Són tan rosses com se les veu a les fotos d’Instagram, en què posen davant els gratacels de Dubai i coquetegen visiblement gràcies al seu aspecte físic. La posada en escena d’aquestes dues dones de negocis forma part de la seva marca: són les Real Estate Blondies. Darrere aquesta marca, Angelika Egoschin i Lilli Pfannenstiel compren i venen propietats immobiliàries a la metròpoli àrab.
El finestral del seu despatx, d’un blanc radiant, situat en un 23è pis, dona a la Business Bay de Dubai. La conversa avança amb naturalitat professional. “Fa un any l’objectiu de tenir un despatx com aquest semblava una cosa inabastable”, diu Pfannenstiel, “i ara som aquí”. Egoschin assenteix somrient. Les dues noies –totes dues d’Ulm– l’any passat van emigrar a Dubai per entrar en el negoci immobiliari per mitjà d’una col·laboració arabo-alemanya.
Segons afirmen, ja tenen beneficis, tot i que el mercat immobiliari va desplomar-se al començament de la pandèmia. “A la segona meitat de l’any, els preus van pujar increïblement”. La seva oferta va des d’un estudi d’una habitació fins a un àtic amb piscina. A la seva pàgina web anuncien: “Treballem amb el nostre estil alemany: disciplinat, estructurat i professional”. A més, a través d’Instagram ofereixen “un cop d’ull diari al mercat immobiliari de Dubai i a l’estil de vida, senzill i còmode, dels Emirats Àrabs Units”.
Les Real Estate Blondies descriuen Dubai exactament com a la ciutat li agradaria presentar-se davant del món: com una urbs hiperdinàmica en què qualsevol persona pot progressar sempre que estigui disposada a jugar segons les normes vigents, sempre que senti passió per la seva feina i sempre que vulgui gaudir amb intensitat del seu escàs temps lliure. A Alemanya aquesta mena d’ambició és poc valorada, diu Pfannenstiel. “Dubai és la ciutat de les possibilitats il·limitades”.
El centre de poder polític dels Emirats Àrabs Units (EAU), que es van conformar com a Estat fa tot just unes quantes dècades, es troba a 140 quilòmetres al sud-oest, a Abu Dhabi. Però Dubai és més gran i hi ha més ambient. És un miracle enmig del desert, un imant turístic, una metròpoli comercial i financera, un port internacional, una base per al trànsit aeri internacional, un espectacle les 24 hores del dia. Dubai és l’intent de construir una fàbrica de somnis per al segle XXI amb la riquesa de l’era del petroli, una era que està a les acaballes.
El seu arquitecte més important és Mohammed bin Rashid al-Maktoum, regent de l’emirat i vicepresident de l’Estat federal. El fet que la revista nord-americana Newsweek el qualifiqués de “xeic-director general” fa uns quants anys li va agradar tant que a Dubai es va publicar un llibre amb aquest títol. En paper gruixut i setinat, aquesta obra intranscendent celebra el protagonista que s’hi retrata i les seves “lliçons sobre la capacitat de lideratge”, com diu el subtítol. El rostre de l’emir, de 71 anys, es pot veure pertot arreu a la ciutat, en cartells i murs de mida gegantina.
Allà on, des del terra arenós, s’alcen el gratacel més alt i alguns dels hotels més luxosos del planeta i allà on se serveixen –de debò– filets daurats i la platja d’unes illes artificials és franquejada per mansions climatitzades, la vida sembla que es desenvolupi en una altra realitat. Els constructors d’aquesta fantasia de ciment, vidre i marbre prenen de la resta del món –de Nova York i Venècia, d’Andalusia i París– tot el que els agrada per transformar-ho en ornament. Poesia per als ulls, si pot ser més exuberant que discreta.
És temptadorament fàcil submergir-se en el món de somni de Dubai. Milions i milions de viatgers i multitud de persones que busquen la felicitat ho han experimentat i ho experimentaran en el futur. Degusten carn de xai en una tenda de beduïns, esquien en un pavelló mentre a fora hi fa quaranta graus o assisteixen als espectacles musicals d’èxit que s’estan representant a Londres, Hamburg o Nova York.
Davant el Burj Khalifa –l’edifici més alt del món, amb 828 metres d’altura– se’ls ofereix cada vespre un espectacle d’aigua, llum i so que cada mitja hora torna a començar. En estanys artificials, unes fonts escupen aigua cap enlaire, i pugen més i més amunt al compàs d’una música eixordadora: melodies occidentals de sempre, pop àrab o Pavarotti. Als restaurats dels voltants els clients s’aixequen, treuen el mòbil, s’abracen, es fan selfies i envien la imatge resplendent de la ciutat al món. Molts influencers d’èxit hi han trobat l’escenari perfecte per a les seves fotos.
El sistema de Dubai està dissenyat per causar impressió. O més ben dit: per deixar aclaparat el visitant. S’ha d’evitar que els turistes i els residents ocasionals de la fàbrica de somnis tinguin idees crítiques. S’ha d’aconseguir que entrin a formar part de la ciutat, com a consumidors o com a treballadors.
Tanmateix, de vegades somni i malson són l’un al costat de l’altre: el món meravellós capitalista del golf Pèrsic té els seus costats foscos i brutals. Dubai també és això: els que s’oposen al sistema acaben a la presó, els treballadors migrants són explotats, l’elit governant viu en un món amb drets especials i governa amb els mètodes d’un Estat policial contemporani. Participació política, eleccions lliures, democràcia? No pas per a qui viu als Emirats.
El think tank nord-americà Freedom House fa una classificació anual de l’estat de la llibertat i la democràcia al món. En l’escala de Freedom House, els EAU aconsegueixen només disset punts sobre cent, entre Rússia (20) i l’Iran (16). “Not free” (‘no lliure’), aquesta és la sentència general.
Fa uns quants anys semblava que s’iniciava una evolució cap a millor. El 2017 Freedom House va donar al país tres punts més que avui. Amy Slipowitz, experta responsable de la institució, explica així el retrocés: “Sobretot s’ha reduït la llibertat de premsa”. De restriccions n’hi ha hagut sempre, diu Slipowitz. “Però ara els periodistes i comentaristes crítics amb el govern són perseguits i empresonats més que mai”.
El bloguer, poeta i activista pels drets humans Ahmed Mansoor és probablement el pres més famós del règim. Després de la seva detenció, el 2017, va ser condemnat a porta tancada a deu anys de presó. Segons Human Rights Watch, Mansoor està tancat “en una cel·la minúscula”, “i no se li permet disposar de material de lectura, un llit, un matalàs i altres coses bàsiques”.
Mentre començava el martiri de Mansoor, els dirigents dels EAU polien intensament la imatge del seu país. Van crear un “consell per al poder tou” amb l’objectiu de “generar una alta reputació per a la nostra nació”. Van instituir un “ministeri per a la tolerància” i van declarar el 2019 l’Any de la Tolerància. El punt culminant va ser la visita del papa Francesc a la capital, Abu Dhabi, la primera visita d’un pontífex a la península aràbiga. Pel que fa a les escenificacions plàstiques i a les paraules amables, els EAU saben de què parlen.
En cert sentit, sembla que se la prenen seriosament, la tolerància. Cristians i hindús poden tenir esglésies i temples propis. Gairebé el 90% dels prop de deu milions d’habitants que viuen al país són estrangers i no tenen la nacionalitat. Molts d’ells no són musulmans i saben apreciar que se’ls permeti practicar la seva fe. I Dubai es presenta com una ciutat cosmopolita. Aquí per a molta gent és normal tenir amics de tot el món. O casar-se amb parelles d’altres entorns culturals. No són pocs els expatriats àrabs que hi gaudeixen d’un estil de vida més lliure que als seus països d’origen.
A més, per al model de negoci del “xeic-direcció executiu” de Dubai, una certa liberalitat és indispensable: els visitants poden beure alcohol i passejar-se en shorts i minifaldilla pels centres comercials. Tots els que s’ho poden permetre poden escollir entre totes les marques de moda internacionals, perfums de disseny i models de cotxe. Ara bé, és impensable triar entre diversos partits polítics.
Malgrat la pomposa autopresentació, sembla que als governants els falta prou seguretat en ells mateixos per permetre els debats polítics oberts. Potser l’ascens vertiginós dels Emirats i les consecucions visibles van acompanyats de la por d’una davallada. Aquest any el país celebra els seus cinquanta anys d’existència: els gratacels i les infraestructures ultramodernes s’han erigit a una velocitat inconcebible des del sòl desèrtic.
Aquest creixement explosiu només ha estat possible gràcies a multituds de treballadors migrants. Provenen de les Filipines, d’Etiòpia, de l’Índia, de Bangladesh o de països àrabs. Sense ells, els Emirats brillarien ben poc. Aquesta gent treballa en hotels i centres comercials, de conductors i en la construcció. “Nosaltres som l’altre Dubai”, diu l’egipci Ahmed Badawi.* “Som el lubricant de l’engranatge de l’espectacle, estem a l’ombra de l’espectacle”.
Badawi va treballar de vigilant –sovint dotze hores al dia en torns irregulars– i després al servei d’atenció al client de l’aeroport. Però, amb l’esclat de la pandèmia, va perdre la feina. Ara n’ha tornat a trobar en una empresa de serveis. Almenys les jornades laborals són regulars, i guanya fins a 900 euros al mes. La meitat la dedica a l’allotjament i a la manutenció; l’altra meitat l’envia a casa, on té una dona embarassada i una filla.
“Fa nou anys que soc aquí temporalment”, explica Badawi mentre riu per la contradicció que suposa el que acaba de dir. S’hi vol quedar dos anys més, diu, fins que hagi acabat de pagar la casa al seu país. Fins aleshores aquesta és la seva vida: treballar, menjar, dormir i enviar diners a la família.
Amb la condició que no se l’identifiqui, Badawi accedeix a ensenyar-nos la seva vida, a deixar-nos veure el món dels treballadors migrants de Dubai. Comparteix habitació amb dos àrabs que també hi han emigrat. Al pis hi viuen setze homes, tenen un bany i una cuina. El lloguer es paga per llit. En el cas de Badawi, la situació és relativament còmoda. El pis és netejat regularment, i entre tres comparteixen una nevera, una tele i un petit balcó. Hi ha informacions fiables segons les quals en altres llocs dels Emirats més d’una dotzena de treballadors estan enxubats en una habitació llardosa.
Sedky Eskandar,* un dels companys de pis de Badawi, treballa en un centre de trucades. Pertany a l’autoritat sanitària estatal, que, com passa amb moltes coses a Dubai, ha estat subcontractada a una empresa privada. Com que l’empresa no li proporciona cap lloc físic de treball, utilitza el seu llit com a despatx. Quan Eskandar parla per telèfon, a l’habitació tots han de fer silenci.
Malgrat que té coneixements de qüestions complexes de medicina, Eskandar només guanya 670 euros al mes. “Era la millor opció que tenia”, diu. Abans va estar un temps sense feina. No vol pensar en la gent que guanya més: “Si et poses a pensar, això t’aixafa els ànims”.
El barri preferit d’Ahmed Badawi a Dubai és Rikka, on predominen els treballadors migrants de les Filipines. A Rikka hi ha molta vida al carrer, hi ha parades de menjar per emportar, botigues de mòbils i botigues de joies, davant les quals passegen dones filipines. En una plaça uns homes juguen a bàsquet; als restaurants, amb força afluència, hi fan especialitats índies o sirianes.
En una zona una mica apartada, arran d’un aparcament, hi ha dues cadires. Badawi pregunta al vigilant si ens hi podem asseure. Mentre el vigilant, un home gran del Pakistan, volta pel pàrquing amb una bicicleta desballestada, Ahmed posa música egípcia al mòbil i encén una cigarreta. Bufa una brisa i la calor es fa més suportable. “Aquest és el millor lloc de la ciutat”, diu Ahmed.
Rikka és un dels barris més còmodes per als treballadors migrants: és bastant cèntric. Aquí molts van començar a Ajman, un dels emirats més petits, al nord de Dubai. Sovint Sharjah, situat al mig, és la següent parada. Amb transport públic, el viatge des del nord dura entre dues i tres hores.
Alguns viuen en labour camps, campaments construïts per als treballadors migrants. Des de l’estació terminal de metro del nord, una línia d’autobusos porta fins a un d’aquests campaments. Es diu Sonapur i hi viuen molts indis. En hindi el nom significa “ciutat d’or”. Badawi hi va viure durant un temps.
Sonapur són carrers polsosos amb botigues índies i pakistaneses, supermercats barats i una acumulació de blocs de pisos d’entre dues i quatre plantes. Nombroses empreses hi tenen allotjaments massius per als seus treballadors. A les taules del restaurant Peshawar City, els clients esperen el crit del muetzí, que al capvespre marca el final del dejuni: és temps del Ramadà. Molts encara porten la vestimenta de la feina, uniformes d’empreses de vigilància o d’empreses de distribució. Hi ha un deliciós biryani per deu dírhams, uns 2,25 euros. Al centre de Dubai costaria cinc vegades més.
Als caixers automàtics de la zona hi fan cua homes de cara cansada que retiren els diners del sou. La major part la transfereixen a les seves famílies, que són al seu país d’origen. “Sonapur és un lloc important”, diu Badawi. “En depèn l’existència de pobles sencers de l’Índia”.
Sembla que al barri hi ha força animació, però Badawi fa que no amb el cap: abans de la pandèmia, diu, hi havia molta més gent, a Sonapur. Si ens hi fixem més bé, veiem finestres fosques a les façanes dels habitatges i llegim en cartells que es busquen llogaters.
Abans de perdre la feina a l’aeroport, Badawi tenia la sort de tenir un visat de treball vàlid. Com que normalment el visat depèn de la feina i del visat en depèn el dret de residència, els empresaris disposen d’un mitjà potent per fer pressió. Perdre la feina pot destrossar la vida del treballador migrant, ja que al seu país a molts els espera una muntanya de deute. Per al somni de provar sort a Dubai han hagut d’arriscar alguna cosa i hipotecar casa seva o un terreny.
En el model ultraneoliberal de Dubai es competeix, per dir-ho d’alguna manera, amb el món sencer: a diferència d’altres monarquies veïnes del Golf, aquí els potencials treballadors migrants poden entrar –pagant una tarifa– amb un visat de turista limitat en el temps i poden provar sort: no han d’aconseguir una feina abans a través d’una agència. D’una banda, això els dona més llibertats, però, de l’altra, la competència és ferotge. “Alguns es trenquen per culpa de la pressió”, diu Badawi. “Estem atrapats en la trampa capitalista”. Al seu país d’origen, Egipte, tampoc no té perspectives. En el moment d’acomiadar-nos, se’l veu una mica desconcertat.
Probablement, el mitjà de control més potent a què recorren les empreses privades i les institucions públiques dels EAU és la vigilància permanent. A Dubai les càmeres de videovigilància són omnipresents, tant a l’exterior com a l’interior. Hi ha investigacions que apunten que s’aprofiten totes les opcions per crear perfils de moviment, que es monitoritzen trucades i correus electrònics si ho desitja algú amb la influència necessària.
Si bé el control rigorós va contra totes les idees que hi ha als països occidentals sobre els drets personals i la protecció de dades, això també té costats positius. Els carrers de Dubai són segurs: ni les dones i ni els homes no han de témer agressions de nit i són esporàdiques les accions de carteristes. A més, hi ha un altre punt positiu: fins ara els EAU no han sofert cap atac terrorista considerable.
De tant en tant surt a la llum pública alguna informació sobre els mètodes de la vigilància estatal. Fa dos anys l’agència de notícies Reuters va informar que més d’una dotzena d’antics membres dels serveis secrets nord-americans participaven en el Project Raven. Sota la direcció d’una empresa de seguretat emiratiana, DarkMatter, l’equip de Raven va entrar d’amagat als aparells de militants islamistes, d’activistes pels drets humans i de periodistes, entre ells també de ciutadans dels EUA. Segons la informació de Reuters, fins i tot van entrar a un iPhone de l’emir de Qatar, que durant un temps va ser considerat un enemic polític dels EAU.
Arreu del món, però, el que omple més i més portades és la duresa amb què Mohammed bin Rashid al-Maktoum actua contra dones de la seva família. L’emir, pare de com a mínim 25 criatures, és reincident.
L’estiu del 2000 va fer segrestar la seva filla Shamsa, d’aleshores 19 anys, perquè la tornessin de Cambridge a Dubai, com va constatar fa un any un tribunal de Londres. En el procés judicial hi va participar sobretot la sisena esposa de l’emir de Dubai. El 2019 s’havia traslladat amb els seus dos fills a Londres i es va defensar jurídicament contra l’intent del seu marit de recuperar els nens.
Una altra filla de l’emir, la princesa Latifa, va fugir de Dubai el 2018 després de preparar-se durant anys i va intentar arribar a Miami amb un iot. La fugida, però, va fracassar, i uns agents del seu pare la van retornar a Dubai. Allà, segons afirma el seu advocat, va ser empresonada en una mansió. En un vídeo que va poder treure d’amagat, diu: “Soc una ostatge”. En imatges d’Instagram se la va veure no fa gaire envoltada d’amigues en un centre comercial. No se sap quina és la seva situació actual.
La manera d’actuar d’Al-Maktoum amb les seves filles demostra que al seu regne ell està per sobre de la llei com un monarca absolut. Així i tot, als EAU les dones tenen més oportunitats laborals que en molts altres països àrabs.
Diversos ministeris són dirigits per dones. La representació diplomàtica a Berlín l’encapçala una ambaixadora. I la primera astronauta del món àrab és originària dels EAU.
Les dones migrants també poden progressar, com demostra la història d’Anjana Nadeem,* una noia d’entre 20 i 30 anys que va néixer al sud d’Àsia i va créixer a Dubai. Els seus pares, amb bona formació, havien trobat feina qualificada al Golf, però la van perdre el 2010 durant la recessió posterior a la crisi financera mundial. Nadeem, que acabava de començar els estudis universitaris, va començar a treballar paral·lelament en una empresa de serveis per obtenir uns ingressos. Al començament no tenia ni despatx ni una xarxa pròpia de contactes.
Tanmateix, el seu talent va cridar l’atenció i aviat va rebre encàrrecs d’una gran empresa. Actualment, Nadeem dona feina a vuit treballadors i ha obert una sucursal a la regió.
Li agrada Dubai, “l’atmosfera ràpida i vertiginosa d’aquí”, però encara se sent de fora. “Sempre he estat aquí amb un visat temporal”. Li hauria agradat obtenir la ciutadania emiratiana? No, afirma, perquè hauria de renunciar a la nacionalitat del seu país d’origen.
Va créixer amb l’artificialitat d’aquesta ciutat enorme, però precisament per això té uns sentiments ambivalents. “Dubai és una bombolla. Vivim en aquest món perfecte que no és autèntic. A vegades em sento com en un videojoc”. A la llarga s’estimaria més viure en un país en què el dia a dia fos més estable i lliure. “Sobretot si tinc fills”, diu Nadeem. “No voldria que cresquessin en un entorn com aquest”. Vol que els seus fills aprenguin a expressar la seva opinió obertament. I això a Dubai és impossible.
*Noms modificats
Traducció d'Arnau Figueras