l’artista i de l’afany explorador amb què sempre tempteja noves tècniques i suports.
Si tenim en compte que les pintures exposades han estat fetes els últims set anys, sorprèn com de diferents són entre elles. Hi ha natures mortes d’un cromatisme exaltat —tomàquets vermellíssims sobre fons grocs o blaus, molt rics de textura—; hi ha pintures blanques que flirtegen amb l’abstracció i que fan pensar en una versió molt depurada de certes pintures fetes al desert a finals dels 80; hi ha retrats de caps d’animals ocres i marrons sobre teles protuberants com parets de coves —és el Barceló parietal, admirador i hereu dels pintors rupestres—; hi ha pintures submarines d’un blau fosforescent... Totes les obres esmentades tenen, tanmateix, tres trets en comú: són de gran format, bateguen de fascinació per la pintura com a matèria primigènia i genesíaca, i traspuen un interès apassionat pel món natural —cavalls, peixos, fruites, verdures—, el qual és retratat amb una empatia plena de vida. Tot això resulta singularment perceptible en L’arca de Noè, la monumental pintura (4x6 metres) que dóna títol a la mostra. És una imponent natura morta que es desplega sobre un fons ricament matèric i que reivindica el poder preservador de l’art.
La mostra es completa amb una tretzena de peces de ceràmica, treballades amb una agressivitat —esquerdes, cops, ditades— no exempta d’una estranya delicadesa, i amb tres escultures, dues de les quals representen una aproximació irreverent al concepte d’escultura pública. Són una versió blanquinosa de Granelefantdret, que consisteix en un elefant fent equilibris sobre la seva trompa (com l’artista que fa tractes amb el poder de les institucions?), i El gran auricular, formada per quatre cossiols gegants que estan un dins l’altre. Sigui com sigui, totes dues semblen megalòmanes i menors al costat del conjunt escultòric titulat 14 allumettes, 14 llumins cremats de bronze. Situades en un preciós i recollit claustre renaixentista, són escultures molt suggeridores, mescla d’un dramatisme erosionat i d’una estilització exhausta.