Fins a l’11 de juliol, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona es podrà visitar l’exposició Mart, el mirall vermell, una mostra en què es pot veure com el planeta ha influït en la imaginació dels humans i en la producció d’art, cultura i ciència. L’estrena d’aquesta exposició coincideix també amb l’arribada de tres missions a Mart: la Tianwen-1, de la Xina; la Hope, d’Emirats Àrabs; i la Perseverance, dels Estats Units. Totes tres han aprofitat la finestra que s’obre cada cert temps quan s'apropen la Terra i Mart en els seus respectius moviments de translació pel sistema solar. I és que la carrera espacial torna a ser una prioritat entre les potències del món.
La NASA va anunciar fa uns mesos el programa Artemis, que té l’objectiu de portar el 2024 la dona a la Lluna. Però amb un canvi més: ara la intenció és quedar-s’hi instal·lant una nova estació espacial al voltant del satèl·lit, la Lunar Gateway, des d’on operar i preparar missions a la superfície amb l’objectiu d’establir una base en sòl lunar. Tot això, si la nova administració de Joe Biden i el coronavirus no ho endarrereixen, ho veurem en la pròxima dècada. Aquest programa es desenvoluparà amb la col·laboració d’altres agències aeroespacials i d’empreses privades, com ara la famosa SpaceX, els nous actors de la carrera. És la gran diferència amb la carrera espacial de la guerra freda en la qual, tot i que hi van participar empreses privades, no protagonitzaven les missions.
Però, com ha aconseguit la iniciativa privada créixer tant en un sector amb uns costos d’entrada i de manteniment tan grans? Per una banda, amb els avenços tecnològics, jurídics i polítics dels últims anys per liberalitzar el sector, els costos s’han anat reduint cada cop més. De l'altra, el finançament dels governs a aquestes empreses és encara elevat i necessari per trencar les barreres d’accés, i a partir d’aquest punt es poden desenvolupar i consolidar. Així és com la ja anomenada SpaceX no ha rebut tots els diners de la mà d’Elon Musk, el seu fundador i conseller delegat. Durant els primers anys de la companyia, pràcticament la meitat del seu finançament l’obtenia del govern estatunidenc.
Tot i la reducció de costos, llançar a l’espai un coet amb una payload (la càrrega útil) de deu tones, com ara un satèl·lit, és encara un cost que només les potències espacials i les grans empreses es poden permetre. Però, i un petit satèl·lit de deu quilograms, un nanosatèl·lit? De fet, en un mateix coet se'n poden carregar desenes i posar-los tots en òrbita en un sol vol, com si es tractés d’un repartidor espacial. Els costos en aquest cas són molt més reduïts i no fa falta tenir un coet, atès que es pot pagar una plaça per un satèl·lit i compartir-la amb altres empreses. Aquesta tecnologia de miniaturització i estandardització de satèl·lits és el que ha enlairat la nova indústria de l’espai i per la que aposten molts governs del món. Entre ells, la Generalitat de Catalunya.
Catalunya a l’espai
El pròxim 22 de març, a les 7:07 hora catalana, s'enlairarà el primer dels dos nanosatèl·lits que la Generalitat té previst llançar entre el 2021 i el 2022. El coet que porta el nanosatèl·lit sortirà des del cosmòdrom de Baikonur, al Kazakhstan, instal·lacions sota domini rus per herència soviètica. Un fet que desprèn simbolisme, tenint en compte que és el cosmòdrom més antic del món des d’on es va enlairar el primer satèl·lit artificial de la història, l’Sputnik 1. Aquest primer nanosatèl·lit de la Generalitat, dissenyat per l’empresa Sateliot, ha rebut el nom d'Enxaneta a partir d’una enquesta llançada a la web de l’InfoK perquè els nens votessin el seu nom preferit.
L’Enxaneta centrarà la seva tasca a desplegar serveis de l’internet de les coses o IoT, per les seves sigles en anglès, que és la interconnectivitat entre aparells per obtenir lectures de dades i millorar el control i l’eficiència en molts àmbits com ara l’agricultura o la desforestació. En el dia a dia, podem veure aquest IoT en el moment que podem programar l’aspirador de casa des del mòbil perquè netegi el terra quan sortim a treballar, per exemple. En el cas de l'Enxaneta, gràcies a la ubicació de sensors arreu del territori català que permetin lectures del cabal d’aigua dels rius o de la humitat del sòl es podrà lluitar amb més certesa contra els efectes del canvi climàtic i administrar millor els recursos naturals, entre altres funcions.
Així i tot, aquest no serà el primer satèl·lit català a l’espai. La Universitat Politècnica de Catalunya, junt amb l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya (IEEC), ja havien posat en òrbita els CubeCat. El llançament, però, sí que serà la primera pedra d’una nova economia de l’espai centrada en la digitalització de la societat, accelerada per la pandèmia de la Covid-19. Segons comenta a aquest setmanari el conseller de Polítiques Digitals i Administració Pública Jordi Puigneró, la inversió inicial de 18 milions d’euros per als pròxims quatre anys té l’objectiu de "plantar la llavor” de la nova indústria espacial a Catalunya. La Generalitat calcula que fins al 2025 aquest sector generarà 1.200 llocs de treball, directes i indirectes, i una facturació de prop de 300 milions d’euros.
Els càlculs són prometedors. Segons dades de Nanosats Database, s’espera que es llancin a l’espai més de 2.500 nanosatèl·lits en els pròxims sis anys, i la Unió Europea defineix aquesta indústria de l’espai com un sector clau a l’hora de mantenir i millorar la seguretat i l’economia d’Europa. Puigneró explica que un altre objectiu és que es produeixi una “transferència tecnològica” entre les universitats i el teixit empresarial que es vagi creant a Catalunya els anys vinents.
L’IEEC: la ground station
Les dades que captin els nanosatèl·lits a l’espai retornaran a terra per ser tractades i perquè es posin a disposició de les institucions que les necessitin. Aquí entra en joc l’IEEC, que des de l’Observatori Astronòmic del Montsec, la ground station de les missions, recaptarà les dades dels nanosatèl·lits, les tractarà i les enviarà a les empreses o administracions.
El director de l’IEEC, Ignasi Ribas, explica que en aquest procés de tractament de la informació hi ha tres nivells i que l’institut tindrà un “rol tècnic”: s’encarregarà de captar i processar les dades un o dos nivells “per convertir-les en un producte” que puguin utilitzar les administracions. Ribas també comenta que segons avanci aquesta nova indústria aeroespacial, l’IEEC anirà millorant les instal·lacions de l’observatori perquè tinguin més abast. “No se semblaran a la NASA, però començaran a potenciar-se”, bromeja Ribas.
L’IEEC també va firmar el 5 de març un acord amb Aeroports de Catalunya per tal d’aprofitar els espais poc utilitzats de l’aeroport de Lleida-Alguaire i reutilitzar-los per impulsar l’activitat aeroespacial. El director de l’institut apunta que “és una bona acció per vertebrar el territori i que no quedi despoblat”, tenint en compte que gran part de les empreses tecnològiques s'instal·len habitualment a l’àrea metropolitana de Barcelona i als seus voltants.
Aquest projecte de col·laboració inclou la creació d’un port espacial que possibiliti el llançament de satèl·lits amb payloads experimentals, la formació d’un centre de proves de propulsió de coets-llançadora i la constitució d’un parc empresarial que allotgi empreses consolidades i emergents vinculades a la indústria i un centre de formació per aquestes empreses en matèria de les activitats aeroespacials.
Sateliot: el primer llançament
Satelitot és l’empresa que ha dissenyat el primer dels dos nanosatèl·lits que té previst llançar a l’espai la Generalitat aquest 2021. El coet rus Soyuz 2.1a serà l’encarregat de portar-lo a l’òrbita baixa de la Terra junt amb una trentena d’altres satèl·lits, a prop d’uns 550 quilòmetres de distància, fent una volta al planeta cada noranta minuts.
El conseller delegat de Sateliot, Jaume Sanpera, assegura que “ara és el moment” per posar les bases de la nova indústria aeroespacial a Catalunya i generar llocs de treball d’alta qualificació. Tot i que aquestes apostes “són sempre arriscades”, afirma el conseller delegat, com es pot veure amb el recent cas d’Ingenio -el satèl·lit espanyol que es va perdre per un mal funcionament del coet-, les probabilitats de retorn sempre són molt elevades. “Només ens en sortirem amb innovació i tecnologia” de la crisi provocada per la pandèmia, sentencia Sanpera.
Sateliot detalla que l’objectiu de l’empresa és desplegar una constel·lació de 16 nanosatèl·lits per al 2025, que tindran cadascun una vida d’uns tres a cinc anys. Aquesta relativament curta esperança de vida és deguda a la reduïdíssima atmosfera que es troba a l’òrbita baixa, que tot i ser molt tènue, el fregament constant durant anys amb els aparells els frena a poc a poc i acaba fent-los caure desintegrant-se en un meteor.
Les constel·lacions són grups de desenes, centenars o milers de nanosatèl·lits que treballen amb un mateix objectiu. El motiu pel qual s’agrupen així és per la distància amb la Terra. La majoria de satèl·lits tradicionals s'ubiquen en una òrbita geosincrònica o geoestacionària, a uns 36.000 quilòmetres, girant al voltant de la Terra sempre sobre el mateix punt, permetent una comunicació constant. En canvi, a 500 quilòmetres de distància les voltes són molt ràpides i es necessiten més nanosatèl·lits per donar cobertura continua a un mateix territori.
El curt temps de funcionament d’aquests aparells és també un dels motius pel qual es posen en òrbita les constel·lacions: quan un es perd, hi ha encara molts més funcionant. A més, és una bona oportunitat per renovar els equipaments dels nous nanosatèl·lits que s’adhereixin a la constel·lació si s’han detectat problemes amb versions anteriors o han sortit al mercat millores tecnològiques. A diferència dels satèl·lits tradicionals, que una vegada llançats ja no poden actualitzar-se.
Open Cosmos: el constructor
El segon nanosatèl·lit de la Generalitat ha sigut construït per l’empresa Open Cosmos, fundada i dirigida pel català Rafael Jordà, ubicada al Regne Unit, on ja es comença a concentrar un hub de l’espai. Sense aquesta indústria, “serà molt difícil abordar els reptes que se’ns venen al damunt”, apunta Jordà referint-se a reptes com ara l’escalfament global o el desenvolupament de les ciutats.
És per això que el nanosatèl·lit d’Open Cosmos s’encarregarà de l’observació terrestre i marítima per obtenir dades sobre els entorns urbans i rurals, canvis en la vegetació o del nivell del mar, entre d’altres, informacions clau per combatre els efectes del canvi climàtic. Comenta que la revolució que està vivint la nova indústria aeroespacial “és com el canvi que els PC van experimentar” el passat segle, quan es van començar a utilitzar petites torres centenars de vegades més potents que els grans aparells que ocupaven sales senceres.
Sateliot ha desenvolupat l’Enxaneta, però ambdós nanosatèl·lits han sigut construïts per Open Cosmos seguint el model Cubesat. Aquest model d'estandardització de satèl·lits ha sigut en part un dels responsables de la nova economia de l’espai: un model de nanosatèl·lit amb unes mesures de 10x10x10 centímetres i d’aproximadament 10 quilograms de pes, al qual se li afegeix la càrrega útil que es necessiti per a la missió.
L’Enxaneta serà un nanosatèl·lit de tres unitats, això vol dir tres cubs adherits de 30x10x10 centímetres. Pesa al voltant d’uns 10 quilograms i porta uns petits panells solars que alimentaran les bateries allà dalt. El d’Open Cosmos serà un de sis unitats i d’un pes d’uns 12 quilograms, amb uns panells solars que s'estendran fins a 60 centímetres per cada costat.
Tard a la carrera
La tecnologia no espera i és notable el retard de molts governs per veure el potencial que els nanosatèl·lits tenen a l’hora de millorar el rendiment dels recursos, les xarxes de comunicacions i la connectivitat del 5G, que es fa present poc a poc a la societat però que arriba amb retard per la irrupció del coronavirus.
Un dels endarrerits és la Generalitat, que ha agafat el tren en marxa amb un esprint, costós però necessari. Faltarà saber si aquesta aposta es mantindrà i es potenciarà, sobretot amb l’arribada dels fons europeus per reactivar l’economia, en crisi quasi permanent, i s’aprofiti així aquesta oportunitat.
Una oportunitat per recuperar el talent que marxa de les universitats catalanes per falta d’alternatives laborals; per reestructurar i donar valor a altres zones de Catalunya que no siguin Barcelona, com amb l’acord entre l’IEEC i Aeroports de Catalunya; i també una oportunitat per donar a conèixer el pes que té la indústria aeroespacial en la vida diària de les persones, moltes vegades ignorat, tot i que vivim permanentment connectats gràcies als satèl·lits, des que agafem el mòbil només despertar-nos fins que apaguem el televisor per anar-nos-en a dormir.