La relació gastronòmica de Cuba i Catalunya és antiga. Potser el primer llibre de cuina cubana, i un dels primers de cuina catalana en espanyol –sinó el primer– va se publicat per un "americano", en Joan Cabrisas. Aquest "antic cuiner de la Fonda de los Tres Reyes", en efecte, va publicar en una data tan primerenca com el 1858 el llibre Nuevo manual de la cocinera catalana y cubana. O sea, completísimo manual de cocina, repostería, pastelería, confitería y licoristas, según el método práctico que se usa en Cataluña y en la isla de Cuba. La impremta era la d'un altre "americano", l'Andreu Graupera, cognom també d'una dinastia fabricants de neules tradicionals i galetes, de Mataró (Maresme), amb una branca a la Bisbal (Baix Empordà). L'autor hi és ben explícit: a la nota "Al público" diu, en al·lusió a la seva terra natal, que "Si eres aficionado al país del buen vino, no te faltarán reglas para hacer condimentar la escudella, el celebrado platillo y, sobretodo, el non plus ultra del alioli".
A part hi inclou els plats més típics de la cuina criolla i cubana autòctona. Des de Mallorca, també terra d'americanos, Pere d'Alcàntara Penya, culte autor de La cuina mallorquina (finals del XIX) hi inclou diverses receptes d'origen caribeny, com ara la salsa a la criolla, la cubana, la guajira, l'havanera i d’altres.
Un altre llibre que reflecteix el contacte culinari catalano-cubà és el titulat El cocinero de los enfermos, convalecientes y desganados, publicat també a mitjan segle passat a l'Havana, i que també inclou receptes catalanes i cubanes, tal com s'hi diu en un subtítol de la portada: es tracta pràcticament de les mateixes ja comentades.
Totes elles parteixen, en general, d'un mateix original, que les trobem represes en altres llibres posteriors, com el Novísimo arte de cocina, de J. Altimiras (Barcelona, 1905).
Al llibre La cocinera moderna, publicat a València l'any 1888 (segurament a partir d'un original francès), d'un autor que signa E. V., hi apareix una recepta de "Coliflor con queso a la cubana", feta amb formatge ratllat, ous i all i julivert.
En un treball de Clara Perxachs que vaig dirigir sobre la cuina de la Selva, s’hi fa referència a plats lloretencs d’origen “americano”, transmesos per via escrita (arròs a la cubana, pollastre amb olives, etc.).
Plats catalans a Cuba
Un treball de camp que he realitzat recentment a l'illa de Cuba en busca d'influxos de la cuina catalana, ha tingut resultats alhora concrets i decebedors.
Uns resultats concrets, perquè en algunes famílies he trobat la tradició d'una salsa anomenada ole-ole, feta amb oli i all (és a dir, l'allioli!), del fricandó, escudilla (plat de sopa), de la moncheta catalana (mongetes fregides en forma de truita), i decebedors, perquè les bases no solament de la pervivència d'una cuina catalana, sinó de la pròpia cuina criolla o cubana, han desaparegut, en haver desaparegut, durant dècades, l'agricultura tradicional i el lliure mercat. I és que la cuina, limitada a un sol àpat al dia, amb elements de racionament, desconeix (o són de difícil accés) coses tan essencials com els alls, les cebes o els tomàquets, base de l’alimentació criolla.
Al seu torn, els catalans, a part del cremat varen dur, més tard, còctels com el mojito o el daiquiri, o el cèlebre combinat del floridita, creat per un lloretenc, Constantí Ribalaigua i Vert (Lloret-l' Havana, 1952), que fou propietari i impulsor del local, en els temps gloriosos en què hi acudia Hemingway: el Boadas de Barcelona.
Els catalans també varen portar l'arròs dit a la cubana, que se sol servir amb ous ferrats, salsa de tomàquet i, a vegades, plàtan fregit, tot i que el plàtan que a Cuba serveix per fregir és l'anomenat macho o burro, no dolç.
El cremat, dit també rom cremat, és originari de la Costa Brava, si bé ha assolit una gran difusió arreu. No obstant, es relaciona amb els viatges dels mariners que venien i anaven de Cuba i Catalunya, i els seus ingredients són típicament cubans.
Malgrat aquesta evocació antillana, però, encara avui la marca de rom més famosa del món, exiliada de Cuba, porta un nom català: Bacardí, família del Penedès que donà també patriotes independentistes. També el sucre té un origen relacionat amb Catalunya, ja que els àrabs varen dur la canyamel, el bonic nom valencià, a Gandia (Safor) i a Mallorca. De trepitjar la canya, a més, no en vindria el trapiche cubà...
I, si no fos prou, un dels grans havans és també de nom català. La família Partagàs és d'Arenys de Mar (Maresme), on es conserva la seva partida de naixement, redactada en català. Recordem també els cigarrilos Jané, de nissaga catalana. O productes diversos, com els de la marca Castillo de Farnés, d’un emigrant procedent de Santa Coloma de Farners (Selva).
A Catalunya, altrament, una casa comercial encara existent fabrica rom des del 1818. Aquesta beguda, abans de l'auge del brandi, fou molt popular, tant begut sol, com cremat o calent, com formant part del carajillo o cigaló.
El cremat, doncs, és una beguda de fortes arrels catalanes però que, pels seus ingredients i el seu clima, evoca un mític i paradisíac món tropical: aiguardent de canya o rom, sucre i cafè. El món de les noves havaneres catalanes evoca l'ambient caribeny, com es pot veure a la lletra de "El meu avi": «Quan el català sortia a la mar els nois de Calella feien un cremat».
Altres havaneres recreen tots els tòpics cubans: les dones mulates, el rom, les palmeres...
El pare Antoni Perpinyà i Pibernat (escrit Perpiñà), nascut a Banyoles (Pla de l’Estany) el 1830 i mort a Calella de Palafrugell (Baix Empordà) el 1912, arran de la seva estada a l'illa caribenya va escriure el llibre El Camagüey. Viajes pintorescos por el interior de Cuba i por sus costas con descripciones del país (Barcelona, 1889). En aquest vibrant llibre de viatges hi ha la descripció de nombroses primeres matèries, com ara verdures i fruites pròpies de l’illa. Ideològicament és un colonialista a favor dels espanyols, com s’ escau al fet de ser un clergue.