Lluny queden els dies en què ciutadans de tot el planeta van sortir al carrer l’octubre de 1957 buscant al cel l’Sputnik 1, el primer satèl·lit artificial de la història, creat pels soviètics. Per les seves dimensions, una esfera metàl·lica de no més de 60 centímetres de diàmetre, era un objecte molt difícil de veure en el cel sense cap equipament. Però més de mig segle després, l’observació de satèl·lits artificials és una de les més fàcils que es poden fer a ull nu amb les instruccions adequades, com la de l’Estació Espacial Internacional (EEI).
A principis de maig les imatges a les xarxes socials de l'Starlink, la constel·lació de satèl·lits que l'empresa SpaceX està desplegant per donar cobertura a zones aïllades, es van fer virals. Alguns usuaris d'Instagram, Twitter i Facebook es preguntaven què eren aquestes llums que es movien de forma ordenada i desapareixien poc temps després de ser vistes al cel. Altres responien a les preguntes i explicaven que cada cop en veurem més, de fileres d'estels, sense necessitat d'instruments per a l’observació astronòmica.
Tant entitats públiques com privades tenen el desig de posar la seva pròpia constel·lació al cel. A banda de SpaceX, Amazon, Virgin Group o Google són exemples d’empreses que estudien projectes de grans constel·lacions de satèl·lits per donar cobertura a tot el món. Fins i tot la Generalitat de Catalunya va posar-se a treballar en el desenvolupament d’una indústria aeroespacial amb la seva estratègia New Space i l’enlairament de l’Enxaneta el passat març.
El cel nocturn s’ha omplert d’aquests satèl·lits propietat de territoris, organismes i empreses privades. Un fenomen que no pararà de créixer a causa de la importància cada vegada més gran del sector en l’àmbit de les telecomunicacions, l’industrial, el científic i el militar. Però si hi ha un cos celeste que destaca per sobre de la resta, ben fàcil d’observar i que les potències espacials estan començant a posar l’ull a sobre gràcies al desenvolupament de les tecnologies de robots i coets, aquest és la Lluna.
Una (altra) carrera per la Lluna
Mentre que les missions a Mart de l’últim any han captat gran part de l’atenció dels mitjans, el programa Artemis, liderat pels Estats Units amb la col·laboració d’una desena de països i d’empreses privades com Lockheed Martin o SpaceX, ha passat per la premsa amb menys ressò, tot i la seva transcendència. I és que aquest programa pretén agafar el relleu de les missions Apol·lo i tornar a portar humans a la Lluna, aquesta vegada incloent dones entre la tripulació. Per fer-ho, es projecta el desplegament d’una base en sòl lunar i una estació espacial internacional semipresencial i robotitzada perquè es pugui mantenir mentre no hi hagi astronautes a bord. Es tracta de l’anomenada Gateway, que orbitarà la Lluna.
No només la NASA vol ser la primera a tornar a plantar una bandera a la regolita lunar. Rússia i la Xina també han fet avenços per tirar endavant els seus propis programes espacials i d’exploració lunar. Per una banda, està el llançament del primer mòdul de l’Estació Espacial Tiangong, la contrapart xinesa a l’EEI. Per altra banda, estan els acords de col·laboració signats per les dues potències amb la mateixa intenció de construir per la seva part una estació orbital a la Lluna i una a la superfície. Posar el peu sobre el satèl·lit torna a estar de moda dècades després.
Per què no Mart?
El codirector de l’Institut d’Estudis sobre Conflictes i Acció Humanitària, Jesús Antonio Núñez, comenta que la Lluna és, al final, la “primera etapa òbvia” en el desenvolupament de les carreres espacials. Per la seva proximitat, la construcció d’un port espacial sobre la superfície o en òrbita pot servir per proveir les naus de combustible en futures missions més llunyanes. Així i tot, Núñez apunta que arribar a Mart i al nostre satèl·lit natural són “projectes simultanis”, i així es pot veure amb les tres missions que van arribar al planeta vermell el passat febrer.
El pol sud de la Lluna és el punt més interessant del satèl·lit. La NASA va anunciar el passat octubre que havia detectat la presència d’aigua congelada als cràters on no arriba mai la llum solar. L’aigua és necessària per a l’establiment de bases permanents a la superfície, tant per al consum humà o perquè es pot aprofitar com a combustible separant l’hidrogen de l’oxigen.
Qui s’asseguri aquest ho tindrà més fàcil per desenvolupar els seus projectes a la superfície de la Lluna. Núñez explica que, en matèria de legislació i acords internacionals, només es troba el Tractat de l’Espai Exterior de 1967, un “tractat absolutament anacrònic” i que encara que contempla que els països no puguin reclamar la propietat d’un cos celeste, “no deixa clar si els recursos d’aquests cossos els pot explotar algú en propietat”.
En aquest sentit, el govern dels Estats Units ja va aprovar l’SPACE Act de 2015, amb l’administració Obama, amb la qual permet als ciutadans i empreses explotar els recursos fora de la Terra sota un paraigua legal que els protegeixi. Fins i tot Luxemburg ha fet avenços en matèria de legislació per cobrir-se les espatlles amb el que pugui passar en el futur.
Nüwa, una ciutat a Mart
Estudiants, professors i investigadors de centres universitaris i d’estudis com la Universitat Autònoma de Barcelona o l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya van col·laborar en el disseny d’un projecte de ciutat sostenible a Mart que acollís un milió de persones. El seu nom és Nüwa i els seus creadors no només van pensar en els aspectes arquitectònics, també els econòmics i socials.
L’investigador de l’Institut de Ciències del Cosmos de la Universitat de Barcelona, Jordi Miralda, en va ser un dels seus col·laboradors, i aposta fermament per anar a Mart abans que a la Lluna. Miralda comenta que la decisió d’anar abans al satèl·lit o al planeta veí és una discussió que ve de lluny, però ell veu en Mart oportunitats úniques. Concretament en l’aigua congelada sota la superfície per tal “d’esbrinar la història del sistema solar”.
Miralda creu que l’Agència Espacial Europea ha de “treure’s la son de les orelles” i pressionar perquè els països col·laborin més en el desenvolupament de les tecnologies aeroespacials perquè així es mantinguin entre les principals potències espacials: “Ens hem de coordinar, perquè si cadascú va a la seva anirem enrere, i la conseqüència d’això és que el lideratge principal queda en mans dels Estats Units i de la Xina”.
El professor i director de l’Institut de Tècniques Energètiques de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), Ignasi Casanova, també va col·laborar en el disseny de Nüwa, però aposta abans pel desenvolupament d’assentaments a la Lluna per la seva proximitat, fet que el convertiria en “la destinació lògica per anar aprenent a viure a l’espai”. Casanova explica que les característiques úniques de la Lluna, des de la falta de protecció de les radiacions còsmiques fins a la necessitat de resoldre qualsevol contingència sobre el terreny, la converteixen en “un laboratori inigualable” per la investigació.
El professor de la UPC opina que el programa Artemis i la Gateway “recuperen l’esperit del programa Apol·lo”, però recorda que en tots els grans projectes espacials sempre hi ha un component geopolític important i s’ha utilitzat amb poc tacte en el cas de Donald Trump. Casanova afirma que, així i tot, la cooperació i la diversitat de persones, cultures i creences en l’exploració de l’espai serà totalment necessària “perquè ha de ser sostenible, i si no, no serà”.
Els primers selenites i marcians?
Els internautes segurament encara es troben lluny de compartir a les xarxes imatges de la Lluna il·luminada per les llums d’una pròspera ciutat durant el noviluni. Queden per investigar molts aspectes de la colonització de l’espai i la seva viabilitat, des de la protecció davant de meteors i de la radiació provinent del Sol i de més enllà del sistema solar fins a les dificultats de treballar en tan baixes temperatures i amb pocs recursos. Però els moviments polítics no es fan esperar.
L’exploració espacial és una de les indústries estratègiques més importants del moment i així ho demostra la voluntat dels països per desenvolupar-la. La creació d’unes forces armades espacials estatunidenques sota el govern de Trump o l’anunci de la formació d’una agència espacial espanyola el passat maig en són exemples. Només queda mirar al futur i imaginar si durant el que resta de segle es veurà el naixement del primer humà no terrestre.