País pretèrit

Nostàlgia literària allunyada del compromís

La literatura ha generat, en moltes ocasions, una imatge idíl·lica dels territoris rurals. Aquesta visió contrasta amb la realitat d'uns espais que, per diversos motius, cada vegada estan més abandonats. Canviar la perspectiva sobre els indrets allunyats pot ser el primer pas per millorar la seua existència, a hores d'ara modesta i en perill d'extinció.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Les imatges dibuixades des de mirades exògenes solen córrer el risc d'oferir una anàlisi equivocada. Aquest efecte s'ha donat molt sovint en la descripció dels territoris rurals, idealitzats per les ments urbanes que veuen en ells espais de llibertat espiritual, útils per allunyar-se d'un dia a dia aclaparador, angoixant i reiteratiu. Però a les comarques més interiors del País Valencià hi viuen vuit habitants per cada terreny equivalent a 140 camps de futbol. Són dades exposades per Paco Cerdà, periodista i autor del llibre Los últimos: voces de la Laponia española. Una tendència que evidencia la vida que ofereix el camp, ben allunyada de visions romàntiques.

De fet, Alfons Cervera, un dels escriptors valencians que més ha emprat aquests pobles per ambientar les seues novel·les, recorda una frase de Vicent Ventura, periodista i polític valencià que, segons conta, el va colpir: «no fases mai poesia dels pobles». Un costum ben arrelat entre molts novel·listes, contrasta amb la realitat i, segons Cervera, «s'allunya de la mirada de compromís que necessita el rerepaís, que no arreglarà els seus problemes rebent veus de compassió». Alfons Cervera, natural de Gestalgar, petita localitat dels Serrans, entén del que parla.

Paradoxalment, allò que alguns narradors volien denunciar des dels seus llibres, molts valencians ho van interpretar com a poesia. El valencià Vicent Blasco Ibáñez (1867-1928) va reflectir, en moltes de les seues obres, la vida miserable del sector primari de l'època, llavors totalment predominant en l'economia del país. Les desgràcies d'una família establerta a Alboraia (Horta), víctimes d'uns veïns que deien respectar els nadius per, realment, protegir els seus interessos territorials, eren plenament compensades amb descripcions paisatgístiques que enamoraven el lector. Era el cas de La barraca. Canyes i fang va complir amb una funció similar des d'un context enllotat, també primari, pescador. Era el nucli del Palmar, avui convertit en destinació turística de primer ordre, al cor de l'albufera valenciana. Molts dels negocis ubicats a la pedania esmentada tenen el nom d'aquell conte que també combinava misèries amb entorns geogràfics sublims.

Molts lectors han absorbit més la part idíl·lica d'aquestes novel·les que no pas els missatges de denúncia. Per això, Alfons Cervera pensa que «hem llegit molt malament Blasco: no conec les seues intencions, però segurament no eren les d'estereotipar paisatges, personatges i situacions». L'escriptor de Gestalgar es refereix a produccions més recents com l'Alqueria Blanca, emesa per l'antiga Canal 9 i que recollia tots aquells tòpics que els lectors valencians van assumir, sense captar la denúncia del missatge blasquista. De fet, aquelles novel·les conviden més a canviar el camp que a mirar-lo des de la distància. I aquesta darrera opció ha estat la més habitual.

La burgesia valenciana de començaments del segle XX, íntimament lligada a l'agricultura, sentia una mena de simpatia distant cap a la immensa horta que envolta el cap i casal. La relació s'ha anat mantenint des de la perspectiva urbana, pel que la visió roman amable, però allunyada de la certesa. Des de Catalunya, un dels exemples d'aquesta actitud va ser el conegut com a mite de l'Empordà, «construcció feta des de la ciutat a començaments del segle XX, paral·lela al naixement de l'etiqueta Costa Brava i a les primeres generacions d'estiuejants procedents de la gran ciutat», descriu el filòleg Xavier Pla.

Pla pensa que l'evolució d'aquesta literatura paisatgística va ser similar al llarg del país. La idealització narrada per literats com Prudenci Bertrana (1867-1941) o Josep Pla (1897-1991) contrasta amb l'actual denúncia d'autors com Francesc Serés, que en La pell de la frontera «fa un híbrid literari de narrativa, crònica i autobiografia que ens parla d'una realitat no gens amable», d'un camp només el treballat pels més pobres. Qui pot fugir dels oficis que exigeixen dedicació exclusiva, ho fa.

És per això que Alfons Cervera demana una implicació política i social perquè el camp no es confonga amb pau i serenitat, sinó que s'identifique com a allò que és: zones cada cop més abandonades, necessitades d'alternatives i poc estudiades des de la fidelitat. Com diu el mateix prosista dels Serrans, «cal que la gent ens mire des del compromís i no des de l'autocomplaença». La bellesa dels ambients i la inspiració que estimulen no garanteix, ni de bon tros, el benestar. I prova d'això és que el rerepaís, als Països Catalans, cada cop es troba més deshabitat.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.