La mort imperfecta del català –aquesta llengua morta-viva, com diu Biel Mesquida–, programada sistemàticament per Castella almenys des del segle XV –exactament des del 1483, data de la imposició de la Inquisició castellana a la Corona de Catalunya-Aragó–, i continuant fins avui, amenaça també la mort d’una cuina.
Així, molts habitant de la ciutat de València ja no saben el que vol dir allipebre, ni arròs a banda (“arroz abanda”). Ni fideuada (“fideuá”, “fidegúá”),ni arròs amb fesols i naps (“arroz en fesols y naps”). I molts habitants i restauradors de Barcelona ja no saben què és una escalivada, de “caliu”, que escriuen “escalibada”; ni una esqueixada, d’“esqueixar”, ni una coca de recapte (una espècie de pizza, en diuen!), ni un capipota (“callos”). Fins i tot en un dels llibres editats de TV3 (pagat amb diners públics) hi surt una “caldereta de cigales”, quan en realitat volen dir escamarlans. Jo em pensava que els de la Corpo no s’havien pas tornat bojos, si de cas ignorants de la llengua! O quants habitants de Palma ja no saben què vol dir “trempó”, de trempar, amanir, que, a més, se sol escriure “trampó”; o “ensaïmada” (de saïm, llard).
Perquè si per als espanyols la llengua és companya de l’imperi –i per això han imposat i imposen el castellà, com ho fa la Constitució–, per als catalans és companya de la cuina. Sense la llengua viva, i necessària, és a dir, oficial, no tenim possibilitats de conservar els mots de la cuina, la clau que interpreta l’antiga saviesa. Per a la nostra llengua, i per a la cultura europea, això és particularment greu: en català, a Europa, es varen escriure els primers llibres de cuina, de bones maneres, de confiteria, de teoria gastronòmica: amb la pèrdua de la llengua viva, una realitat galopant, hauríem d’estudiar una llengua morta, simplement, per refer la història de la cuina. En efecte. Com interpretarem els primers manuals culinaris d’Europa, que foren escrits en la nostra llengua, i sense els quals no podem entendre ni la història de la cuina de la Península Ibèrica ni la de la mateixa Europa? Necessitarem experts en llengües arcaiques i mortes, i Espanya farà una gran festa.
A Provença i al Delfinat, per exemple, ja no saben que la deliciosa salsa camelina (o camellina) que encara fan algunes cuineres és un nom catalano-occità medieval que es refereix al seu color de camell.Si fos francesa, és clar, se’n diria sauce de chameau, o una expressió similar. Ni saben que brandada és una preciosa paraula occitano-catalana que, per ella mateixa, ens explica la clau d’aquest plat de bacallà.
Només cal passejar per Barcelona: la pràctica totalitat de les informacions dels restaurants és en espanyol i, si hi apareix el nom d’algun plat català, sovint hi és mal escrit: la Generalitat no fa complir ni la seva pròpia llei: no defensa els drets de la llengua catalana i dels catalanoparlants. Això té un nom: lingüicidi. Els socialistes i, és clar, el PP, CS i Vox, han fet seu el que va deixar dit l’any 1932 José Ortega y Gasset, va repetir Antonio Machado o Unamuno, i avui Lodares, Gregorio Salvador o Pérez Reverte i, amb ells, els intel·lectuals i escriptors espanyols i els seus repugnants aliats: “El estado español, que es el poder prevalenciente, tiene una sola lengua, la española, y esta es, por ineludible consecuencia, la que jurídicamente tiene que prevalecer”.
Hi ha casos clamorosos, com el “pantumaca”, per pa amb tomàquet), que ja s’ha generalitzat a Madrid, i fins i to a l’etiquetatge (hi ha cases que venen tomàquet triturat amb el nom de “tumaca”). O la “coca antonina” (sic) amb què ens va obsequiar TVE parlant de la coca amb tonyina d’Alacant.
França ha portat a l’extrem la perversió ortografia dels noms catalana: ollada és ouillade, boles de picolat boules de picoulat, cansalada cansalade, botifarra és boutiffarre, carn de perol és carn de parol, bullinada és bouillinade, bunyetes són bougnettes, rosquilles rousquilles, mona mouna, i així amb la pràctica totalitat de noms de plats catalans, productes i pastissos.
Un altre tema és que per la intrusió del castellà, molts dels nostres noms culinaris i plats tenen tradició en aquesta llengua. Tenim putxero, platillos i d’altres.
Putxero és sinònim d’olla, si bé la traducció literal seria tupí, nom genèric que al País Valencià, i també a la Franja i a l’Ebre, designa un conjunt esplèndid de sopes substancioses i potatges.
Per això, més enllà de qualsevol fonamentalisme lingüístic, en molts casos, sobretot quan es tracta de plats d’una gran tradició històrica, soc partidari de mantenir-ne el nom espanyol, encara que, ben segur, no ho és el seu origen. Així, sempre he escrit “relleno” (pomes o peres farcides amb carn, pròpies de l’Empordà i el Maresme) o “platillo” (plat general, ara sobretot vigent a Girona, a base de menuts, trossets de carn, bolets, etc.).
En canvi, no està malament recuperar festuc (per pistatxo), oblidar el “tossino” o “pavo” (gall dindi, indiot, titot..). Altres intrusions lingüístiques de l’espanyol es fan més subtilment: així, jo considero hispanismes la reiterada mania dels barcelonins d’anomenar “paella” qualsevol arròs, i fideuà qualsevol plat de fideus: a Catalunya sempre hem dit arròs, arrossada, fideus o arròs a la cassola... a la cassola, i no aquest híbrid absurd que és “arròs caldós” que, a més, no té en compte que l’arròs caldós de València és una altra cosa. De fet, es tracta d’una mena de variant del “putxero” –verdures, llegums, embotits, porc– i arròs.
El gran problema que tenim ara és l’etiquetatge, que és obligatori en espanyol com a mostra constitucional de supremacisme lingüístic. La gent ja està dient, de forma sistemàtica, “jamón dulce”, “tronquitos de mar”, “atún”, “pisto” (per samfaina), etc.