Les eleccions del 27 de setembre del 2015 van ser tota una excepcionalitat. Fonamentalment, perquè aquells comicis deparaven diverses novetats. La principal, que allò es volia convertir en un plebiscit sobre la independència de Catalunya, atès que el Govern espanyol mai no va contemplar permetre un referèndum, fora o no vinculant. I en segon lloc, perquè per posar a prova aquest plebiscit hi va concórrer una llista, que va ser la més votada amb molta diferència. Es tractava de Junts pel Sí, que va arreplegar quasi el 40% dels vots, més del doble que la segona força amb més suports, Ciutadans, que va fregar-ne el 18%.
Aquella candidatura pretenia aglutinar l’independentisme en una mateixa llista. A excepció de la CUP, que es va presentar per separat –i que va sumar 10 diputats decisius en l’esdevenir de les coses–, Junts pel Sí sumava l’antiga Convergència, Esquerra Republicana i candidats independents entre els qui hi havia el cantautor Lluís Llach, la desapareguda Muriel Casals –en aquell moment presidenta d’Òmnium Cultural– o el catedràtic d’Economia Oriol Amat, actual rector de la Universitat Pompeu Fabra. Candidats independents que molts d’ells acabarien, també, sent decisius.
Entre aquelles persones hi havia també altres tres amb qui parlem. Cap d’elles no està vinculada a cap partit i tots fan balanç, des de la distància, dels sis anys que han passat des d’aquelles eleccions i dels quatre que prompte es compliran de l’1 d’octubre, tot just quan se celebra aquesta Diada del 2021.
Germà Bel
Nascut a les Cases d’Alcanar (Montsià) el 1963, aquest catedràtic és un dels economistes més influents del país. És un dels màxims estudiosos, alhora, del sistema d’infraestructures de connectivitat de l’Estat espanyol, i les seues reflexions sobre aquesta qüestió –reflectides perfectament al llibre Espanya, capital París, publicat el 2011 per Campana–, serveixen per explicar el procés de recentralització viscut a l’Estat espanyol durant les darreres dècades.
Curiosament, l’únic partit en què ha militat Germà Bel ha estat el PSC, pel qual va ser diputat al Congrés entre el 2000 i el 2004. Com ell diu, mai no ha tornat a militar en cap partit, però «porto en política des dels 15 anys». El 2015 va rebre trucades de Jordi Sànchez –en nom de l’Assemblea Nacional Catalana– i del president Artur Mas per oferir-li encapçalar la llista de Junts pel Sí per Tarragona. «Havien fet un acord entre partits i societat civil per anar a les eleccions, i jo sempre vaig dir que no volia presentar-me a les eleccions amb cap partit. Com que es tractava d’una llista unitària equiparable a un plebiscit per la independència, em va semblar que no havia de dir que no», recorda.
Germà Bel reconeix que aquella legislatura convulsa, que es va allargar des de la constitució del Parlament a l’octubre del 2015 fins la dissolució de la cambra en virtut de l’article 155 a l’octubre del 2017 –sense oblidar la investidura in extremis del president Carles Puigdemont i tot el procés previ de tensió amb la CUP– no va anar tal com ell podia preveure. «Una de les coses que em van trencar les previsions va ser la cessió de Junts pel Sí al xantatge de la CUP per no investir el president Mas, qui havia proposat aquella coalició. Hauria entès la cessió si la CUP s’hagués compromès a entrar al Govern, però no ho va fer. I les coses no van anar tal com havien d’anar des del primer moment. Almenys, tal com jo pensava». L’economista reconeix que va pensar en deixar el seu escó en aquell moment, i també al setembre del 2016, quan es va aprovar el referèndum d’autodeterminació, una solució amb la qual no estava d’acord. «Però vaig treballar pel referèndum com el que més i vaig defensar les urnes l’1 d’octubre. Una cosa no treu l’altra». Tot i el desacord amb el referèndum, Germà Bel reconeix que durant la tardor del 2017 es van fer «coses molt interessants en un marc molt complex, i segurament es podrien fet millor, però potser les persones que hi érem al capdavant no estàvem a l’alçada dels reptes».
Pel que fa al moment actual, l’economista es mostra crític. Situa el gir polític de guió definitiu en el 30 de gener del 2018, dia en què Esquerra Republicana i el president del Parlament en aquell moment, Roger Torrent, es van negar a investir a distància el president Carles Puigdemont, que ja es trobava a l’exili. «A partir d’aquí la independència va deixar de ser una prioritat. I no estic fent cap valoració, sinó descrivint». Des de llavors, segons Germà Bel, «va passar allò que era inevitable: es va imposar la impossibilitat d’una estratègia conjunta entre els partits, cosa que va desembocar en un Govern ineficaç i en una frustració generalitzada». Admet, també, que la presó i l’exili «ho han marcat tot» els últims anys.
Alhora, Germà Bel desconfia absolutament de la taula de diàleg, que s’ha de reprendre, previsiblement, la setmana que ve. «És una gran presa de pel, i tothom ho sap, fins i tot els qui l’han organitzada». Assegura que aquesta taula «és un element per intentar revestir un stand by, i a mesura que s’apropin les eleccions espanyoles Pedro Sánchez i el PSOE se’n desentendran més i més». «Què volen demostrar amb la taula de diàleg?», es pregunta Bel. «Què no han demostrat ja? Després de l’octubre del 2017, els catalans no mereixem ser tractats com a menors d’edat», denuncia.
Malgrat totes aquestes crítiques, Germà Bel no és pessimista. «El procés ve de lluny: va arrencar a inicis dels noranta amb la recentralització, que es va reforçar durant el mandat de José María Aznar (1996-2004), qui va guanyar la batalla cultural. El 2003, quan Pasqual Maragall va arribar al Govern de la Generalitat de Catalunya, es van impulsar reformes defensives, no propositives. L’ofensiva d’Aznar, malgrat la victòria de Zapatero el 2004, ho va precipitar tot, i els últims anys s’ha avançat moltíssim en el suport a l’autodeterminació a Catalunya. Sovint es fan passos en fals que t’aturen», continua Bel, «però jo estic en política des que tinc 15 anys, i cal ser conscients que els processos polítics són molt llargs, sobretot els més transformatius. Per això no puc ser pessimista», conclou.
Carmina Castellví
Aquesta advocada lleidatana ocupava el número dos de la llista de Junts pel Sí a Lleida, per darrere del pedagog i professor de filosofia Josep Maria Forné. Nascuda el 1967, viu al Pallars Sobirà, on era membre de l’Assemblea Nacional Catalana. Castellví no havia tingut experiència prèvia en partits, si bé sempre ha format part de moviments socials i d’organitzacions independentistes, fet que va contribuir a la proposta que li van fer des d’Esquerra Republicana perquè es presentara a les llistes d’aquella coalició.
Segons recorda, la legislatura va anar, més o menys, tal com s’imaginava, si bé Castellví admet que el referèndum «va ser un trasbals». «No el portàvem al programa electoral, però el vam entomar. En aquella legislatura, si algú no va fallar va ser el Parlament», reivindica. «No havíem arribat mai tan lluny», rememora orgullosa quan és preguntada pel balanç d’aquella legislatura. Reconeix, alhora, que la repressió va fer «molt de mal» al moviment independentista. «Mai no havíem arribat tan lluny, ens van fotre un cop molt gros, van escapçar partits i organitzacions i vam entrar en xoc. Però penso que ho havíem de fer, tot i que potser vam ser ingenus: jo pensava que l’Estat no era democràtic al 100%, però no imaginava aquest nivell democràtic de baixa estofa».
Sobre el moment actual, l’advocada reconeix estar trista. «Penso que tot el que vam aconseguir s’ha vist truncat pels interessos partidistes, però espero, tot i que reconec que soc ingènua, que l’alliberament dels presos polítics faciliti les relacions directes i que això ajudi a sortir de l’atzucac». Quant a la taula de diàleg, tot ni no confiar-hi, Castellví assegura que «s’hi ha d’anar i s’hi ha d’anar amb molta força, perquè ha de ser l’Estat espanyol qui digui que s’aixeca». Alhora, pensa que el compromís de la taula, que ha de durar dos anys, s’ha de complir. «Els acords sempre s’han de complir, i hi hem de ser, tot i que hi hagi poques esperances».
Isona Passola
L’actual presidenta de l’Ateneu Barcelonès és tot un referent cultural a Catalunya. Quan dirigia l’Acadèmia del Cinema Català, càrrec que va abandonar a principis d’aquest any, Passola va ser cridada per integrar la llista de Junts pel Sí a Barcelona, si bé a nivell simbòlic, atès que estava al número 76, sense possibilitats de ser escollida. Però la seua presència servia per donar força a la candidatura, que tenia la motivació de nodrir-se de persones representants de la societat civil del Principat. «Em vaig involucrar a la llista perquè em semblava que, en el moment històric en què estàvem, fer una llista unitària i diversa de l’independentisme tenia molt de sentit. Jo soc partidària de la unitat dins de la diversitat, i em va semblar que la candidatura de Junts pel Sí representava això».
Isona Passola, que va nàixer a Barcelona el 1953, sempre ha tingut vinculació amb l’independentisme d’esquerres. Reconeix que aquells anys van ser complicats, i explica que aquella candidatura es va poder fer en un context molt determinat. Ara, admet que se sent «horroritzada» de veure com hi ha uns sectors de l’independentisme, «petits però que fan molt de soroll, que es dediquen a insultar altres independentistes que no pensen com ells». Segons la directora de cinema, «aquesta manera d’abordar les qüestions des de la visceralitat fa feredat, independentment a qui es voti». Passola reconeix que aquests atacs «s’han produït contra Esquerra Republicana fonamentalment, i no els he vist en el sentit contrari: no he vist gent d’ERC fent tweets amb aquesta agressivitat més pròpia de bojos que de gent que vol solucionar les coses».
Quant a la taula de diàleg, la presidenta de l’Ateneu Barcelonès es pregunta si «hi ha algú amb dos dits de front que es pensi que no val la pena desenrocar això». «Si m’expliquen com fer la unilateralitat per solucionar-ho, d’acord», continua Passola, «però que m’ho expliquin bé, perquè fins ara s’ha explicat amb tanta fantasia o més que quan es parla de la taula de diàleg». Segons Passola, «la realpolitik vol dir forçar posicions, tan senzill i tan difícil com això: cap problema, i menys encara un problema com aquest, no es resoldrà sense sumar les forces d’una majoria molt clara». L’exdirectora de l’Acadèmia del Cinema Català pensa que «cal forçar la realitat parlant i dialogant tant des dels terrenys més petits, com ara l’àmbit familiar; com des dels més grans, com ara l’institucional».
Tot i els enfrontaments i les discussions entre l’independentisme, Isona Passola diu ser «profundament optimista». «Penso que hi ha una cosa que és fonamental: el problema ha emergit amb tota la seva força. I jo, que he viscut l’època dels meus pares, quan no es podia parlar amb llibertat, i constato com hem avançat amb l’1 d’octubre gràcies a haver-ho fet des de la cultura democràtica i pacífica, puc dir que el problema està plantejat amb tota la seva dimensió i claredat. I això explica moltes de les coses que han passat i passaran. Per això soc optimista, però tot s’ha d’analitzar des de la intel·ligència, i no des de la visceralitat».
Són algunes reflexions prèvies a una Diada que tornarà a mesurar l’estat d’ànim i la força actual del moviment independentista.