Lourdes López va arribar a la Barceloneta quan tenia nou anys. Procedia de Castell de Ferro, un petit poble de la costa granadina que va ser repoblat per catalans després de la Guerra del Francès. El seu pare era pescador, i es va traslladar definitivament a la capital catalana després d’uns anys fent de temporer. Com Lourdes, molta altra gent va arribar a la Barceloneta allà pels anys seixanta. “El barri no era turístic, tot i que hi havia turistes”, recorda. “Res a veure amb el que hi ha ara”. Perquè, tal com explica, en aquell temps la Barceloneta estava dominada per una “germanor” total a la qual els visitants podien sumar-se. I és que les cases es podien transformar, de manera improvisada, en pensions per acollir-los sense haver de témer cap perill. “El veïnatge era una gran família”.
Anys més tard, ja a mitjan setanta, s’iniciaria un període ben fosc determinat per l’arribada de l’heroïna. “Els joves van deixar de ser-ho i les Olimpíades”, celebrades el 1992 a Barcelona, “ho van acabar de trencar tot”. Lourdes López, activista veïnal des de fa dècades, situa aquells anys com l’inici irreversible del declivi del barri. “Amb els Jocs Olímpics, l’Ajuntament imposava els colors de les nostres façanes, es va multiplicar el preu dels pisos i molta gent se’n va haver d’anar. El barri que alguns havien conegut ja no existia, entre altres coses perquè no van lluitar per evitar-ho”, lamenta.
López seu en la terrassa del bar El Piñol, un dels de tota la vida que encara resisteix a la Barceloneta. Està ple de gent a l’hora de l’esmorzar, i el soroll de les converses obliga a apujar el to. Fins al punt que en alguns moments se sent tot i no s’entén res. Alguns para-sols alleugereixen la potència solar al carrer d’Andrea Dòria, adjacent al passeig Marítim de la Barceloneta, on milers de turistes passegen cada dia i on els negocis tradicionals són una aposta arriscada. Segons Gala Pin, regidora de Ciutat Vella a l’Ajuntament de Barcelona durant la primera legislatura d’Ada Colau com a alcaldessa (2015-2019), abans hi havia una “frontera psicològica” que limitava els turistes a caminar pel passeig esmentat i pel de Joan de Borbó. “Aquí dins no hi havia res d’atractiu per a ells”, cosa que feia respectar la singularitat del barri. Però un dia tot va canviar.
Va ser, segons apunten Lourdes López i Gala Pin, qui va arribar des de València a Barcelona amb una beca universitària i es va convertir en activista al barri marítim, amb l’anomenat ‘Pla dels ascensors’. Projectat el 2003, amb Joan Clos com a alcalde, i aprovat el 2007, ja amb Jordi Hereu a la plaça Sant Jaume, el consistori de la capital catalana plantejava una “reforma” dels anomenats quarts de casa, els habitatges populars del barri, de 30 metres de superfície per als antics pescadors, un ofici ja minoritari a la Barceloneta, així com també per a treballadors portuaris i per a la mà d’obra que va arribar a Barcelona amb els períodes d’industrialització. Sota l’argument de millorar les condicions d’habitabilitat al barri a través de la mobilitat vertical —amb la instal·lació d’ascensors estrets als edificis de la Barceloneta—, el cert és que els veïns mai no es van refiar d’aquell projecte. “El que volien era expulsar-nos i convertir la Barceloneta en un barri exclusivament turístic”, diu López. “Per fer-ho, consultaven als veïns si volien ascensors als seus edificis, que no en tenien, i òbviament contestaven que sí. El que no els deien des de l’Ajuntament és que la instal·lació d’un ascensor podia implicar la destrucció de les cases, perquè calia una reestructuració que els veïns havien de pagar si volien mantenir la llar”. D’aquesta manera, asseguren, es pretenia expulsar un 20% del veïnat del barri i es destruiria una part del parc d’habitatge per fer lloc als ascensors. Aquella situació va derivar en una protesta molt potent. “Fabulosa”, segons descriu Lourdes López. El 2014 s’acabaria anul·lant definitivament aquell pla dels ascensors. Però en aquella dècada de lluita, tot i haver evitat aquell projecte, el barri es va transformar per convertir-se en el que és avui.
“El pla es va anul·lar, sí, però aquell projecte preveia l’expulsió del 20% de la població del barri i es va pensar per dinamitzar el mercat immobiliari. Això no va evitar que les dinàmiques capitalistes s’hi implantaren”, detalla Gala Pin. “Potser l’Ajuntament no podria haver evitat al cent per cent la gentrificació del barri, que és el resultat d’un sistema capitalista desbocat, però sí que podria haver impedit aquell pla”. L’exregidora considera que per a l’Ajuntament resultava “rendible” fer fora la gent de la Barceloneta i convertir el barri en una zona d’apartaments petits, ideals per al lloguer turístic o per als professionals liberals que viatgen amb freqüència a Barcelona. En aquell moment, Lourdes López va muntar, amb altres companyes, l’Associació de Veïns de l’Òstia, nom amb què es distingia antigament la Barceloneta —que es va fundar el 1753— i que coincideix, també, amb el nom del barri marítim romà per excel·lència. Lourdes López formava part d’aquella organització, integrada només per dones, que es va saber combinar amb la lluita del veïnat més jove, agrupat a l’entorn del col·lectiu Miles de Viviendas, nom que lluïa també la casa okupada del barri, en què participava Gala Pin —i que va ser desallotjada, assegura l’exregidora, de manera sobtada i agressiva com a represàlia per la lluita contra aquell pla. “Vam sumar la intel·ligència emocional de la gent gran a l’estratègia política i tecnològica dels més joves per fer arribar els missatges”, recorda Lourdes López. I Gala Pin ho confirma: “Aquella confluència va ser el millor que vam poder fer”.
La recollida diària de signatures contra el pla dels ascensors, la xarxa de barri, les manifestacions constants, l’atenció obligada als mitjans i les campanyes polítiques van donar resultat. Com a exemple, Pin recorda que la Barceloneta havia sigut, fins aquell moment, el reflex electoral de la ciutat sencera: el resultat electoral del barri acostumava a coincidir amb el de tot Barcelona, aleshores clarament dominada pel PSC. “I de sobte, el 2007, a les eleccions municipals hi va haver un 5,7% de vot nul”, explica l’exregidora, que recorda haver fet campanya per demanar el vot nul a les municipals contra el pla dels ascensors repartint paperetes en què es llegia “Barceloneta es rebel·la: vot nul”. Moltes d’aquestes acabarien dins les urnes. “Vam aconseguir convertir-nos en el problema veïnal de la ciutat”.
El 2008, la Barceloneta seria integrada dins del Pla de barris impulsat des de la Generalitat per fer possible la millora estructural de les zones més afectades per la desigualtat. A poc a poc, el pla anava desapareixent fins a ser cancel·lat, definitivament, el 2014. Però la relació amb els turistes, lluny de la complicitat primerenca descrita per Lourdes López, ja havia canviat per sempre. “Ja no venien només a gaudir, sinó també a condicionar”, lamenta la veterana activista. La morfologia del barri havia canviat. Les botigues tradicionals, de primeres necessitats, eren substituïdes per d’altres amb productes prescindibles que despertaven l’atenció del turista i que acostumen a tindre una durada efímera. “Les quatre velles tenyides vam poder aturar el pla, però no la dinàmica econòmica que s’imposava”, diu López, amb sarcasme, referint-se al menyspreu que rebien per part dels partidaris de la reestructuració de la Barceloneta per adequar el barri als desitjos de les grans companyies que es beneficien del turisme. Gala Pin també lamenta que abans que es consolidara l’agència de pisos turístics Airbnb hi havia més capacitat per evitar l’esdevenir de la Barceloneta, però ara ja no és tan senzill.
Preguntada pel seu període al govern local de Barcelona, Pin justifica que “una de les coses que vaig descobrir a l’Ajuntament és que, quan estàs al poder i remes a favor del corrent capitalista, les capacitats per canviar les coses són brutals. Però quan hi remes a la contra, inverteixes temps per evitar que passen coses. No pots revertir, però sí evitar”, argumenta referint-se, també, al projecte de l’Hermitage, aturat per l’Ajuntament i que compta amb l’aprovació de l’oposició del consistori. “Revertir polítiques neoliberals és molt complicat, i allò que ho aguanta tot són les xarxes de barri, les que el sostenen cada dia des de baix, a més de la possibilitat d’impulsar actuacions públiques per a la inserció laboral, per lluitar contra la pobresa o per fer habitatge públic”, diu. “Frenar l’horda turística és molt complicat, necessites dècades de treball i d’aplicació ininterrompuda de polítiques públiques per part de totes les administracions”.
Què queda, doncs, de la Barceloneta? Segons Lourdes López, queden records, pocs pescadors —una cinquantena, calcula— i sentiment de pertinença gràcies a la “cultura canalla”, als estibadors, a la confraria i a una xarxa veïnal que ha fet resistir l’essència del barri maritím de Barcelona. Malgrat tot. •