No és la primera vegada que, davant l’adversitat, el PSOE mira de guanyar-se la simpatia del catalanisme. Però els socialistes mai no havien presentat un projecte polític per a Catalunya enmig d’una etapa tan adversa. Tant és així que la visita d’avui de Sánchez a Barcelona podria desembocar en una nova frustració del seu partit.
Ara es compliran 18 anys del discurs de José Luis Rodríguez Zapatero a Catalunya. El llavors líder de l’oposició a l’Estat espanyol arribava a Catalunya per fer una conferència al Palau Sant Jordi, a només tres dies de les eleccions catalanes, que acabarien amb el final de la primera etapa convergent a la Generalitat de Catalunya. El desgast de 23 anys consecutius del president Jordi Pujol al capdavant del Govern desembocaven en un govern tripartit encapçalat per l’exalcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, que seria investit president i governaria conjuntament amb Esquerra Republicana i Iniciativa per Catalunya.
La situació a Moncloa no era còmoda per al catalanisme. Després de la legislatura del Majestic, el 2000 José María Aznar havia guanyat les eleccions amb majoria absoluta i no necessitava dels suports dels nacionalistes bascos i catalans per governar, i això li va fer mostrar la seua cara més hostil contra PNB, Convergència i els nacionalismes basc i català en general. En aquest context, el PSC proposava un nou estatut català per posar contra les cordes la continuïtat de CiU a la Generalitat de Catalunya i Zapatero, sabedor que el suport rebut a Catalunya era determinant per a la seua victòria electoral el 2004, va protagonitzar un gran acte en què va pronunciar les paraules que serien per sempre recordades: “apoyaré el Estatut que salga del Parlament de Catalunya”. 20.000 persones escoltaven el futur president espanyol en aquella conferència.
La victòria de Zapatero el 2004 es va produir en bona part gràcies al suport que va rebre a Catalunya, on va traure 21 dels 47 diputats que es triaven al Principat per anar al Congrés espanyol. En vots, el PSC va obtenir el doble que Convergència i quasi el triple que Esquerra Republicana i el Partit Popular. Aquell míting, efectivament, va funcionar.
Però tot es va girar a la contra amb l’elaboració d’un Estatut que el PP va rebutjar amb hostilitat i que molts barons del PSOE també es van negar a recolzar. Va ser emblemàtica la roda de premsa de l’exvicepresident espanyol Alfonso Guerra el 2007, fent broma amb el “raspall” que, deia, passarien per per l’Estatut per retallar-lo. Mentrestant, el PSOE i Artur Mas, llavors líder de l’oposició a Catalunya, pactaven una sèrie de rebaixes de l’Estatut. Tot seguit, el cap de files de CiU no aconseguiria majoria suficient a les eleccions anticipades a Catalunya el 2006, convocades després del trencament entre socialistes, ERC i Iniciativa. De forma inesperada, el tripartit es va reeditar i Artur Mas, que continuaria a l’oposició es convertiria en un gran enemic de Zapatero.
L’Estatut, tot i les esmenes, va continuar sobre la taula com a condició indispensable del Govern i de la societat catalana, però el Tribunal Constitucional en va protagonitzar una derogació quasi total que va evidenciar la incapacitat del PSOE per fer valdre la seua promesa de suport a aquell nou text que havia de regir la política catalana. Era el juny del 2010 i la crisi econòmica ja havia capgirat la política espanyola. La victòria electoral del PP només era qüestió de temps, el PSOE quedava totalment desgastat per la seua gestió en matèria econòmica i territorial i el catalanisme iniciava l’anomenat procés sense preveure, en cap cas, que aquest moviment arribaria tan lluny.
D’alguna manera, l’historiador Joan B. Culla havia detectat aquest malestar català amb la seua conferència, titulada “la dècada de les decepcions”, en què advertia que “no podem consentir que deu senyors i senyores de Madrid”, en referència als membres del TC, “dictin que els nostres símbols nacionals ja no són nacionals”. L’historiador també destacava que “quan el catalanisme ha volgut marcar l’agenda espanyola ha despertat enormes recels (...), la pedagogia tampoc no ha funcionat”, i “els esforços han estat tan benintencionats com inútils”. D’aquella decepció es passava a una etapa de combustió amb Rajoy a la Moncloa i amb ministres com José Ignacio Wert, que estaven decidits a acabar amb la immersió lingüística. A poc a poc, el conflicte s’agreujaria, fins culminar durant la tardor del 2017.
I ara?
La visita del president espanyol Pedro Sánchez a Barcelona, qui ha freqüentat bastant la capital catalana les darreres setmanes, s’emmarca dins de l’operació política dels indults, patrocinada pel mateix president. Una mesura “de gràcia” que arriba enmig d’un escenari polític que podria afavorir Pedro Sánchez. Ja fa quasi dos anys que el Tribunal Suprem va condemnar els impulsors del referèndum de l’1 d’octubre que van poder ser jutjats –els altres estan a l’exili i la justícia europea dels països en què es troben han rebutjat les ordres d’extradició emeses des de l’Estat espanyol. Però no ha sigut fins ara, a l’equador de la legislatura estatal, que Pedro Sánchez no ha volgut fer el pas per aplicar aquesta mesura de què disposa el Govern espanyol. El context converteix aquesta alternativa en convenient, atès que l’informe del Comitè d’Afers Legals i Drets Humans de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa ha demanat que es facen efectius aquests indults i que es retiren les euroordres per mirar d’extradir els polítics catalans a l’exili. Aquesta postura encaixa amb la postura d’altres tribunals i institucions d’àmbit europeu i mundial, i a mitjà termini s’albira la previsible condemna del Tribunal Europeu de Drets Humans a l’Estat espanyol per com ha gestionat la causa judicial del procés. Són ingredients que converteixen els indults en una mesura convenient al Govern espanyol, atès que serien ben valorats a nivell internacional. En canvi, els quasi 3.000 represaliats per causes vinculades amb l’1 d’octubre o amb altres episodis del procés –alcaldes inhabilitats per permetre el referèndum, multes milionàries del Tribunal de Comptes a càrrecs electes, etc.– no quedaran anul·lades amb els indults, que només afectaran els presos polítics. L’independentisme, que exigeix una llei d’amnistia per acabar totalment amb la repressió, no veurà satisfeta aquesta demanda, i d’ací procedeix bona part de la desconfiança en els indults com a mesura per bastir ponts.
Sánchez, però, ha decidit abanderar els indults per convertir-los en l’eix central d’una iniciativa d’apropament al catalanisme per mirar de tancar l’etapa del procés, que ha posat contra les cordes l’estabilitat de l’Estat espanyol, sobretot durant la tardor del 2017, i que ha fet visibles moltes mancances del sistema judicial espanyol. L’independentisme, que ha renunciat a la unilateralitat a través d’alguns dels seus actors principals, es mostra escèptic davant un acte que, consideren, és propagandístic, i valoren que hauria d’haver-se plantejat directament al Govern català.
Diverses entitats, com ara l’Assemblea Nacional Catalana o els Comitès de Defensa de la República, han convocat manifestacions davant el Liceu per manifestar el seu rebuig a Pedro Sánchez i al seu pla. I el Govern català s’ha negat en bloc a assistir a l’acte del president espanyol.
Fa quinze anys, la proposta de Zapatero comptava amb certes expectatives que, a llarg termini, s’acabarien esvaint. L’esperança de Sánchez ara és que el seu pla tinga l’efecte contrari: expectatives nul·les i un desenllaç imprevisiblement favorable. Sánchez vol tancar un cercle, però no ho tindrà gens fàcil.