Vatel, de l’any 2000. Ambientada a la França de segle XVII, mostra el paper gastronòmic a la cort de Lluís XIV. François Vatel va ser l'intendent del Príncep de Condé, un home envellit i arruïnat que intenta recobrar els favors del rei Lluís XIV de França i s'espera que aquest li confiï el comandament d'una campanya militar contra els holandesos. Un festival per a la vista i grans interpretacions en un film que narra tres dies de festes i banquets organitzats pel cuiner i mestre de cerimònies François Vatel. Va ser un personatge real, i gairebé tot el que apareix en la pel·lícula és versemblant, ja que la producció va comptar amb historiadors de la cuina com a assessors, si bé aquests discuteixin que se suïcidés per un peix que no arribava a temps per a un convit reial... Espero que no faci un spoiler!. Vatel ha passat a la posteritat per haver inventat la crème chantilly, nata muntada i aromatitzada.
El festí de Babette (Babettes gæstebud, 1987). Pel.lícula que va guanyar l'Oscar a la millor film de parla no anglesa, i és considerada per alguns crítics de cine com el Ciutadà Kane de les pel·lícules gastronòmiques. Emotiva i humana, es basa en un relat de l'escriptora danesa Isak Dinesen, pseudònim de Karen Blixe. És la col·lisió entres dues visions del món reflectides en l’art de viure: la protestant, austera i sense concessions al plaers de la boca i la catòlica, oberta als plaers. Per a Babette, que serveix a casa d’un pastor protestant, res és impossible, i es farà portar vins, xampanys, carns, peixos, caviar, formatges, fruites França a fi d’obsequiar els veïns. A les mans de Babette, aquests productes es transformaran en plats deliciosos, davant l’astorament dels seus reticents convidats d’un poble tancat. Hi podem veure com era un sopar d'alta cuina francesa a la fi del segle XIX i com es vivia a Dinamarca molt abans del boom de la Nova Cuina Nòrdica.
Como agua para chocolate (1992). Film d’ Alfonso Arau, inspirat en la novel·la homònima de Laura Esquivel. Reflecteix el gust, grandesa i la sensualitat de la cuina mexicana. A mig camí entre la poesia i el realisme màgic, és una pel·lícula que no et deixa indiferent, encara que hagis llegit la novel·la. Es nota que el guió és de la mateixa escriptora. Un còctel de realisme màgic, simbolisme, erotisme i gastronomia, ambientat en la Revolució Mexicana.
E il Cibo va (2017). Tracta de l’ odissea de la cuina italiana en els seus camins de l’emigració als Estats Units i a l’Argentina. Els productes que hi van portar, els ceps, els plats...
Un toc de canyella (Politiki kouzina, 2003). Un viatge d’Atenes a Istanbul, enmig del conflicte armat per la independència de Grècia. Els plats, les postres i els vins sempre amb un toc d’espècies...
18 comidas (2010). A la recerca de la cultura gastronòmica de Galícia. Pel·lícula de Jorge Coira en què el menjar és la protagonista i també es converteix en l’ escenari per a reflexionar sobre les relacions humanes, amb el fantàstic decorat, entre d'altres llocs, de Santiago de Compostel·la. Assaborim 18 àpats en un conglomerat de sentiments de persones molt diferents que comparteixen un mateix objectiu: la felicitat. És un encreuament constant d’ àpats, amb els seus vins.
Menjar, beure, estimar (Eat Drink Man Woman, 1994). Un meravellós viatge a Taiwan i a la seva gastronomia. Potser el meu film preferit dins aquest gènere gastronòmic. Dirigida per Ang Lee, ens submergeix en un univers de les dues filles del protagonista en què la preparació del menjar i les relacions que s'estableixen al voltant de la taula ens expliquen tant de la cuina xinesa com de l'amor, el respecte i el xoc entre tradició i modernitat, els sentiments i les emocions. Amb final inesperat, que no revelaré.
Julie i Julia (2009) Julie&Julia. Entre el Nova York contemporani i el Paris dels anys 50, una deliciosa pel·lícula de Nora Ephron que confronta Julia Child amb la blocaire Julie, qui intentarà, en un any, cuinar més de 500 plats del receptari de Child, cuinera que va ensenyar la cuina francesa als americans. Genial interpretació que fa Meryl Streep de la mítica cuinera nord-americana que va ensenyar la cuina francesa mentre tenia una copa de vi al taulell de la cuina.
Midnight Diner (Shinya shokudô, 2014). En una poblada ciutat de Japó, mil històries es barregen en un restaurant que només obre des de la mitjanit fins a l'alba. Versió cinematogràfica d'una sèrie de televisió de gran èxit des de 2009, basada, al seu torn, en un manga de Yarō Abe. Compta amb una continuació en Netflix, Midnight Diner: Tòquio Stories. Sakes i vins acompanyen els plats.
Un viatge de 10 metres (The Hundred-Food Journey, 2014). Els Kadam, una família índia amb Papa (Om Puri) al capdavant, es trasllada a el sud de França. Allà decideixen obrir un restaurant davant d'un luxós restaurant francès d'alta cuina amb una estrella Michelin, regentat per l'odiosa Madame Mallory (Helen Mirren). En certs moment embafadora i ensucrada, però es deixa veure.
Jiro dreams of sushi (2011), més documental que de ficció. Del director de Chef’s Table a Netflix, David Gelb. Una reflexió acurada sobre les relacions familiars i l’art de la perfecció. Explica la via de Jiro Ono, considerar el primer xef de sushi, estrellat a la Michelin, que regenta un mític restaurant per a 10 persones en una estació de metro de Tòquio.
Haute cuisine (2012), traduïda a l’espanyol per Los sabores de Palacio explica la història de la cuinera Hortense Laborie, d’una petita ciutat de províncies, que és cridada pel President de la República per cuinar a l’Elisi. El títol fa justícia al tipus de cuina que hi veiem.
El viaje (2010), protagonitzada per dos còmics britànics que viatgen al nord d’Anglaterra a la recerca de sabors i plats. Amb films dedicat també a Espanya i Itàlia.
I acabem amb una pel·lícula de vins Bottle Shock (2008). La història d’un sommelier francès que va a Califòrnia el 1976 a la descoberta dels millors vins.