Text tret de la revista 1.502 del setmanari EL TEMPS, en què parlàvem amb Pepe Camarasa sobre el cas Terra Míitca.
L’ascensió d’El Vuelo del Fénix és ràpida. N’han de gaudir com més persones millor i cal alleugerir les cues. Un cop allà dalt, a 54 metres d’altura, se sent el soroll fatídic: clac! No han passat ni tres segons i ja som a terra. Ens hem precipitat a 100 quilòmetres per hora.
La història del parc temàtic Terra Mítica és una analogia de la seua atracció estrella. Va créixer amb celeritat i amb un volum desproporcionat, producte de les urgències d’Eduardo Zaplana per inaugurar-lo i per la seua intenció de convertir-lo en un competidor directe d’Eurodisney, però de seguida va caure en picat. La previsió de visitants va quedar esmicolada i les pèrdues de cada exercici corrien paral·leles a les successives injeccions de capital.
L’espurna inicial, l’any 1996, va provocar-la Francisco Ronda. Aquest empresari hoteler va proposar de crear un parc d’atraccions a Benidorm que contribuïra a la desestacionalització del turisme. Acabat d’aterrar a la presidència de la Generalitat Valenciana, Zaplana li ho devia tot, a la ciutat de què havia estat alcalde la legislatura anterior i que havia representat el seu trampolí polític. Per això no sols va saludar la idea, sinó que va marcar-se el repte d’aixecar-hi, en un temps rècord, “el millor parc temàtic d’Europa”.
El cap del Consell va implicar-hi destacats empresaris locals i els grans contractistes de la Generalitat: Pavasal, Sedesa, Lubasa, Enrique Ortiz... Però l’aposta era agosarada i havia de comptar amb la participació de l’administració valenciana i les dues caixes de referència, CAM i Bancaixa, les quals s’hi van sumar amb un 22,3%, un 24% i un altre 24%, respectivament. Sense la seua presència en l’accionariat de la Societat Parc Temàtic d’Alacant (SPTA), el complex lúdic de Benidorm mai no hauria pogut assolir les dimensions que Zaplana anhelava.
https://public.flourish.studio/visualisation/24532681/Calia construir-hi un gegant, ni que tinguera els peus de fang i s’assentara sobre un terreny fins aleshores protegit. Amb la coartada de l’incendi que va arrasar la zona l’any 1992, la Generalitat va poder requalificar el pulmó del municipi: deu milions de metres quadrats, un milió dels quals se’l va quedar Terra Mítica, i la resta, l’SPTA, que els dedicaria a captar hotels de luxe –Asia Gardens i Villa Aitana–, dos camps de golf i un altre parc temàtic, Terra Natura, de capital privat però participat per empresaris propers al PP: principalment, els germans murcians Fuertes, propietaris de l’empresa càrnia El Pozo, i Vicente Cotino, nebot de Juan Cotino i cap visible de la constructora familiar Sedesa.
Per últim, la Generalitat li va vendre, al promotor i contractista d’obra pública alacantí Enrique Ortiz, els 216.000 metres quadrats que s’havien reservat per a una possible ampliació futura de Terra Mítica, 139.000 dels quals amb el permís escaient per fer-hi bungalous, un nihil obstat emès pel conseller Juan Cotino. Els 85 milions que Ortiz va pagar per la transacció van allargar la vida del parc, però poca cosa més, perquè allò era un pou sense fons: creada l’any 1998 amb un capital social de sis milions d’euros, van fer-se set ampliacions de capital per un valor global de 204 milions.
Malgrat l’innegable atractiu turístic de la capital turística del País Valencià, des del primer dia es va veure clar que costaria d’amortitzar els 240 milions d’euros –40.000 milions de pessetes– en què es va pressupostar el recinte. L’any 1997, l’SPTA havia sol·licitat a Economic Research Associates (ERA), una multinacional britànica capdavantera en el camp de la consultoria, un informe sobre les potencialitats de Terra Mítica. Atesa la ubicació de Benidorm, la seua piràmide demogràfica i l’absència d’una marca consolidada com ara Disney o Warner al seu darrere, ERA va estimar que cada any visitarien el parc entre un milió i un milió i mig de persones. Una xifra insuficient, que no justificava la despesa que Zaplana tenia en ment i que va dur ERA a recomanar un parc d’atraccions, en lloc del megaprojecte en qüestió.
Aquell informe, però, va quedar amagat en un calaix de l’Agència Valenciana de Turisme, que li’n va demanar un altre a Baker Leisure Group, de prestigi igualment reconegut i que fixaria el màxim de visitants anuals en dos milions, clarament per sota dels tres milions que calien per a rendibilitzar el desemborsament inicial.
Un tercer estudi, que sí que es faria públic, va signar-lo Price Waterhouse: assegurava que tres milions de persones passarien per Terra Mítica anualment i que els 240 milions d’inversió que s’hi abocarien serien recuperats amb el pas del temps.
En canvi, la inversió es va disparar –els responsables admeten una despesa total de 377 milions d’euros– i les previsions d’afluència, fins i tot les més pessimistes, van quedar ridiculitzades per la realitat: el 2010 i el 2011, els dos últims anys que el parc va estar en poder de la Generalitat i de les caixes valencianes, van visitar-lo 535.000 i 680.000 persones, respectivament.
Per comptes de desestacionalitzar el turisme benidormer, doncs, Terra Mítica va caure en el parany de l’estacionalització: les despeses que originava i els escassos ingressos que generava van dur els rectors del recinte a tancar-lo durant els mesos de novembre, desembre, gener i febrer. I per si no n’hi havia prou, alguns expropiats del Pla Especial d’Ús i Infraestructures (PEDUI) Benidorm-Finestrat van aconseguir, per la via judicial, que la Generalitat els abonara 73 milions d’euros més.
De despeses addicionals, mai no van deixar de sorgir-ne. La urbanització de l’entorn del parc li va costar al govern valencià més de 100 milions d’euros: l’execució dels vials, la canalització de l’aigua, la instal·lació de depuradores i de l’enllumenat... La Unió Europea, de la seua banda, va reclamar 14,5 milions en concepte d’ajudes a la creació d’ocupació indegudament fonamentades. Amb els interessos corresponents, es van haver de retornar més de 20 milions. El recinte, que va arribar a tenir prop de 800 treballadors, avui en té menys de 200.
Al capdavant del projecte, com a director general, Zaplana va situar Miguel Navarro, provinent de la Ciutat de les Arts i les Ciències. Un home de confiança sense relació amb el sector que s’hi va estar dos anys i escaig, del 1999 al 2001, i que avui cobra 66.000 euros anuals com a assessor tècnic de les obres del Palau de les Arts de València, ja concloses.
L’encarregat de contractació i compres de Terra Mítica en aquella primera etapa fou Justo Valverde, un coronel retirat que ja havia format part del consell d’administració de la CAM per ser cunyat d’Eduardo Zaplana. Navarro i ell foren imputats en la causa que investigava l’existència d’una possible trama de factures falses i d’evasió de l’IVA, una trama que haurien coordinat i en què haurien participat 17 empreses, la principal de les quals, la de Vicente Conesa, a qui Zaplana, durant la seua etapa com a alcalde, ja havia adjudicat il·legalment la redacció del mapa verd i sonor de Benidorm.
Per tal de reflotar el parc temàtic, que al cap de dos anys ja semblava inviable, el president valencià va contactar amb Paramount Parks. Des de l’octubre del 2001, la multinacional de la cinematografia i de l’oci va posar la seua marca al servei de Terra Mítica i va escollir-ne el director general: John Fitzgerald, amb posat d’actor i experiència acumulada al complex alemany Movie World.
Amb tot, Paramount mai no va tenir ni una sola acció de Terra Mítica. Al contrari, cobrava per posar-hi la cara. I el pagament prenia forma d’assessorament a la incipient aleshores Ciutat de la Llum, que es construïa a Alacant i es convertiria en un altre gran fiasco de la política d’aparador del Consell. Fitzgerald va criticar sense embuts la “fàbrica d’estafadors” en què s’havia convertit el parc de Benidorm i no va tenir inconvenient a malparlar dels contractes de patrocini –amb el València CF i el Vila-real CF, per exemple– que s’hi havien signat.
El desembre del 2003, tres anys i mig després de la seua obertura al públic, Terra Mítica va entrar en suspensió de pagaments, que seria decretada oficialment per un jutge el maig següent. El parc no havia pogut abonar una lletra del crèdit sindicat de 111 milions d’euros que arrossegava i presentava un passiu exigible de 218 milions. Els interventors judicials van analitzar durant un any els comptes de la mercantil i van reparar en la gestió tan desgavellada que havia imperat fins aquella data. CAM i Bancaixa van haver d’assumir la seua quota de responsabilitat i van accedir al quitament proposat pel jutge, que va significar l’anotament de 70 milions d’euros de pèrdues en cada cas.
El diputat socialista José Camarasa va seguir de prop tot aquell procés. Era el responsable del PSPV-PSOE en matèria de grans projectes de la Generalitat i relaciona Terra Mítica amb “les característiques patològiques d’Eduardo Zaplana”. “Li calia un gest espectacular i va comprometre-hi les dues caixes, que al capdavall dirigia”, explica Camarasa, qui va descobrir un presumpte unflament de factures emeses pel parc.
En efecte, una inspecció d’hisenda va posar nerviosos alguns dels empresaris que havien treballat en la construcció del recinte o en el seu manteniment. Dos d’ells, Antonio Moreno Carpio i José Herrero, van contactar amb els socialistes i els van proposar de vendre’ls informació sobre el tema. Camarasa i qui n’era secretari general, Joan Ignasi Pla, s’hi van negar de ple, però el primer, acompanyat del també diputat Antoni Such, va enregistrar secretament els dos empresaris en una trobada posterior.
En aquella conversa, Moreno Carpio i José Herrero van confirmar l’unflament de les factures: per segons quines feines s’abonava –en bosses– el doble o el triple de la quantitat real, i Vicente Conesa hi exercia de líder. Encara més, van arribar a suggerir que aquest últim ingressava els beneficis a un compte andorrà i li’n cedia una part a Zaplana. El jutge arxivaria, per manca de proves, les querelles creuades que van presentar els uns contra els altres.
A Terra Mítica va entrar a treballar una prostituta que Miguel Navarro havia conegut 48 hores abans en la nit benidormera. També hi ha treballat Justo Benítez, a qui Zaplana va posar com a gerent de la plaça de bous municipal –ja gestionava la de Saragossa– i que acabaria arruïnat: al complex lúdic esdevingué jardiner.
El nou propietari. El 70% de Terra Mítica que era en poder de la Generalitat i de les caixes ha estat absorbit per Aqualandia. Una empresa arrelada a Benidorm des de la dècada dels vuitanta –no sols compta amb aquest parc, sinó també amb el zoològic marí Mundomar– propietat de Georges Pierre Santa-Maria, un pied-noir que resideix a Benidorm des del 1985 i té una cadena de més de 50 casinos repartida per mig món. Presumeix que mai no l’ha errada en cap negoci, i el ben cert és que, en aquesta ocasió, l’ha encertada de ple: ha comprat per 65 milions la majoria d’un parc temàtic que va costar pels volts dels 400. Les altres empreses aspirants –Parques Reunidos, que ja gestiona l’Oceanogràfic de València, i Madame Tussaud, encarregada dels museus de cera d’Amsterdam i Londres– s’han quedat amb les ganes.
El drama de la Generalitat i de les caixes no ha estat el preu de venda, però. L’autèntic drama és que els compromisos de pagament s’han endut 45 milions. Els altres 20, se’ls han repartit segons el percentatge d’accions de què disposava cadascú: 6,2 milions per la Generalitat, 6,7 milions per la CAM i 6,7 més per Bancaixa. Només ha faltat que els els donaren en urnes funeràries. A dins hi havia les cendres del parc.