El març del 2020 tornen a disparar-se els sistemes d’alerta per risc a Wirecard Bank. El motiu són deu milions d’euros que es van invertir a AM Bank, una entitat libanesa, a un interès del 0%. El Líban, després de mesos de disturbis, s’enfonsa en el caos, i els treballadors del banc volen saber si el director d’operacions de la companyia vol mantenir la inversió. Més que res, perquè «encara hi ha un risc no assegurat» per valor de dotze milions d’euros invertits en una aerolínia libanesa.
Pocs dies després s’apaguen les alarmes. Jan [Marsalek] li «va dir cridant», explica un membre de la junta directiva del banc, que AM Bank era un soci important i que ell «volia evitar que es reduís el compromís». Tot i que en aquell moment les agències de qualificació pronosticaven «amb gran probabilitat» que el deute contret pel Líban no es podria pagar. Al cap de poc, no va ser el Líban qui va fer fallida, sinó Wirecard AG. Quatre mesos més tard, l’octubre del 2020, arran d’una investigació interna la companyia gestionada per l’administrador concursal Michael Jaffé emet una declaració de sospita a la Financial Intelligence Unit (FIU), l’oficina central per a la lluita contra el blanqueig de capital d’Alemanya.
Darrere la inversió en AM Bank hi ha una història que condueix al nucli de l’empresa Wirecard. I planteja la pregunta de fins a quin punt la filial del banc, que durant molt de temps havia estat considerada el nucli seriós d’aquesta companyia que formava part del DAX, estava impregnada dels tripijocs de Marsalek. El cas és un bon exemple de com es prenien les decisions a Wirecard, de com es barrejaven els negocis legals amb els pactes tèrbols i de com la xarxa de Marsalek s’enriquia presumptament gràcies a la companyia.
La història comença l’any 2010. El 26 d’agost Wirecard AG compra per tres milions d’euros una empresa anomenada Procard, amb seu a Dubai. Aquesta empresa té dos propietaris principals. L’un és Marwan Salim Kheireddine, nascut el 1968 al Líban. Juntament amb el seu pare i el seu germà, Kheireddine també és propietari d’Al Mawarid Bank, el futur AM Bank. I l’altre copropietari de Procard és Abdallah Turki, un austríac amb orígens libanesos. El contracte de compra de la petita empresa ja conté detalls curiosos. Wirecard hi havia d’invertir 2,5 milions d’euros addicionals i Turki actuaria tres anys com a membre de la junta directiva. Després Al Mawarid Bank obtindria el dret d’escollir un membre de la junta pagat pel banc. I a més a més, la meitat dels guanys obtinguts per Procard serien transferits durant un temps il·limitat a Kheireddine i Turki per part de Wirecard.
Durant els anys següents, hi ha disputes sobre la transferència dels beneficis. El maig del 2019 totes dues parts arriben a un acord sorprenent: Kheireddine rebrà 2,5 milions de dòlars: 1,5 milions immediatament, la resta en 59 mensualitats de 16.000 dòlars i un pagament final de més de 56.000. El libanès es compromet a continuar actuant a favor dels interessos de l’empresa, però no es parla de tasques concretes. L’acord és firmat per Marsalek –per part de Wirecard– i pel màxim responsable de comptabilitat, Stephan von Erffa. L’advocat defensor de Marsalek no s’ha expressat sobre l’assumpte. L’advocat d’Erffa explica que el seu client, com a director de comptabilitat, només va ordenar «que els acords fossin verificats per especialistes», fet que consistia a avaluar les «repercussions del balanç»; aquesta era la seva única missió. La junta directiva, a la qual ell no pertanyia, va ser, segons ell, qui va signar l’acord.
Poc després, Wirecard Bank va transferir deu milions a l’AM Bank de Kheireddine. L’arriscada inversió, sense interessos, la va avalar Wirecard AG, i la va decidir i autoritzar la junta directiva, de la qual formava part Markus Braun. Es pot interpretar que Wirecard va solucionar el problema de Kheireddine posant-hi molts diners. Els advocats de Braun no s’han volgut pronunciar sobre els successos. L’autoritat alemanya contra el blanqueig de capital, la FIU, sembla veure en els successos indicis delictius, i ha entregat un dossier sobre el cas a la fiscalia de Munic.
En les diligències contra Marsalek, Braun i altres membres de Wirecard, la connexió amb el Líban és una peça del trencaclosques. Les quantitats que s’investiguen poden ser negligibles per a una companyia amb uns ingressos multimilionaris, però actualment se sap que la major part d’aquells beneficis provenien de socis tercers i que en bona mesura només existien sobre el paper. I la connexió amb el Líban afecta una part de Wirecard que fins ara es considerava íntegre. Poc després de l’absorció, a Procard se li va canviar el nom per Wirecard Processing. L’empresa executava fluxos de pagaments entre Wirecard Bank i entitats de targetes de crèdit com Mastercard o Visa. Wirecard Processing era fonamental per a la companyia, afirma un exdirectiu.
¿Qui són, doncs, els homes en qui Marsalek confiava al Líban i a l’Orient Mitjà i que apareixen una vegada i una altra en punts neuràlgics d’aquesta empresa marcada pels escàndols? Truquem a Abdallah Turki. Atén la trucada un home de conversa encantadora que parla un alemany gairebé perfecte amb un lleuger accent de Viena, ciutat on va créixer, com Marsalek i Braun. Turki és un empresari poliglot, va estudiar en escoles internacionals, ha fet créixer unes quantes empreses i té molt bons contactes en el món de la tecnologia i les finances. Per tant, diu, era lògic que acabés establint relacions comercials amb Wirecard. A través del seu administrador a Dubai, Oliver Bellenhaus, va assabentar-se que aquella ambiciosa empresa de pagaments volia expandir-se als països del Golf. Va convèncer Kheireddine, a qui feia més de vint anys que coneixia, que vengués la seva empresa a Wirecard.
La companyia, però, pel que explica, no els va pagar ni un cèntim a cap dels dos llevat d’un avançament d’un milió d’euros addicional al preu de compra. Wirecard els donava llargues repetidament dient-los que ja arribaria el moment de creixement dinàmic i que aleshores seria el moment dels beneficis. L’acord, diu, no es va tancar fins que Kheireddine va amenaçar amb posar una demanda. Kheireddine confirma aquesta descripció dels fets. La inversió de deu milions d’euros a AM Bank hauria estat una mena d’indemnització pels pagaments restants de Wirecard, uns diners per a Kheireddine que podria invertir i multiplicar a través d’AM Bank sense haver de pagar interessos a Wirecard. En el contracte sobre l’acord a què ha tingut accés Der Spiegel no es parla, però, d’una inversió, cosa que per a la FIU és un indici que es podria tractar d’un cas de blanqueig de capital.
Turki va signar el primer contracte d’assessorament amb Wirecard el 2006. A la companyia aviat se’l va considerar un enllaç amb Al Alam, l’empresa que suposadament donava més beneficis a Wirecard a Dubai, les xifres de la qual més endavant van resultar falses. «El senyor Turki era conegut internament com el responsable d’Al Alam», diu un exmembre de l’equip de gerència. Turki ho nega, assegura que ell només «obria portes». Dels tripijocs entorn del soci de Dubai diu que no en sabia res. Segons una presentació del març del 2015 que Al Alam va elaborar per a l’auditoria de comptes EY, ell en aquell moment era membre de la gerència d’Al Alam. I assegura: «No he treballat mai en aquella empresa».
Tanmateix, Procard pagava els serveis de Turki amb 10.000 euros mensuals. Per a què eren exactament els diners? La seva missió, diu, era encarregar-se que es complissin «les promeses fetes en el contracte de compra» sobre la participació en els beneficis dels dos antics propietaris. Així descriu si més no Bellenhaus –a qui Turki qualifica d’amic– el seu paper en un correu electrònic intern del 2017. El motiu del mail eren unes preguntes crítiques dels membres del consell d’administració de Wirecard Wulf Matthias i Alfons Henseler. Aquests dos homes havien trobat per casualitat dos crèdits per un valor total de quinze milions d’euros que Wirecard Bank havia transferit a l’empresa de Turki Atisson. Això també estava avalat per la societat matriu.
Després que Bellenhaus expliqués prolixament la importància de Turki per a Wirecard, els membres del consell d’administració van aprovar una prolongació dels crèdits. El fet que, en l’informe de supervisió per a la filial del banc, EY anotés que Atisson a final del 2017 estava sobreendeutada no va molestar els controladors. Els crèdits estaven assegurats amb participacions en una start-up; Turki afirma que ell va vendre l’empresa emergent per tornar els préstecs. Mentrestant, l’administrador concursal Michael Jaffé ha recuperat una part dels milions que Wirecard havia adjudicat a les empreses de Turki i Kheireddine. Els experts en blanqueig de capital de la FIU han tingut accés, a més de les activitats empresarials de Turki, a un informe de sospites separat que l’autoritat ha remès a la fiscalia.
«Wirecard era un saló de blanqueig de capital gegantí per a personatges obscurs, i les activitats s’estenien fins al Líban», diu Fabio De Masi, responsable de Die Linke en la comissió d’investigació sobre Wirecard. Segons s’afirma en una resposta a una petició del grup parlamentari de l’FDP, abans de final de juny s’havien rebut a la FIU 338 avisos i informacions sobre Wirecard que són rellevants per a les investigacions contra els acusats en l’escàndol. L’expert en finances de l’FDP Markus Herbrand critica que, malgrat els esforços del Bundestag, hi ha «massa nusos de l’escàndol de Wirecard [que] no s’han desfet satisfactòriament» per part del govern alemany.
Es perseguirà judicialment els amics de Marsalek al Líban? Turki i Kheireddine neguen qualsevol conducta indeguda i diuen que Wirecard els va perjudicar a ells, no a l’inrevés. Kheireddine exigeix a l’administrador concursal deutes pendents de més de 824.000 dòlars. I afegeix que només es va trobar una vegada amb Marsalek. De tota manera, en la xarxa d’amics de l’exdirector d’operacions, que buscava contínuament proximitat amb el món de la política i dels negocis opacs, Kheireddine hi encaixa perfectament. Després d’estudiar a la Columbia Business School, a Nova York, va ampliar el banc del seu pare i va ocupar el càrrec de ministre al govern libanès entre el 2011 i el 2014. Allà va participar, mentre era copropietari i director d’un banc, en la redacció de lleis sobre el control de la circulació de capitals i sobre la lluita contra el blanqueig.
Els crítics amb el règim inclouen Kheireddine en l’elit corrupta que ha convertit el Líban en un Estat fallit. Per internet circulen imatges en què se’l veu amb lleons i girafes morts després d’una sessió de caça major. Kheireddine diu que en tots els seus càrrecs sempre va complir els màxims estàndards ètics. L’estiu del 2010, uns manifestants van acusar-lo en unes pancartes d’haver comprat un àtic a Nova York propietat de l’actriu Jennifer Lawrence amb «diners robats». Mentre era el responsable que els estalviadors libanesos no poguessin transferir diners a l’estranger, multiplicava la seva riquesa als EUA. Kheireddine també desmenteix aquesta acusació. La propietat immobiliària de Lawrence va costar a Kheireddine justament uns deu milions de dòlars.