Agonies addictives

Els entorns agitats també poden esdevenir monòtons si el frenesí s’allarga més del compte. Fugir a un indret relaxat per fer un canvi vital és una opció comuna. El resultat d’aquesta operació, però, no sempre és positiu. Perquè la nostàlgia atorgada al primer habitatge emana d’una etapa innocent, de problemes banals i de felicitat estable. Perduda la innocència, però, l’indret també perd l’encís. La recerca del reinici pot prolongar l’agonia present. Només canvia el sentit. I aquells temps en què Ignasi “es feia poques preguntes” han quedat enrere. Es pot tornar al lloc d’origen, però no retrocedir.

Ignasi, protagonista de La draga, necessitava un canvi en la seua vida frenètica. El seu treball aclaparador i el record d’una filla allunyada pels seus problemes conjugals del passat l’obliguen a començar des de zero. L’esperança del reencontre recorre el seu cap al llarg de tota la narració. Sovint, la il·lusió alimentada per l’esperança és necessària per a les persones que busquen sortir-se’n. Sec, solitari, amb l’únic hàbit del desordre i afavorit per unes rendes comercials heretades, Ignasi busca retrobar-se amb si mateix a Illa. Vol tornar a un passat que recorda digne. El candor d’aquell temps, però, l’apartava dels problemes que envoltaven la seua família. Quan és adult, se’ls troba de front. Tot i que els seus pares ja no hi siguen, descobreix un passat desconegut.

Illa, un indret fosc i ennuvolat, plujós i solitari, agredit per l’egoisme empresarial, per la corrupció política, per malalties i per l’envelliment, regala a Ignasi un entorn relaxat i alhora macabre. De la mà de personatges locals i del record familiar, Ignasi busca el nou estil de vida sense saber ben bé què vol trobar. Totes les seues accions estan condicionades pels records, narrats per una veu interna, penetrant amb bones dosis d’humor nostàlgic i de realitat aspra. Rememora, per exemple, aquell personatge del seu imaginari infantil “que ja deu ser un jubilat que fa barbacoes al pati de darrere de la seua caseta i que mai no ha sabut que és el puto negre malanat dels teus jocs”. I assumeix la inoperància per canviar realitats immutables malgrat els afanys utòpics condicionats per la inexperiència.

La novel·la transcorre entre mil accions trepidants, presents i passades, pròpies de la sèrie negra. Totes estan adobades d’agitació narrativa i d’una tensió formidable. Ignasi les obvia, perquè vol descobrir un passat familiar que s’enterboleix a cada paraula de la narradora, que es fica en les ments dels personatges i descriu al lector els detalls més foscos de cadascun. Ignasi ignora els afers que ofereix Illa i que marquen la vida de la resta de personatges —i la diversió del lector—, i se submergeix en uns altres de propis no tan transcendents pel que fa al seu futur però sí per a l’agilitat de la història. Des de la inspecció personal en l’antiga casa del pare fins a l’intent sexual amb una dona que apareix del no-res. Des del periodista utòpic que pensa que canviarà el gir natural del món fins al poeta alcohòlic mancat d’inspiració.

L’aire pessimista de la història —que remet a obres recents com ara Col·lecció particular o Naufragi en la neu— dóna a entendre que Illa i Ignasi són dos elements destinats a trobar-se. “Illa és vella i bruta i contaminada. I malaltissa. Tu també, Ignasi. Ets vell i brut i per molt que t’ensabonis, per molt que t’esforcis a ser aquell dandi que s’ho ha mirat tot des de lluny, que no s’implica en res, arrossegues la contaminació. Per això, quan podies triar qualsevol ciutat del món vas triar aquest indret remot”. Aquesta és una història negra que conta amb distanciament i amenitat la realitat més tèrbola i monòtona d’aquell que no ha estat capaç de deixar enrere els malsons. Els que sempre l’han perseguit.