Rostre impassible, pocs gestos i un àrab estàndard com el parlen els erudits: Kaïs Saïed té poques coses que a primer cop d’ull l’identifiquin com un home del poble. I tanmateix molts tunisians veuen en ell precisament això: un heroi, un home que porta esperança i que alliberarà el país de les urpes d’una casta política corrupta. D’altres el veuen com un tirà, una nova versió del dictador derrocat Zine al-Abidine Ben Ali.
Des de l’octubre del 2019, Kaïs Saïed, un professor de Dret de 63 anys, és el president de Tunísia. Ara de cop i volta ha trastocat les condicions polítiques: en una maniobra que alguns consideren un alliberament i d’altres condemnen com un cop d’Estat, diumenge passat va cessar del càrrec el primer ministre. Va suspendre el parlament per a trenta dies, va aixecar la immunitat a tots els diputats i va assumir personalment la direcció de l’executiu.
A la capital, Tunis, la nit del diumenge es van congregar milers de persones per celebrar la dimissió del controvertit primer ministre. A l’avinguda Bourguiba va ressonar un concert de botzines i la gent llançava focs artificials. “Tunísia estava dominada per una màfia”, diu Wala Kasmi, una informàtica de Tunis de 28 anys. “Ara per fi puc tornar a respirar amb llibertat”.
Altres persones alerten que Tunísia es podria convertir en un règim autoritari, semblant a Egipte després del cop d’Estat militar contra el líder dels Germans Musulmans, Mohamed Mursi.
Aquesta setmana Saïed va fer desplegar membres de les forces de seguretat davant l’edifici del govern i de la televisió pública per impedir protestes contràries. Les oficines de la cadena Al Jazeera, que informa en termes favorables sobre l’influent partit Ennahda, van ser assaltades per la policia, segons ha informat el mateix mitjà.
La crisi estatal de Tunísia arriba de sobte, però no és sorprenent. Ja s’entreveia en les últimes setmanes i mesos. Certament, Tunísia era considerat el país model de la Primavera Àrab. A diferència de Síria, Líbia o el Iemen, aquí pràcticament no hi havia hagut violència en la revolta contra la dictadura, ni hi havia assumit el control cap dèspota com Abdel Fattah al-Sisi a Egipte. A Tunísia el 2011 va arribar al poder Ennahda, un partit islàmic, i ho va fer de manera regular a les eleccions.
Tanmateix, les condicions de vida de la gent gairebé no han millorat.
Els governs canviants han anat deixant per a més endavant fer reformes profundes. El parlament està embolicat en lluites de trinxeres en què els polítics fins i tot solen arribar a les mans. També s’arrossega una reforma policial des de fa anys. A les presons encara es tortura.
De tot això no n’és responsable només Ennahda. Però amb 52 dels 217 escons del parlament és el partit amb més representació, i des del 2011 ha format part de tots els governs. Tot i això, Ennahda no se n’ha sortit d’eliminar la corrupció i el nepotisme, que s’estenen pertot arreu. En canvi, ha arribat a pactes amb les antigues elits. Només s’han redistribuït les prebendes.
La pandèmia ha agreujat els problemes. En pràcticament cap altre país estan morint tantes persones de COVID-19 com a Tunísia en relació amb el volum de població. Darrerament, la xifra de morts diàries ha pujat a 368. La campanya de vacunació no avança i als hospitals els falten respiradors.
El president Saïed aprofita la ràbia dels ciutadans contra el govern per presentar-se com un polític íntegre i independent. Des del 2014 s’ha anat reunint amb joves de barris obrers de tot el país. La seva campanya per a les presidencials del 2019 la va finançar de la seva butxaca i va fer la gira electoral porta a porta. Un cop escollit, d’entrada es va negar a abandonar el seu domicili al barri popular de Mnihla, a Tunis.
Saïed, tot i ser expert constitucionalista, interpreta el dret molt a la seva manera. Ja abans del cop d’Estat de diumenge passat s’havia negat a acceptar el jurament del càrrec d’onze ministres que havien estat nomenats pel parlament el febrer del 2021 i s’havia proclamat comandant en cap de tots els cossos de seguretat. Saïed havia planejat la presa del poder amb molta antelació, creu el jurista i politòleg Yadh Ben Achour, president de la primera comissió constituent de Tunísia després de la revolució del 2011.
En la seva actuació contra el govern, Saïed es basa en l’article 80 de la constitució, que li permet prendre mesures especials en situacions d’emergència. Ben Achour considera que això és una clara violació de la llei. “El president s’atorga els drets d’un dictador concentrant a les seves mans el poder de l’executiu, el legislatiu i, amb la direcció de la fiscalia, fins i tot del judicial”, diu el jurista.
La crisi d’Estat posterior al derrocament del govern posa de manifest un cop més la profunda divisió que recorre la societat tunisiana: d’una banda, els partits religiosos; de l’altra, els contraris a un projecte islamista. Ennahda, amb la seva incapacitat per governar el país de manera decent, també ha perdut suports entre els musulmans conservadors. Just abans del cop d’Estat de diumenge passat, per tot el país van sorgir manifestants enfurismats que van assaltar oficines del partit islamista.
Rached Ghannouchi, president del parlament i líder d’Ennahda, s’expulsa les culpes en una conversa telefònica amb Der Spiegel. El seu partit, diu, no ha governat mai sol, sinó que ha compartit el poder. I afegeix que, certament, Tunísia es troba enmig d’una autèntica crisi, però que a Ennahda se l’ha convertit en el boc expiatori.
Ghannouchi diu que s’ha demonitzat el seu partit, sobretot a les xarxes socials. Al darrere, diu, hi ha governs àrabs autoritaris per als quals és una amenaça l’experiment democràtic de Tunísia. De fet, hi ha indicis d’activitats a Twitter orquestrades des dels Emirats Àrabs Units i de l’Aràbia Saudita. Però la ràbia dels tunisians contra Ennahda no té el seu origen en aquests països, sinó en el clar fracàs de la política.
El president Saïed es posiciona com un adversari vehement dels partits religiosos. Tanmateix, ell no és pas progressista. De fet, defensa la prohibició de l’homosexualitat i la pena de mort.
Saïed no amaga que voldria modificar la constitució que ell mateix va contribuir a redactar. El seu projecte és més aviat vague. S’imagina una mena de sistema presidencialista amb més poder per al càrrec de president i en el qual només hi hagi eleccions directes a escala municipal i sense partits polítics.
Ara Saïed sembla un pas més a prop del seu projecte, si més no pel que fa a l’ampliació de les seves atribucions. Però no està clar cap a on voldrà anar tot seguit.
La majoria dels partits consolidats, també els laics, s’han mostrat contraris a Saïed. El president, en contra del que disposa la constitució, ha aturat l’activitat del parlament, al qual necessita, per exemple, per autoritzar un préstec urgent del Fons Monetari Internacional.
Saïed sembla que compta amb les forces de seguretat i la justícia. Així va deposar també el ministre de Defensa i de Justícia, i segons Reuters va encarregar al responsable del seu propi cos de seguretat la supervisió del Ministeri de l’Interior. Dimecres es va saber que des de fa dues setmanes hi ha en marxa una investigació contra Ennahda i dos partits més, pel que sembla per finançament il·legal.
A més, dimecres al vespre Saïed va anunciar en un discurs que s’estava investigant 460 empresaris per sospites d’evasió fiscal i corrupció, però va prometre als acusats que no serien castigats si invertien en projectes de desenvolupament a Tunísia els diners suposadament desfalcats. “No empresonarem ningú que restableixi els drets del poble tunisià”, va dir.
Són aquesta mena d’anuncis el que dona esperança a molts ciutadans. Kasmi, la informàtica, diu: “Potser només un individualista estrafolari com ell pot assumir un risc com aquest”. En tot cas, Kaïs Saïed, considerat un home tossut i poc propens a la negociació, sembla disposat a consolidar el seu poder.
Cal esperar per veure si hi haurà una caça de bruixes contra polítics suposadament corruptes o un diàleg constructiu. Ennahda s’ha mostrat si més no disposat a arribar a acords i ha proposat que es convoquin eleccions anticipades. Amb això sol, però, el problema no estaria resolt. Sense emprendre reformes profundes, la democràcia tunisiana no es pot salvar.
Traducció d'Arnau Figueras