És dijous 22 de juliol de 2021 i Rubén Martínez Dalmau es troba a l’estació Joaquim Sorolla per agafar un AVE cap a Madrid. Allà l’espera la nova secretària general de Podem, la ministra navarresa Ione Belarra, amb la missió de desencallar una crisi que posa en risc l’estabilitat del partit al País Valencià. Encara que les Falles estaven previstes per al setembre, sembla que les mascletades s’han avançat algunes setmanes.
Pilar Lima, la secretària general valenciana de Podem, es nega a designar com a secretària autonòmica de Justícia —el principal càrrec de la formació, després de la Vicepresidència Segona que ocupa el mateix Dalmau— cap de les dues dones solvents que li ha plantejat ell a fi de respectar la paritat en el segon graó del Consell. Tant Adoración Guamán com Míriam Salmerón són juristes acreditades, però Lima no les vol.
Ella s’estima més situar-hi un home sense experiència en la matèria: Antonio Palacián, economista especialitzat en cooperativisme, digitalització i economia circular.
—Però això de ser secretari, què significa exactament?
Aquesta és la pregunta que ha formulat ell en saber que era l’escollit. Desconeix les atribucions enormes que exerceix el número 2 de la Conselleria.
No obstant, hi ha pressa per liquidar l’assumpte. Molta pressa. Des del mes de maig, la plaça està vacant. Mireia Llobera va decidir plegar i Dalmau i Lima encara no s’han posat d’acord sobre qui ha de rellevar-la. En tot aquest temps, Gabriela Bravo no ha perdut l’oportunitat de recordar-ho al vicepresident segon cada vegada que s’ha creuat amb ell. La seua Conselleria està coixa.
En efecte, durant l’última setmana de maig i tot el mes de juny, la direcció del partit no trasllada cap proposta a Dalmau. Com a vicepresident segon i única persona de Podem al Consell, cal consensuar-ne els canvis. De fet, tot i que al seu dia no li havia satisfet el perfil de Llobera, considerava que, si més no, reunia les condicions mínimes exigibles.
Així doncs, davant el silenci espès de la cúpula, Dalmau hi ha elevat les dues opcions referides, que són refusades sense cap argument en concret. No hi donen el plàcet, i punt.
I qui no el dona? Les quatre o cinc persones que avui concentren el control absolut del Podem valencià. La formació nascuda a les places —que assegurava decidir-ho tot assembleàriament, abominava l’estructura vertical i presumia d’horitzontalisme— ha passat a estar comandada per un grupet reduidíssim de persones que governa el partit des del carrer.
I no en el sentit figurat, sinó en el més estricte possible, perquè moltes reunions de pes se celebren a la terrasa de qualsevol bar de la plaça de Sant Llorenç, seu de les Corts Valencianes. En una tauleta de quatre, hi cap tot el nucli dur. D’allà ixen les notícies que més tard són comunicades a la manera soviètica: “És la decisió del partit”.
En aquest cas, a més, la decisió del partit inclou la comunicació directa a la consellera Bravo de la persona triada. Com a document adjunt del correu electrònic en què se li notifica figura el currículum de Palacián. El mail és un pont, i Dalmau, el riu que hi passa per baix sense adonar-se’n.
Visiblement sorpresa en llegir-ne el contingut, Bravo contacta amb Dalmau i comprova que ell no n’està al cas. Per tant, la titular de Justícia es nega a validar el nomenament en qüestió mentre el vicepresident segon, l’únic interlocutor vàlid que reconeix com a consellera, no hi done el vistiplau. El conflicte ha encallat.
“No vol parlar amb tu”
La tensió ja és extrema. Tanmateix, a 300 quilòmetres per hora, camí de Madrid, Dalmau encara confia que la reunió amb Belarra servirà per alterar els plans de Lima. Ell està obert a posar algun altre nom de dona damunt la taula, com ara el de l’exdiputada del partit Fabiola Meco.
La secretària d’Organització federal, Lilith Verstrynge, també tracta de posar-hi pau. Belarra i ella proposen de fer net i d’encetar la negociació des de zero, tot invalidant els tres noms en disputa. Però tampoc no serveix de res.
“No t’ho creuràs, però Pilar no vol parlar amb tu”, li comenta textualment pocs dies després —per telèfon— Belarra a Dalmau, segons les fonts a què ha tingut accés EL TEMPS. Ella a penes porta un mes com a líder de Podem en substitució de Pablo Iglesias i no desitja atiar les flames. A més, Lima compta amb la simpatia d’Irene Montero, la seua gran valedora a l’esfera estatal.
Les pretensions de Dalmau se circumscriuen a dos factors: que la persona designada siga dona i jurista de preparació provada. Res més. “No acceptaré el nom d’un señoro allà on hi ha d’haver una dona”, li explica ell en una trobada d’urgència. El gest de la intèrpret de Lima —un bigoti dalinià— segurament no permet captar la causticitat de la forma señoro. El surrealisme de l’escena és total.
Lima ja ha dut Dalmau al llindar de la dimissió. Tot just allà on pretenia. Només ha de fer-se forta per deixar-lo caure precipici avall —tal com va fer per substituir Naiara Davó a la sindicatura del grup parlamentari en els moments més durs de la pandèmia— i perdre’l de vista per sempre més. Com passa en les millors sèries de política, s’haurà desfet dels seus dos grans antagonistes en a penes nou capítols. Una jugada mestra.
Lluny queda la paella prepandèmica que els uns i els altres —més d’una trentena de persones— van compartir al domicili particular de Martínez Dalmau a Xàbia (Marina Alta). Aquell dia van conjurar-se que ningú no imposaria les seues posicions de manera unilateral i que convenia una candidatura única a la secretaria general, la qual, en principi, havia de recaure sobre l’alcoiana Davó. Ella era la persona que havia estat designada síndica a les Corts pel consell ciutadà valencià, el màxim òrgan entre assemblees.
En canvi, Lima va acabar anunciant una candidatura a la secretaria general que el juny de 2020 va eixir guanyadora per un marge exigu —els 38 vots que separen la seua xifra de suports, 2.206, dels 2.168 de Davó— i que va justificar, en petit comité, de manera planera: “Aquesta candidatura està parlada i acordada, amb un full de ruta clar, amb els de dalt”. A Davó i Dalmau, però, no havia deixat entreveure quines eren les seues intencions.
“Els de dalt” eren els dos homes instal·lats a Madrid que havien dissenyat l’assalt al poder orgànic i que gaudien de més ascencència en el sector pablista valencià: el director de la Inspecció de Treball i la Seguretat Social, Héctor Illueca, i un diputat madrileny escollit per la demarcació d’Alacant, Txema Guijarro.
El dia de la seua victòria pels pèls, Lima va penjar una foto a Instagram abraçant-se a Illueca que simbolitzava l’inici de la nova etapa. Ell, de la seua banda, va redactar un tuit que ha acabat sent premonitori: “Mi más sincera felicitación a Pilar Lima, nueva coordinadora general de Podem, y a todos los militantes y simpatizantes que han participado en las primarias. Empieza un tiempo nuevo, lleno de esperanzas y proyectos. ¡En un futuro nos vemos!”.
Lima va arribar al lideratge del partit abanderant un esquema idíl·lic conformat per “tres espais” —els corresponents al partit, el grup parlamentari de les Corts i el Consell— que a poc a poc va tractar de fondre en un de sol. Per vèncer Davó afirmava que la direcció del partit exigia dedicació completa, però un semestre més tard va fer-se amb la sindicatura de les Corts en detriment de la seua contrincant orgànica i contra l’opinió de la majoria del grup.
D'altra banda, la relació amb el vicepresident és escassa. El 7 de gener, per exemple, Lima reclama mitjançant una nota de premsa el tancament de tots els centres escolars per tal d’aturar l’escalada de contagis provocada per la pandèmia.
Una proposta cridanera, sense cap informe d’experts al darrere, que no havia comunicat prèviament a Dalmau, la veu de Podem a la comissió interdepartamental del Consell. Ni PSPV ni Compromís no troben raonable enviar els estudiants cap a casa. Dalmau tampoc no ho veu lògic.
Illueca, assenyalat per Dalmau
Primera setmana d’agost. Dalmau ha xocat contra el mur de Lima, la sensació de blocatge és descoratjadora. Ella ha enviat un correu electrònic al personal de la Vicepresidència en què els insta a designar Palacián secretari autonòmic de manera immediata.
El correu, que inclou informació confidencial, apareix a la impressora i circula entre els funcionaris del departament. La relació tòxica Lima-Dalmau queda definitivament al descobert. El vicepresident li explica al cap del Consell, Ximo Puig, que vol dimitir el càrrec. Això sí, abans de completar aquest pas, pretén deixar-ne la successió lligada.
Dalmau telefona a Illueca, inspector de treball i professor universitari a qui coneix de fa anys, per dir-li que ha de ser-ne el relleu. Tem que Lima també vulga fer-se amb la cadira del Consell. Dels tres espais diferenciats al tres en un. Des de l’altra banda de la línia telefònica, l’oferiment és acceptat.
Dalmau va acordar amb Puig que no abandonaria la Vicepresidència fins que li asseguraren que seria Illueca i no Lima qui el substituiria
El vicepresident ho tenia decidit i acordat amb el president: no renunciaria al càrrec fins que Illueca contestara sí i rebera el nihil obstat de Lima i el seu cercle de confiança. Es nega a delegar en ella el desenvolupament de les polítiques d’habitatge que ha impulsat en els dos anys i dos mesos que porta a la Generalitat. Ha traçat un camí que el conseller entrant tan sols haurà de resseguir, però no es refia gens de Lima. No vol malbaratar la feina feta ni afavorir una purga com la que ja s’ha produït al partit i entre el personal del grup parlamentari.
Quan Dalmau li fa saber a Lima que té la intenció de marxar però que només eixirà per la porta si el recanvi és Illueca, ella ho acata amb estoïcisme. Com si, arribats a aquell punt, albirara la possibilitat de seure al Consell i de convertir-se en la primera persona sorda que accedeix a un lloc de tanta responsabilitat.
En la seua única referència pública al terratrèmol, una setmana després dels primers moviments tel·lúrics, Lima destacarà que l’elecció d’Illueca ha estat fruit del “consens”, però exclusivament cita el seu nom, el de la vicepresidenta espanyola Yolanda Díaz i el de la ministra Belarra com les tres avaladores principals. No esmenta Dalmau. Ha de demostrar autoritat i controlar el relat.
Héctor Illueca és amic personal de Rosa Pérez Garijo, coordinadora general d’EUPV i l’altra consellera d’Unides Podem. Van dinar distesament a començaments de l’estiu —com tantes altres vegades— sense intuir que en breu compartirien la taula del Consell.
Per això, en ple agost, entre onada de calor i onada de calor, quan ella rep una trucada de Dalmau en què aquest li comunica què està passant, Garijo queda gèlida. Lima no havia convocat la comissió de seguiment del pacte d’Unides Podem per analitzar el cas ni li havia explicat res, ni que fora de manera informal. No resulta tan estrany, però. Amb ella com a secretària general de Podem, aquest òrgan es reuneix cada vegada amb menys freqüència.
Punt d’inflexió
Aquesta crisi marca un punt d’inflexió en la relació entre ambdues formacions. Res ja no serà igual. El soroll i la imatge d’incomunicació que deixa el relleu de Dalmau farà variar l’actitud d’Esquerra Unida envers Lima i els seus.
Fins ara, tant Pérez Garijo com Estefania Blanes —les dues diputades d’EUPV que integren el grup de vuit membres d’Unides Podem a les Corts— mantenien una posició neutral, acatant qüestions com l’accés tumultuós de Lima a la sindicatura en virtut del pacte que havien rubricat. Segons aquell escrit, correspon a Podem, en exclusiva, l’elecció d’aquest càrrec.
La manca d’interlocució existent i la unilateralitat de les decisions que manumilitari adopta la secretària general de Podem han situat la relació amb EUPV en unes coordinades distintes. Per establir un paral·lelisme amb Compromís, és com si Àgueda Micó, com a secretària general, optara per fer i desfer sense consultar els canvis als consellers de l’antic Bloc —ara, Més Compromís— ni tampoc a Mónica Oltra, vicepresidenta del Consell en representació del conjunt de la coalició.
A Esquerra Unida no tenen clar que valga la pena mantenir la coalició amb Podem en aquestes circumstàncies. Amb vista a la següent cita electoral, veuen amb més bons ulls una plataforma àmplia a l’esquerra dels socialistes. Oltra i Yolanda Díaz ja han mantingut alguna conversa al respecte. Una reedició de l’entesa amb Unides Podem hauria de partir d’unes condicions molt més igualitàries. Se’n senten menystinguts i opinen que el Podem de 2015 i de 2019 té poc a veure amb el que quedarà amb vida en 2023.
Per bé que ara el nom d’Illueca emergirà amb força com a cap de llista de cara als pròxims comicis —sense descartar la via més juvenil que encarnaria María Teresa Pérez—, a Esquerra Unida no signaran un acord preelectoral com el de fa dos anys, en què Podem tenia la potestat de designar el número 1 sense negociar-lo amb ells. Hi exigiran unes primàries conjuntes, a l’estil de les de Compromís. El pes municipal de cadascuna de les dues formacions també difereix bastant: la feblesa extrema de Podem a escala local contrasta amb l’estructura territorial més sòlida d’EUPV.
Una illa dins del grup
En la campanya interna de les primàries de l’any passat, Naiara Davó va reiterar que la seua candidatura era la que dotava d’estabilitat al Govern del Botànic. Tenia la confiança de la majoria del grup de les Corts, però en ser escollida secretària general, Lima va remoure-la de la sindicatura en un tour de force que el Comitè de Drets i Garanties estatal de Podem va censurar per “manca de formalitat, seriositat i professionalitat”.
Després del desencís de les dues úniques diputades d’Esquerra Unida, Lima es queda en solitari. És una illa dins del grup, però qui porta la veu cantant. La coordinació amb la resta de grups del Botànic ha decaigut, en les intervencions de les sessions de control actua com si el seu partit no ostentara els governs de la Generalitat i de l’Estat. En la seua reunió amb Puig, dijous passat, va comprometre’s a enfortir el Botànic en lloc de posar-hi pals a les rodes. En contraposició a la setmana de passió viscuda els dies anteriors, l’ambient de la trobada va ser enriquidor.
La neteja de personal duta a terme per Lima ha acabat com el rosari de l’aurora. Tres dels cinc tècnics del grup van ser acomiadats i han recorregut la decisió per considerar-la improcedent. I de motius per a la preocupació, n’hi ha. Al partit, dos treballadors que també van ser despatxats per raons disciplinàries i per causes econòmiques han vist com la justícia ha declarat nuls els seus comiats i han aconseguit percebre el doble i el triple de la indemnització inicial.
Les reunions de grup són cada vegada més esporàdiques. A l’estiu hi ha imperat la paràlisi. El grup de WhatsApp que comparteixen els vuit parlamentaris ha mantingut un silenci monacal durant la crisi per l’adeu Dalmau. Ni la síndica informava ni la resta de diputats gosava escriure-hi res.
I a nivell intern, Podem ha extremat el control dels xats i fòrums que comparteixen els militants. El secretari d’Organització, Carles Fons, esborra aquells missatges que considera crítics i fins i tot va fer fora d’un fòrum Davó per haver publicat una entrevista que havia concedit a Agon. L’amenaça de renunciar a l’acta de regidor que han manifestat darrerament alguns militants augura una extensió de la crisi a les agrupacions locals del partit.
Retorn a les aules
Esquerra Unida ja ha transmès el seu malestar profund a Lima. Els agrada el perfil d’Illueca i consideren que hi encaixarà de seguida. De fet, va militar a la seua formació i més tard va integrar el Front Cívic, que capitanejava, a escala estatal, el desaparegut Julio Anguita.
No sols això, sinó que Illueca, Pérez Garijo i la mateixa Oltra van desplegar una activitat intensa en el sindicalisme universitari i van coincidir a la Joventut Comunista del País Valencià, la branca juvenil del PCPV. Llicenciats en Dret per la Universitat de València, són nascuts en 1975, 1972 i 1969, respectivament. Els dos primers, a més, han exercit la docència a la facultat on van llicenciar-se.
A la universitat, precisament, retornarà ara Dalmau, qui ha travat una relació afectuosa amb tots els integrants del Consell. Alguns membres subratllen el bon feeling que ha mantingut, en especial, amb Puig i amb Bravo. Les prevencions inicials del cap del Consell van esvair-se de seguida.
Dalmau va afanyar-se a proclamar que, un cop arribat al Govern, el seu únic programa era l’Acord del Botànic II —que va insistir a rubricar a Alacant, fins al punt que sempre s’hi ha referit com “el Botànic d’Alacant”— en lloc del que Unides Podem va presentar a les eleccions. També s’ha mostrat pròxim a Vicent Marzà i Rafael Climent, consellers d’Educació i d’Economia en nom de Compromís. Amb el socialista Vicent Soler, el titular d’Hisenda, fins i tot ha acudit al cinema.
Amb tot, sempre va sentir i expressar que ell estava de pas. “Tinc la meua plaça a la universitat, no m’estaré en política massa temps”, recordava en ocasions. En alguna discussió, ostatge dels nervis, fins i tot amenaçava de tocar el dos ipsofacto. La primera de totes, poc abans de prendre’n possessió, en veure que Puig i Oltra no volien que tinguera rang de vicepresident.
Finalment, ha premut el botó roig l’estiu de 2021, poc després de creuar l’equador de la legislatura. Amb prou temps per marcar el rumb de la seua Conselleria —sempre va creure que els rèdits obtinguts per Podem en la negociació del Botànic II van ser clarament insuficients—, però també per conèixer, de ben a prop, com de complicada és la vida interna dels partits.
O del partit més convuls de tots, caldria dir. Perquè el Podem valencià que va irrompre a les places i carrers, i a les drassanes del port, és ara com ara un tinglado sostingut per ben poca gent. Un perill evident per al Botànic de cara a les eleccions de 2023. El malèfic 5% guaita a la cantonada.